Com poden Molière i Racine competir amb la halqa?

1.09.2017

Aquesta setmana, Girona s’ha convertit en una autèntica àgora del teatre amateur i per primera vegada, en la seva dissetena edició, el FITAG ha sortit del centre de la ciutat i s’ha estès als barris. I ho ha fet de la mà acompanyat del protagonista del festival d’enguany: el teatre marroquí.

Fotografia de l’actuació de les companyies marroquines al FITAG Barris | © Roé

Aquest dimecres, a primera hora del matí, un autobús ple de gom a gom d’actors i actrius amateurs vinguts d’arreu enfilava cap a Montjuïc. Amb cada revolt, una batzegada i amb cada sotrac, l’autobús vibrava. I no pas pels sotracs de la carretera (o no només) sinó pels ritmes dels darbukka i els festius crits zaghareet, propis de les grans celebracions. A mode de preludi, els ritmes del Marroc enfilaven cap a Montjuïc, a punt per omplir el barri de festa i xerinola.

I Núvol va tenir l’oportunitat de viure la trobada de ben a prop. Entre balls i danses marroquins, Carla Mallol va poder conversar amb alguns dels protagonistes del “Cicle de Teatre Marroquí”: Mohammed Benjeddi, el director de Comedrama (d’Oujda); Ismail Elfellahi, director de la companyia Catharsis (Casablanca) i dos membres de Roun’Art (Agadir), Ilham Mourad i Hamza Sbai (ambdós membres de l’organització del festival de teatre amateur d’Agadir, el FITAS). Totes les seves companyies han actuat aquesta setmana a la sala La Planeta de Girona.

Aplegats a l’aire lliure, en rotllana, actors i actrius amateurs d’arreu acompanyats dels veïns i veïnes del barri van ballar al ritme dels darakka. La gran festa del FITAG, que recorda les tradicionals rotllanes de les “halqa” marroquines. Montjuïc es va convertir en una mena de “halqa” a l’aire lliure, amb música, cants, recitals i, molt de ritme!

En preguntar-los per l’alma mater del teatre marroquí, tots ells van respondre a l’uníson: “la halqa“. Ja sigui en performances contemporànies o cerimònies religioses, la halqa hi és sempre present, tant en la seva forma com en el fons: les rotllanes, els ritmes musicals, la cadència dels diàlegs, les repeticions, etc. “També en el teatre de butaques i platea?”. I tant! Segons Mourad, tot i que el teatre professional marroquí beu d’una llarga tradició francòfona i s’ha amarat de la tradició teatral europea, el teatre magrebí no pot oblidar les seves arrels. “Com poden Molière i Racine competir amb la halqa?”, bromeja l’actriu de Roun’Art.

Si bé la tradició teatral marroquina és hereva de la tradició francòfona, moltes dels textos i tècniques teatrals de les quals segueixen omplint avui les cartelleres de la majoria de sales de teatre del país, segons Benjeddi i Elfellahi (dos dels directors presents al FITAG), les tradicions anteriors a la colonització encara perviuen i la prevalència de la halqa n’és una prova fefaent.

Fotografia del FITAG Barris, a Montjuïc | © Roé

Si alguna cosa caracteritza el tarannà marroquí i, de retruc, el seu teatre, és la pluralitat i la diversitat. Cada regió té les seves pròpies tradicions, recorda Benjeddi. Agadir, Casablanca o Oujda on ciutats d’allò més diferents i també ho és el seu teatre: “no té res a veure el Marroc hereu de la tradició francòfona que el Marroc del patronat espanyol, com són les ciutat de Tànger, Tetuan o Asila”.

En paraules d’Elfellahi, “el teatre marroquí és plural i divers perquè la cultura marroquina ho és molt: cada regió té una tradició i una cultura pròpies”. Ni la colonització francesa ni el protectorat espanyol no van aconseguir esborrar la tradició teatral marroquina. Al contrari. Que potser el teatre es pot reduir a nacionalitats i etiquetes?

Amb el pas del temps, el teatre marroquí s’ha anat consolidant, prenent el bo i millor de cada tradició, gràcies a la feina de dramaturgs marroquins i francesos com Tayeb Sadikki o André Voisin. Un encreuament de llenguatges i tradicions. Segons Elfellahi, les noves generacions han aconseguit desprendre’s de qualsevol complex d’inferioritat envers la tradició francòfona i els referents europeus. Un gir que tingué lloc als anys 80, amb la institucionalització del teatre marroquí, amb la creació, per exemple, de l’Institut Superior d’Art Dramàtic o de teatres municipals, creant així, una “bateria de mesures a favor del teatre nacional, posant de relleu i donant veu a noves maneres de fer teatre”.

La tradició teatral europea continua molt present als escenaris marroquins avui dia, amb una gran presència de dramaturgs anglòfons, alemanys o d’Europa de l’Est. Shakespeare, Brecht i Stanislavski són els grans taquillers, bromeja Benjeddi. Que no ho són, també, a casa nostra?