‘Com ser Clàudia Cedó’ a la Sala Beckett

La dramaturga banyolina Clàudia Cedó, autora resident a la Sala Beckett durant la temporada 2017-2018, es planta aquestes festes al Poblenou amb dos muntatges que es van estrenar en el seu moment a la Flyhard i que han voltat per mitja Catalunya. Es tracta de Tortugues: la desacceleració de les partícules i L’home sense veu. Si encara no coneixen aquesta autora és l’ocasió ideal per fer-ho: els dos muntatges es podran veure a la Beckett en dies alterns, i el dissabte totes dues, una rere l’altra. Sessió doble de Cedó a la Beckett.

En el panorama dels dramaturgs catalans nascuts entre les dècades dels setanta i els vuitanta, Cedó és certament una rara avis. No ha estudiat a l’Institut del Teatre ni ha fet cursos a l’Obrador de la Sala Beckett i, oh Déu meu, no viu a Barcelona. La seva vinculació amb el teatre s’inicia quan tenia deu anys amb el teatre amateur, la gran escola de teatre a Catalunya, i s’ha format a l’Aula de Teatre de Banyoles i al Centre de Formació Teatral El Galliner de Girona. Llicenciada en Psicologia, Cedó va fundar el 2006 el projecte Escenaris Especials, una iniciativa on treballa amb col·lectius en risc d’exclusió social (persones amb autisme i discapacitats físiques o mentals), aprofitant les enormes capacitats terapèutiques del teatre.

L’any 2014 Clàudia Cedó va estrenar Tortugues: la desacceleració de les partícules, una comèdia de la qual servidors de vostès ja en va parlar aquí, i que el 2015 va guanyar el Premi Butaca al Millor Text Teatral. Tortugues és, ras i curt, un “espectacle-bombonet”: tot en ell és deliciós, des de l’embolcall fins al contingut. Cedó també va resultar guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2015 amb el text DNI, en una final on va derrotar a Ramon Madaula i el seu text L’electe. Aquell mateix any va estrenar Et planto, amb la companyia banyolina El vol del pollastre (Francesc Ginabreda va veure el muntatge i en va parlar aquí), un grup pel qual Cedó ja va escriure i dirigir Júlia?, De petits tots matàvem formigues i l’espectacle de celebració dels 20 anys del Teatre Municipal de Banyoles.

L’home sense veu es va estrenar al Temporada Alta de 2016 i es va poder veure a la Sala Flyhard i posterior gira per Catalunya. En aquest cas Oriol Osan la va veure i en va parlar aquí. (A Núvol no se’ns n’escapa ni una, ja ho veuen). En aquest text Cedó tracta el tema de l’autisme comparant-lo amb les dificultats que té un astronauta, Tom Baxter, per comunicar-se amb la Terra, on coneixem la història d’una dona que sembla buscar un sentit a la seva vida. Si quelcom caracteritza els textos de Cedó és la lleugeresa: l’autora ataca la realitat amb humor i desimboltura, però mai des de la frivolitat. El caràcter juganer de l’escriptura cediana (o hauríem de dir cedonera?) no vol dir que no tracti els temes amb profunditat i mirada crítica. Les relacions de parella i la frustració de les expectatives de cadascú (Et planto), l’estrès nostre de cada dia i l’ètica de l’experimentació científica (Tortugues) o la incomunicació amb aquells que tenim al nostre costat o a anys llum de distància (L’home sense veu) ens arriben de forma clara i diàfana, sense pretensions però tampoc sense falsa modèstia.

Cedó, cinèfila empedreïda, dota els seus muntatges de la màgia feta amb mitjans artesanals de Michel Gondry, el kitsch irresistible de Wes Anderson o les realitats paral·leles del guionista Charlie Kaufman. Facin-me cas: no tinguin cap por d’entrar a la ment de Clàudia Cedó. Els seus mons reflecteixen el millor i el mitjor la nostra naturalesa humana, són una adaptació sense lladres ni orquídies d’una veu pròpia, que té molt per dir i que es mor de ganes de dir-ho. No s’oblidin de Clàudia Cedó.

Banyoles sinècdoque.