Com pensen els escriptors?

5.03.2019

Per què Nabókov li va posar Lolita a Lolita? Per què Philiph Roth escrivia dempeus? Per què Martin Amis afirma que és impossible escriure de sexe? Com atrapa les idees Stephen King? A Cómo piensan los escritores (Blackie Books, 2018), Richard Cohen tracta la qüestió de l’escriptura des del punt de vista de les anècdotes i les singularitats que envolten els grans escriptors.

Richard Cohen ha publicat el llibre “Com pensen els escriptors” a Blackie Books | Foto: Arxiu

Però, què aporta Richard Cohen que no hagi plantejat prèviament i amb excel·lència David Lodge en el seu The Art of Fiction? Els escrits que Lodge va publicar el 1992 han estat, sens dubte, cabdals a l’hora d’entendre el procés d’escriptura des dels estudis literaris. A través de la seva selecció, no només se centra en els aspectes imprescindibles de l’art de la ficció −és a dir, de l’escriptura−, sinó que selecciona un seguit de textos a través dels quals estudia aquestes qüestions. Així postula, doncs, no només els aspectes més importants de la creació literària sinó que genera una llista d’obres que, en última instància, responen a un cànon personal que vol ser compartit. De “Beginning” a “Ending”, travessa altres quaranta-vuit aspectes, com la repetició, l’al·legoria o l’estructura narrativa.

La intenció de Cohen sembla, en canvi, menys ambiciosa: amb una clara voluntat divulgativa, repassa els aspectes bàsics de l’escriptura literària i del pensament dels autors a l’hora de gestar una obra, tot farcint la seva explicació d’anècdotes curioses. La diferència entra Lodge i Cohen rau en la importància que donen al text: si Lodge fa un treball teòric profund partint d’un sol fragment de text per cada assumpte, Cohen executa una tasca crítica molt poc rellevant, i entafora múltiples textos que funcionen, més aviat, com a anècdotes. A continuació, les deu tècniques, manies i pors dels grans autors segons Cohen:

1. L’inici

Com d’ampla és l’angoixa davant del paper blanc? I darrere d’aquesta pregunta, afirma Cohen, hi ha una qüestió fonamental: és possible d’ensenyar a escriure a algú? El 1380 apareixia per primera vegada el “hi havia una vegada…” que, en definitiva, implica una constatació del trasllat cap a un món de fantasia, el de la creació literària. Més enllà d’això, el començament funciona com una declaració d’intencions, diu Cohen, en el sentit més diàfan de la paraula: l’autor vol generar un impacte, i imbuir el lector en la seva escriptura. Impacte, doncs, sigui en forma de diàleg o de sentència breu i directa; voluntat de captivar i garantir una continuació.

2. La personalitat

Els móns ficticis ens envolten ja abans d’introduir-nos en la literatura, constata l’autor. És en la novel·la, però, que la riquesa i la profunditat psicològica apareixen en la seva màxima expressió. Per això, la construcció de la personalitat dels personatges és una tasca importantíssima: del seu bateig (la Lolita de Nabókov es diu Lolita per la cadència lírica del nom) a la importància de la funció narrativa dels personatges (com els de Kafka).

3. El plagi

Richard Cohen sosté que utilitzar l’obra d’algú altre sempre ha estat part essencial de la producció artística. Però, quin és el límit? És evident que aquesta qüestió cal entendre-la diacrònicament, i sempre en relació amb el seu context i, per això mateix, cal traslladar la pregunta a una qüestió temporal: quan comença l’èpica de l’originalitat? Quan esdevé una qüestió fonamental en la creació literària?

4. Els punts de vista

Escollir la primera persona o la tercera, o optar per utilitzar una varietat de veus, diu Cohen, pot ser una de les qüestions tècniques més difícils de resoldre per un novel·lista. Si la narració en primera persona pot tendir cap al flux de consciència, també pot ser múltiple o derivar cap a un ‘nosaltres’ col·lectiu. El que emfatitza Cohen és que la tria del punt de vista configura, al capdavall, tot l’escrit, des de la superficialitat a la fondària del text.

5. El diàleg

Silencis i pauses configuren també una forma de comunicació: el diàleg. Per això mateix, Cohen afirma que l’intercanvi d’informació és tan sols el punt de partida de tot allò que pot oferir-nos el diàleg. I, a la vegada, que el diàleg qualli no depèn només d’allò que s’hi diu sinó també de com l’autor l’emmarca. Per això mateix, en el diàleg la tasca de l’autor ha de ser minuciosa: ni deixar allargar una conversa, ni voler-hi contenir massa informació. A través de la justa mesura en el diàleg, que seria ni més ni menys que l’art de saber escriure, l’autor pot mostrar el seu mestratge.

6. La ironia

“Potser el que passa és que la ironia implica un desconcert que la fa difícil de definir, com passa amb la paràbola dels cecs i l’elefant: no sap de quin animal es tracta fins que no el toquen diverses vegades”. Si Cohen situa la ironia com un aspecte a tractar és, precisament, perquè implica una tensió entre allò que es veu i allò que no es veu, entre el significat d’alguna cosa i el que aquesta cosa significa en realitat. Per tant, seguint el rastre de Kierkegaard, Cohen subratlla la ironia com a figura literària i com a mode d’entendre la vida i, per tant, també l’escriptura: “en dir una cosa mentre en transmet una altra, l’autor demana al lector que valori una veritat major”.

7. L’argument

Contra la reducció de la literatura de ficció a una fórmula identificable, Richard Cohen postula l’argument com un element essencial de la construcció narrativa. És ell qui afirma que “la història i l’argument són els dos extrems d’un mateix espectre”. Per això mateix, diu l’autor, cal buscar l’equilibri en la importància de la història i de l’argument, per evitar caure en la superficialitat o en un estratagema inversemblant.

8. El ritme

De Mrs. Dalloway de Woolf, John W. Crawford va dir que era “el progrés d’una simfonia”. Amb això, Cohen vol demostrar que el ritme de la prosa és inherent a la bona escriptura, i per poder-ho comprovar, el millor que es pot fer és llegir la prosa en veu alta. Ja des d’Aristòtil, destaca Cohen, el paper del ritme se situa al centre del debat literari. A través d’antítesis, repeticions, al·literacions… però sobretot a partir d’un treball directe amb l’escriptura pot aconseguir-se un bon domini del ritme, una bona intervenció del llenguatge, per elevar-lo a la qualitat de literari.

9. El sexe

Sorprenentment, Cohen dedica un capítol al sexe: la seva hipòtesi és que les escenes que descriuen relacions sexuals són “importants per il·lustrar els temes d’un relat i per desenvolupar l’argument”. Consegüentment sosté que la novel·la pot ser la forma més íntima de totes, “la que posa la ment i el cor del lector més a prop dels personatges”.

10. La revisió

Jane Austen va reescriure en tres setmanes gran part de Persuasió. Virginia Woolf va escriure: “reviso cada minut de cada dia”. Amb això, Cohen exemplifica com el procés de revisió és imprescindible i un procés minuciós, precisament perquè es tracta de realitzar petits canvis i de saber quan s’han de treure coses i què s’ha d’ometre.

11. El final

Per Cohen, acabar és una tasca difícil. I ho certifica recordant les paraules de Nietzsche, quan afirmava que cal ser un geni per concloure una obra d’art, perquè sembli inevitable la conclusió de qualsevol treball artístic. Cohen parteix de The Sense of an Ending, de Frank Kermode, per afirmar que el final no pot ser negat al lector, perquè un dels principals atractius dels llibres és que han d’acabar. Però, sobretot, el que implica un final és, en última instància, la consciència de l’autor d’arribar al final. Saber parar. Aturar-se. Culminar quan un ja ha dit allò que volia dir. I, així, acabar.