Com ser europeus

2.06.2015

L’any 1991, en el discurs d’acceptació d’un premi que li va atorgar la ciutat de Munic, l’escriptor neerlandès Cees Nooteboom es definia com un europeu que vivia, com encara fa, a cavall d’Holanda, Alemanya i Espanya. «Em vaig convertir així», hi explicava, «en una d’aquestes criatures híbrides, incompreses allà on van, que tenen la seva residència a tres llocs diferents, o sigui enlloc, potser en un dels primers europeus autèntics, valents conillets d’índies del nou continent, que han incorporat a la seva pròpia existència la unicitat i la pluriformitat.» En el mateix text, recollit a Cómo ser europeos (Ediciones Siruela, 1995), Nooteboom al·ludeix a «una esquizofrènia europea ja incurable» que «divideix el meu ésser en una part meridional i una part nòrdica». Poc abans, ha descrit així la seva descoberta del «sud»: «l’Europa sonora, rutilant, teatral, tan lleugera d’aspecte, que no deixa d’atreure a vegades i de repel·lir en d’altres el nòrdic». Prèviament, s’havia referit a la guerra europea i a la pretensió alemanya d’unificar Europa per la força de les armes: «Un cop més, la temptativa havia resultat fracassada, perquè és impossible governar Europa segons un esquema hegemònic. La pluriformitat no és digerible per un organisme únic.» I, traslladant-se al temps present, aquell 1991 en què faltava ben poc per a la signatura del tractat de Maastricht però també en què esclatava la guerra de Iugoslàvia, Nooteboom apuntava el seu escepticisme sobre la possibilitat d’aconseguir aquella unificació, «a menys», advertia, «que s’atribueixi als diners el poder mitològic d’arrogar-se allò a què les ànimes no estan disposades».

Cees_Nooteboom

Vint-i-quatre anys més tard d’aquell discurs, i en un context marcat per la incapacitat europea de fer front de manera intel·ligent a la crisi del deute sobirà i a la recessió econòmica, l’advertència de Nooteboom segueix tenint tot el sentit. Alemanya, un país democràtic i que ha sabut passar comptes amb el seu passat, s’ha erigit, pel seu poder econòmic, en la potència hegemònica a Europa, però segueix instal·lada en la disjuntiva de si cal una Europa alemanya o bé una Alemanya europea. Després d’una doble recessió, l’Europa que ha emergit de la crisi és una Europa més dividida entre nord i sud. Els països del nord, amb Alemanya al capdavant, després d’haver contribuït activament a la bombolla creditícia al sud, han imposat als països del sud una política fiscal contractiva que ha desmentit, amb escreix, la fal·làcia de «la contracció expansiva». I aquesta política s’ha imposat, a més, sobre uns supòsits pretesament morals, en què els prestadors apareixen com a víctimes de la «culpa» (formulada en termes gairebé religiosos) dels deutors. La conseqüència de tot plegat ha estat l’estancament econòmic i l’empobriment de la majoria de la població dels països europeus, que ha estat compatible amb un enriquiment obscè per part dels més rics.

En una esclaridora anàlisi, l’economista americà Benjamin M. Friedman, catedràtic de la Universitat Harvard, parlava de la «predictible» patologia del deute d’Europa (es tracta d’una conferència feta ara fa un any a Suïssa, i publicada després a la New York Review of Books, en el número del 9 d’octubre de 2014). Friedman hi assenyalava com «als països europeus fiscalment febles», a la frustració per l’estancament econòmic calia afegir-hi el sentiment d’estar sotmesos al dictat d’altri. I deia: «Fa 25 segles, si una ciutat-estat conqueria Atenes, el tribut convencional hauria obligat alguns centenars dels millors joves atenesos a anar al país dels vencedors a fer-hi treballs forçats, i un nombre igual de les verges més belles d’Atenes d’anar-hi també, per a uns propòsits que és millor deixar sense especificar. Les convencions polítiques d’avui», conclou Friedman, «són marcadament diferents, però els fluxos laborals juvenils resultants són similars». En aquestes circumstàncies, com temia Nooteboom, la unificació és encara, sens dubte, un somni llunyà.

Editorial de L’Avenç núm 413, juny de 2015