Com serà la ràdio del futur?

2.04.2019

La gent d’entre 18 i 21 anys escolta molt menys la ràdio que els sectors més grans de la població. Això no vol dir que no devorin continguts exclusivament sonors: a través d’altres formats, especialment l’streaming musical i el podcast, l’audiofília juvenil gaudeix d’una salut de ferro. Però ni un disc d’Spotify ni un podcast sobre política són el mateix que escoltar un programa musical en directe o un magazín radiofònic: connectar els oients amb el que un grup de persones està dient davant d’un micròfon en aquell mateix moment té un valor cultural i comunitari irreductible al consum fragmentat, en diferit i a la carta que s’està imposant a través de les noves tecnologies entre els joves. Què ha de fer la ràdio per pujar al tren dels nous temps?

El Moodulator, un dels prototips que l’equip de Tim Colishaw va crear en col·laboració amb un grup de joves.

 

La Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona és la ràdio pública del futur que s’està fent ara mateix, de manera que té molt sentit que la primera trobada de les ràdios que formen part de la XRCB, en el marc de la jornada “Enredant les ones: Eines i debats per a la ràdio comunitària” dins el cicle Cultura Viva, acabessin amb una conferència de Tim Cowlishaw, tecnòleg i màxim responsable del centre de recerca i desenvolupament d’”Internet i Serveis Futurs” de la BBC. Seguint el marc que va establir Daniel Granados, músic i director de Cultura Viva, un programa transversal coordinat per l’Institut de Cultura de Barcelona que impulsa la XRCB, si l’objectiu de les polítiques culturals no ha de ser empènyer encara més els grans sectors de la indústria cultural, sinó “reconèixer allò que les persones ja estan fent política pública al marge de les institucions”, la feina de Cowlishaw encarna aquesta manera de fer que no decideix quina cultura vol la gent, sinó que surt al carrer a preguntar-li.

El primer que va deixar clar Cowlishaw és que la vocació del seu projecte és la d’un taller radiofònic per al món digital. I els tallers no tenen grans idees abstractes ni ambiciosos plans quinquennals: els tallers fan coses. A la BBC, el grup liderat per Cowlishaw van decidir començar reunint un grup de persones del rang d’edat que representa aquest futur ara per ara escèptic amb la ràdio (18 i 21), “com més diferents de nosaltres, millor”, i començar a preguntar-los què volien i no trobaven en un reproductor de ràdio convencional. L’objectiu no era generar un producte per comercialitzar, sinó entendre cap a on havia d’anar l’impacte social que acostaria als joves a la ràdio. Però la clau de tot el procés acabava amb la materialització de les idees en el que els involucrats van descriure com “prototips absurds”, un grapat d’objectes tangibles i senzills, a l’abast de tothom i la funcionalitat dels quals havia de ser fàcilment comunicable.

Cowlishaw va presentar 3 d’aquests prototips absurds, és a dir, 3 respostes al futur de la ràdio pública. Vols que la ràdio posi música en funció del teu estat d’ànim? El Moodulator té un altaveu i una rodeta amb llums de neó al costat: girant la roda canvia el color, cada color representa un mood, i la ràdio reacciona sintonitzant l’emissora que millor el reflecteix. Fart que l’altaveu bluetooth no s’adapti al soroll ambiental? L’Enloudinator incorpora un ventall que detecta si t’estàs assecant els cabells o si a l’habitació no se sent ni una ànima, i modifica el volum en consonància. Vols saltar alguna part del programa que estàs escoltant? L’Everything Avoider té una bola enganxada al transistor i, cada cop que la colpeges, omet allò que no vols escoltar com si haguessis premut el botó d’skip.

La raresa i l’estètica infantil dels ginys que va presentar Cowlishaw, variants de capses amb aparença de cartró amb els respectiu apèndixs estrambòtics, obeïa a l’imperatiu que va presidir la xerrada: “Keep it weird”, és a dir “Mantén-ho estrany”. Segons aquesta filosofia de recerca, la millor manera de portar la ràdio del present fins al futur, especialment quan treballes amb una organització inherentment rígida com ho solen ser les públiques, és abstraure’s el màxim possible de l’experiència i els prejudicis tradicionals i intentar generar un objecte que respongui a les preguntes plantejades. Per separat, els prototips són estranys, o freaks, però les necessitats que reflecteixen, com ara el desig de controlar el contingut tant com sigui possible, la importància de poder navegar per emocions en comptes de per dials, o la capacitat del dispositiu de respondre a l’ambient, són les respostes que buscaria qualsevol que es pregunti com ha de dissenyar els transistors del futur per atraure als joves.

La ràdio té davant una paradoxa: tal com demostra la XRCB, cada cop és més fàcil fer un programa i posar la nostra veu a les ones –cada cop menys FM i més Wifi, però ones al cap i a la fi-. D’altra banda, els formats a la carta en els quals es perd el valor de la immediatesa i la sensació de comunitat que emanen del directe radiofònic, s’ajusten a les preferències dels consumidors més joves i els allunyen de la ràdio en directe i local cap a formats dominats pels grans conglomerats mediàtics. El repte és fer més petit aquest gap, utilitzar la tecnologia amb una mentalitat de servei públic perquè la ràdio del futur segueixi fent possible el mateix que ha fet al llarg de tota la seva història: crear comunitat.

 

Article relacionat: Podcast: la república independent de la ràdio.

Podeu consultar tot el programa de Cultura Viva aquí