Com puc dir ‘mellizos’ en català?

Aquest divendres, en el sopar previ al casament del dia següent, una noia de l’Ebre es queixava que al català li faltava una paraula: “per dir gemelos, dic bessons, però per dir mellizos, no tinc cap paraula!”. Així doncs, considerava el català una llengua imperfecta. Però el dia següent, quan vam arribar al casament, jo volia preguntar-li al nuvi, castellanoparlant, si la núvia havia de trigar gaire. Volia utilitzar, ara que finalment podia, el terme núvia (en oposició a nòvia, o a xicota, per al més puristes), però no el vaig saber trobar. Perquè el castellà no el té. Això vol dir que el castellà és una llengua imperfecta, també? No. Vol dir que les dues llengües categoritzen diferent.

La categorització és un procés mental pel qual els humans dividim les entitats i els esdeveniments del món en grups. Cada llengua, a través del lèxic, mostra maneres diferents de categoritzar l’espai, el temps i altres camps semàntics. L’espai, per exemple, queda dividit en diverses formes lingüístiques, una de les quals són els demostratius. I aquí tornem a trobar una categorització diferent en català i castellà. Mentre que el català central utilitza només dos termes (aquest i aquell), el castellà n’utilitza tres (este, ese i aquel). Altres llengües, com el francès, no fan cap diferència i només fan servir un terme, mentre que n’hi ha d’altres que encara en fan servir més, com el koasati, parlat a Louisiana (EUA), que n’utilitza sis. No té en compte la distància en termes absoluts, sinó que diferencia entre proximitat respecte del parlant i proximitat respecte de l’oient.

Això vol dir que el koasati és més sofisticat que el francès? No, vol dir que té un sistema de demostratius amb més distincions. Però alhora, té altres sistemes dins de la llengua amb menys distincions, com ara la classificació dels colors. Fa servir el mateix terme per referir-se al blau i al verd, i també el mateix per referir-se al groc i al marró, mentre que el francès funciona com el català i en té (almenys) un per a cadascun d’aquests quatre. Amb tot, algú dubta que els koasati no sàpiguen veure la diferència entre el blau i el verd? No, simplement no han marcat aquesta diferència en la llengua perquè mai no els ha calgut fer-ho.

De diferències de categorització les llengües en van plenes. I és un dels motius pels quals ens costa aprendre’n una de nova: “si en la meva llengua només hi ha una paraula per dir porta, com sabré quan he d’utilitzar door i quan gate?”, per exemple. El mateix es podria dir de la paraula canvi, que cal aprendre quan traduir-la per change i quan fer-ho per shift. I això també val per a la (no) diferència entre espai i temps en sintagmes com des d’ahir i des d’allí, que sí que fa l’anglès utilitzant el terme since en el primer cas i from en el segon. També en trobaríem al revés, perquè l’anglès no és una llengua que faci categoritzacions més detallades que el català. Així doncs, mentre en anglès s’utilitza but per mostrar diversos tipus d’oposicions, en català s’utilitza però en alguns casos i sinó en alguns altres.

La categorització també ens permet explicar fenòmens que a primer cop d’ull podrien donar a la llengua en qüestió un estatus de superioritat o de més desenvolupament. Em refereixo a llengües amb un nombre de distincions en determinats camps molt superior al que estem acostumats, com ara el tamazight (Nord d’Àfrica) i les diverses paraules que té per referir-se als dromedaris o el panare (Amazones) i les distincions que té per referir-se a l’estat de l’aigua, útil per quan van a pescar. Aleshores, és imperfecte el català perquè no té deu termes diferents per distingir els dromedaris o l’estat de l’aigua? No, perquè simplement no ha necessitat mai fer una diferenciació tan detallada. Igual que no ha necessitat diferenciar si dos germans que neixen en un mateix part han estat fecundats en el mateix òvul (gemelos) o en òvuls diferents (mellizos).

Tanmateix, un parlant de català és capaç de concebre aquestes diferències? Sí, naturalment, d’entendre-les i d’aprendre-les . Això vol dir, doncs, que totes les llengües són igual de vàlides i que en totes es pot parlar de tot, a vegades utilitzant un sol terme i a vegades havent de recórrer a elements més complexos, com un sintagma o a una oració.