Com un tremolor

23.02.2013

Trèmolo. La reiteració ràpida d’un so que produeix l’efecte com d’un tremolor. És el nom del primer poemari llarg d’Hèctor Serra, que arriba gairebé amb la mateixa força que un moviment sísmic i amb la voluntat, ben ambiciosa, de batzegar estats d’ànim.

Hèctor Serra.

No és, al cap i a la fi, que ens remoguin les entranyes, que ens sacsegin l’ànima, el que cerquem en l’art? Desitgem que un llibre, cançó o pel·lícula ens enardeixi. Un abans i un després. Un trasbals. I enmig de tota aquesta convulsió, un títol: Trèmolo.

Un terratrèmol que, de forma taciturna, recorre cada una de les pàgines d’aquest llibre publicat per Germania, editorial del País Valencià. Un tremolor que comença sacsejant l’espai “Insular” i “Peninsular” -noms de les dues parts del poemari- i que evidencia un país invisibilitzat i desplaçat als límits. Hèctor Serra ho reflecteix a la perfecció en el poema titulat “Avinguda Ovidi Montllor”: T’enviaré una postal, / un bulevard de fumerals / d’aquest país meu, perifèric. / Al revers, les meues lluites. I aleshores recordem Vicent Andrés Estellés i pensem que les seves paraules són les justes per narrar els principis de l’autor: “Valencià de catalana arrel, de permanent convicció central, em sé i em dic i em declare fidel per sempre més al més íntim principi”.

Reivindicar ha esdevingut, avui en dia, gairebé una obligació. Davant l’enfonsament diari de la societat, l’autor opta per posar l’art al servei de les causes justes. Perquè com deia Joan Brossa: “Veig l’art i la literatura com un possible eixamplament d’horitzons cap a la llibertat”. Però per engrandir la llibertat, cal saber on ens trobem. Incertesa, exclusió, violència i desesperació. Un present precari i individualitzat que el poeta converteix en imatges recurrents. De solituds i estances vàcues / no hi ha més aberrant / que la de l’assalariat de benzinera / a trenc d’autopista o Hem après a marxar sota les fuites / del curtcircuit, resseguint tot de cables / d’una ciutat dormitori i apàtrida / vencent la soledat dels nostres dies. “Si el llibre crema, no l‘apagueu”, demanava Manuel de Pedrolo. No ho farem. Deixarem que “Trèmolo” flamegi i encengui consciències.

Enfrontaments i conciliacions s’entrelliguen, en aquest poemari, en uns versos bastits amb un llenguatge acurat, precís i tricotat. Uns poemes que ens abandonen, també, a les portes de la infantesa. “La poesia, el teatre i la música només serveixen per a retornar-te al carrer de casa, que és on comença l’art de tots, allà on la realitat es mou en peces menudes amb un ritme seguit, com el respirar d’un infant”, diu Enric Casasses. I l’autor ho fa. Amb gran sinceritat i emotivitat ens retorna al seu poble natal, a la plaça d’Aldaia, allà on les àvies encara parlen d’un temps que només perviu en les seves paraules. Aquesta vegada el tremolor surt de les entranyes: Recorde les nits que enfilàvem cap als volts de les darreres fanecades d’horta. Allà, entre tarongers i nesprers, formàvem exèrcit sota l’atenta vigília dels grills. (…) Enyore força les aromes d’aquell trosset de paradís, aquell escenari on vaig trobar la llibertat tantes i tantes nits de lluna càlida. Un espai de contrast que resistia intensament el pas del temps. És l’amor a una terra que li han arrabassat, a una horta que agonitza. La immortalització de la pèrdua. Una dialèctica perfecte entre lluita i amor. Una batalla universal. I nosaltres, indefensos, assistim a l’espectacle.

Hèctor Serra escriu amb l’embat i les ganes de qui comença, però també amb la concisió, la cadència i el llenguatge impecable de qui té molt camí per recórrer. L’autor desplega uns poemes rodons i ben llimats que arriben per quedar-se. Sí, en les seves paraules trobem el batzac. Un traç sense concessions. Un tsunami que captiva.