Pere Riera: “Es parla molt i no s’escolta gairebé gens”

20.10.2017

Fa cosa d’un any i mig es presentava la col·lecció Dramaticles de Comanegra. Una col·lecció nascuda per a fixar una oferta editorial de dramatúrgia contemporània i de repertori. Els seus responsables (un equip amb gent de Comanegra i de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona) han publicat, fins al moment, vuit títols. Una petita representació del catàleg podrien ser Harold Pinter, Jean Anouilh i Lluïsa Cunillé. A ells i a la resta d’acompanyants de la sèrie (David Planas, Estel Solé, Pirandello…) s’hi afegia, el passat mes de setembre, l’autor i director Pere Riera (Canet de Mar, 1974).

Pere Riera, autor i director

A Riera se’l recorda, sobretot, per la picardia ideològica de Barcelona. Una obra que va tenir una acollida inesperada per a l’autor: “Em va colpir moltíssim la rebuda del públic. Va ser impactant. Com una mena de catarsi col·lectiva. Pensant que havia escrit un text sobre l’amistat de dues dones, vaig adonar-me que als espectadors els havia atrapat un altre tema, la trama històrica i política”. Barcelona, però, ja té una vida en paper a Arola Editors, la casa editorial lligada al TNC. Barcelona, per tant, no forma part de la novetat de Dramaticles en ens ocupa. Les obres de Riera agregades a la col·lecció de Comanegra han estat Infàmia i Desclassificats. Dos treballs allunyats per una gran distància temporal. Desclassificats és la primera peça que va escriure l’autor i Infàmia és, fins a nou avís, el seu últim text. Amb la primera ens situem ben bé dotze anys enrere. Infàmia data del 2016. Són les dates d’escriptura, esclar. El pas als escenaris ja és un altre tema (Desclassificats va estrenar-se a La Villarroel el 2011). Altres obres editades de Riera són Lluny de Nuuk i Casa Calores (mai estrenada), les dues, també, a Arola Editors.

La primera pregunta que ens fem davant la publicació d’Infàmia i Desclassificats és què uneix les dues obres per sortir reunides en un sol volum. Temàticament, Riera no hi albira cap vincle especialment fort. “Textos sobre la vocació i la fragilitat humana”, llegim a la contratapa. Qüestions àmpliament universals. Els nexes clars i palpables entre Infàmia i Desclassificats els trobem més aviat en elements externs al text. Com hem dit, hi ha un llaç temporal. Com una mena de tancament de període. Entre totes dues: Casa Calores, Lluny de Nuuk, El factor Luxemburg i Barcelona. També les connecta una actriu: l’Emma Vilarasau. En les dues obres, ella interpreta els personatges centrals (una petulant actriu a Infàmia i una periodista amb el pas barrat a Desclassificats). Són obres emplaçades en mons aparentment molt diferents: el teatre (Infàmia) i la política i el periodisme (Desclassificats). Però que, en el fons, no ho són tant. Els seus habitants comparteixen estratègies: la gestualitat, una obediència clínica per les regles de la retòrica o la cura per la indumentària.

“Tots els personatges són comunicadors i tots saben que són la mentida i la veritat. En aquest sentit, sí que són mons paral·lels. També es parla d’un cert sentit de la maduresa. Les il·lusions que es van marcint; el que abans ens mobilitzava i ara no ens remou tant. I també són dos textos que parlen de la percepció. De la imatge col·lectiva que construïm d’una persona pública”, explica Riera. Podríem pensar que havent escrit una obra com Desclassificats (on també hi surten un president del Govern i un secretari de premsa), Riera pot tenir la temptació de contextualitzar una història en la situació política actual, però en cap cas és així: “Aquests dies pesa molt més el meu rol de ciutadà que no pas de dramaturg. No miro el moment polític amb ulls d’autor. L’última cosa en què penso és en com traduir-ho teatralment”. Respecte a la correspondència comunicativa de la política contemporània, no se sent satisfet: “El que em sap més greu és que la política, que no hauria de ser l’art de la paraula sinó l’art de la paraula aplicada, s’hagi convertit en una mena d’escenari en el qual es parla molt i no s’escolta gairebé gens. La paraula dita no s’escolta, no hi ha ningú que la metabolitzi”.

Dos motors diferents

Diu Riera que li fa una “especial il·lusió” la publicació de Desclassificats. Va ser el seu treball final a l’Institut del Teatre. A l’itinerari de dramatúrgia, com és lògic, l’encàrrec determinant era escriure una obra. És un text que encara avui li està donant “moltes satisfaccions”. Fa unes setmanes va estrenar-se a la ciutat austríaca de Bregenz. Ha estat representada també a Alemanya, Grècia i Mèxic. Ara bé, la considera una peça “senzilla i primerenca”, nascuda de “la inconsciència”. “Si algú me l’hagués encarregat aleshores o ara, no sé si m’hauria atrevit a escriure-la”, confessa. És un d’aquells textos que es pensava que no transcendiria i que, ara, al ser publicat amb Infàmia, funciona com a balanç i recompte. Després de presentar l’obra com a treball final de carrera, va enviar-la a diferents productores sota la recomanació dels seus professors, que van esperonar-lo a moure-la. No va rebre una sola resposta. No és fins uns anys més tard que el truquen de Focus. La productora se l’havia llegida i l’hi havia passat també a Vilarasau, que també la llegeix i vol fer-la. “Al meu cap sempre hi havia hagut l’Emma com a protagonista de l’obra”, admet Riera. S’estrenà el 2011.

Vilarasau torna a aparèixer a Infàmia, que és un encàrrec de La Villarroel. La sala demana a Riera que escrigui una obra per a l’actriu. Ell acaba de dirigir Barcelona amb resultats excel·lents. La resposta del públic que comentàvem abans el fa reflexionar llargament sobre “la capacitat que tenim com a espectadors de suggestionar-nos. Com davant d’un estímul, cadascú projecta la seva experiència”. Amb Infàmia, Riera volia jugar amb la realitat i la ficció. Col·locar diferents miralls i mostrar personatges que podien ser els mateixos actors. Un joc de percepcions que fa dialogar el públic amb si mateix en tant que espectador. “L’atenció i la mirada sempre és selectiva i arbitrària. L’espectador és qui tria què veu i com ho veu”. És una obra que condensa una llarga llista de qüestions. Com, per exemple, la feina d’actor, un tema que captiva al director. “Els actors em desperten una mena de fascinació. Se’ls atribueix el mèrit de fer-se passar per algú altre. I no tothom resisteix una carrera actoral. Hi ha molta gent jove que ho intenta. Molts que es van perdent pel camí… Poder-t’hi dedicar és un triomf de la vocació i de la tècnica. Gairebé un sacerdoci, ateses les condicions d’inestabilitat”.

“Infàmia” de Pere Riera | Font: David Ruano

Parlo amb l’autor sobre el fet de ser publicat i sentir-se material de lectura. “No escric per a ser llegit, escric per a ser representat”, diu. Fora de l’escenari, Riera concedeix poca transcendència als seus textos: “Em fa cert pudor que se’m compari amb els grans autors de teatre. Mai he escrit amb la voluntat de fer literatura. Amb això no vull dir que les meves obres no tinguin valor. Però sé que són obres que no estan destinades a perdurar. No escric amb consciència de ser llegit”.

Té molt clar el discurs que vol mantenir: els seus textos són partitures que ell mateix ha de dirigir. De moment, ho ha aconseguit. Ell és el primer a dur els seus textos a l’escenari. L’han pogut succeir altres directors però ja amb la jurisprudència que ell marca. “Crec que sóc la persona més capacitada per dirigir les històries que escric. No dic que un altre director no pugui trobar noves cantoneres. Les meves obres són molt clares. No cal un gran director per poder-les muntar. Faig un teatre molt recognoscible i naturalista”. Protecció o gelosia, explica que aquesta filosofia de primer capità va presentar-se-li “accidentalment”. Ens remuntem al programa T6 del TNC. Amb Sergi Belbel de padrí. Riera participa en una de les edicions. La feina és escriure una obra i dirigir-la a la Sala Tallers. Aquella obra va ser Lluny de Nuuk. Des de molt jove, Riera ja havia dirigit teatre i, per tant, ho considera “un trànsit natural”.

Riera treballa actualment en l’escriptura d’un text teatral que presentarà l’any vinent. Un encàrrec en què “en cap moment” s’ha plantejat introduir-hi la política: “Treballo amb un tema totalment blanc que serà per a tots els públics”.

Una col·lecció obligada

Des del naixement de Dramaticles, els seus responsables han pensat la col·lecció com un espai de publicació de textos dramàtics autòctons i universals, tant contemporanis com de repertori. “Comanegra i l’Institut del Teatre, amb el suport de la Diputació de Barcelona estaven interessats a ajuntar esforços per tirar endavant una col·lecció de textos teatrals”, explica el codirector del catàleg, Carles Batlle. Hi ha una comissió conjunta que avalua i consensua propostes diverses. Pel que fa a les obres d’autoria catalana contemporània, a l’hora de fer la tria es té en compte “a banda l’interès objectiu del text, el ressò públic de l’obra i la rebuda que ha tingut entre els espectadors”.

Batlle és conscient del curt segment de públic que tenen els textos teatrals. “El teatre es llegeix poc. Els nostres lectors són amateurs, lectors de biblioteca, estudiants, gent vinculada a grups de teatre, actors, professors amb un interès especial, etc.” Així i tot, considera que és important tenir textos disponibles “per a generar una tradició”. Es tracta, també, d’intentar que les obres no es liquidin tan de pressa. “Fins que algú no es planteja tornar a estrenar una obra ja estrenada, el text desapareix. A França i Alemanya no és així. No fan caducar les obres tan d’hora. Tenen una tradició d’escenificació més immediata i periòdica, no maten les obres tan aviat”. Diu que és difícil per a Dramaticles adoptar la tradició de l’escena europea de comprar el text el mateix dia de la representació: “Pels temps d’elaboració i pel necessari coneixement de les temporades amb antelació, és molt complicat fer coincidir la publicació amb l’estrena”.

Pel que fa a casa nostra, Batlle elogia la bona voluntat que han tingut històricament les col·leccions d’Arola Editors, El Galliner, Pagès Editors, Bromera, Proa, AADPC i el mateix Institut del Teatre, entre altres, que tenen o van tenir un cert protagonisme entre els anys vuitanta de la recuperació del text i l’actualitat. Arola Editors (vinculada actualment al TNC i amb un “catàleg impressionant”), diu Batlle que és qui veritablement “ha aguantat la flama i ha fet una feina més important”. Dels últims temps en destaca la nova línia de teatre de Males Herbes i, esclar, els mateixos Dramaticles, que veu com una herència, sobretot de projecte, de la Biblioteca Teatral de l’Institut del Teatre.

Alguns dels primers textos que van publicar van ser els guanyadors del Premi Frederic Roda (que, després de dues edicions, ja no es convoca) i algunes obres de repertori universal. Serien, doncs, les peces de Lluïsa Cunillé (Boira), Josep Maria Miró (La travessia) i David Plana (Els encantats), acompanyades de Vells temps i Cendres a les cendres de Harold Pinter i Antígona de Jean Anouilh. Els van precedir Estel Solé (Animals de companyia), Llàtzer Garcia (La pols) i Luigi Pirandello (Sis personatges en cerca d’autor). Els llibres de Dramaticles es publiquen en petit format, són de pes lleuger i tenen un disseny cuidat, atractiu i senzill. La seva elaboració la duen a terme empreses del país.

I una altra qüestió que també ens interessa: què es publicarà pròximament sota el paraigua de Dramaticles? Carles Batlle avança alguns autors i títols a Núvol. De l’escena europea en destacada una antologia de dramatúrgia francesa contemporània, que sortirà en pocs dies. El recull reunirà peces de Joël Pommerat (La reunificació de les dues Corees), David Lescot (Matrimoni), Frédéric Sonntag (George Kaplan) i Laurent Gaudé (Dolça Sodoma meva). També s’esperen antologies de Caryl Churchill i d’August Strindberg. Del país, acaba de sortir Desclassificats i Infàmia de Pere Riera, i  es publicaran peces de Cristina Clemente (Ventura), Jan Vilanova (Història), Pau Miró (Un tret al cap) i Gemma Brió (Llibert).