Com pensar sobre la immigració

27.06.2018

Hem de treballar perquè els immigrants s’incorporin a les nostres societats o hem de fer els possibles per mantenir-los fora? Si en volem a uns però no a uns altres, com ho decidim? Emigrar és un dret humà? Ens podem acostar al debat sobre la immigració des de moltes perspectives, però les consideracions filosòfiques acostumen a quedar fora de combat quan algú pronuncia la paraula “realisme”. Aquest no és un debat sobre els beneficis o els perjudicis dels immigrants en l’economia d’un país ni sobre la fuga de talent, sinó sobre els principis polítics més generals: com diu David Miller, un dels principals teòrics sobre el tema, “allà on els economistes discrepen legítimament, els filòsofs no hauríem de decidir”. Per a la resta, la cosa està més o menys així:

La Gran Muralla xinesa

El Marc cosmopolita

Determinar quin tipus de cosmopolitisme volem és el punt de partida del debat, perquè si assumim un nacionalisme extrem, ja no cal parlar d’immigració. En la seva versió més simple, el cosmopolitisme és la creença que tots els éssers humans valen el mateix perquè pertanyen a una única comunitat moral. Aquesta premissa hauria de ser suficient per deixar fora del debat a qualsevol forma de supremacisme, però a l’hora de concretar-la ens porta problemes: si estirem la lògica del cosmopolitisme fins a les seves últimes conseqüències, haurem de concloure que qualsevol forma de relació comunitària que privilegiï a uns per damunt dels altres no està justificada i que, per tant, tenim exactament les mateixes obligacions amb tots els éssers humans, independentment del vincle que mantinguem amb ells. En aquesta versió radical, el cosmopolitisme comença com una crítica al tractament parcial dels nostres compatriotes, però, si no deixa clar on hem de traçar la línia, es pot acabar convertint en una esmena a la totalitat de qualsevol forma de parcialitat. Passa el mateix amb l’especisme que esgrimeixen alguns vegans, que sostenen que no hi ha cap justificació moral per posar els interessos de l’espècie humana per damunt de les altres i acaben obligats a defensar la protecció activa de plagues i paràsits de tota mena. El problema de les lògiques universalistes sense cap mena de qualificació és que, portades a l’extrem, el “tot” acaba sent sinònim de “no res”.

Perquè no és sempre dolenta o injustificable la parcialitat? Si ens fixem en les coses que donen sentit a la vida veurem que són, precisament, les que impliquen afavorir una cosa per damunt de l’altre. L’amistat, la família, la identitat… en la mesura que les persones es troben en un entramat de relacions, la tendència a estimar-se més a uns que a altres és inevitable, i el dret a tractar els nostres d’una manera diferent que els altres, sense creuar determinades línies, esdevé necessari i valuós en ell mateix. És per això que la majoria de cosmopolites són, en realitat, el que Miller anomena cosmopolites tous: creiem que “tenim obligacions morals de cara a tots els éssers humans, en particular de no actuar de maneres que violin els seus drets humans però, fins i tot quan en els casos en què els drets humans no estan en joc, si rebutgem les demandes d’una altra persona, hem de donar alguna raó adequada per fer-ho”. En aquesta versió laxa del cosmopolitisme podem encaixar la raó de ser d’algun tipus d’estats o entitats que s’hi assemblin, és a dir, el dret de determinades comunitats a tractar els seus membres d’una manera diferent dels que no en formen part, però no hi té cabuda el dret ignorar les demandes morals de fora la comunitat estatal perquè, en un sentit moral, sempre hi ha algun tipus de vincle.

Si assumim que, d’una manera o altra, els éssers humans acabaran organitzant-se en comunitats amb diferències legislatives, culturals, econòmiques, administratives, etc., encara no hem dit res del grau de porositat d’aquests límits. Podríem crear un únic estat al món, però fins i tot sense canviar en res els estats actuals, podríem assumir a escala global un dret sense restriccions a la migració i deixar en mans de la lliure decisió de tothom on volen anar a petar en funció de les lleis de l’oferta i la demanda. En altres paraules, podríem obrir fronteres. En el que ve del text, intentaré, sense prendre par, resumir dos principis filosòfics en contra de fer-ho, i dos principis a favor.

Preservar la cultura

L’argument més conegut per tancar les fronteres sosté que fer-ho és necessari per preservar la identitat cultural distinta d’un estat. Tal com diu Miller: “La cultura pública del seu país és quelcom que les persones tenen un interès a controlar: volen poder donar forma al desenvolupament de la seva nació, inclosos els valors que es contenen en la cultura pública. Per descomptat, poden fracassar en l’intent: els valors culturals que s’estimen poden degradar-se per culpa de forces, com ara les econòmiques, que escapin al control polític. Però sens dubte tenen una bona raó per intentar-ho i, en particular, intentar mantenir la continuïtat cultural al llarg del temps, de manera que puguin veure’s a ells mateixos com els portadors d’una tradició cultural identificable que s’estén cap enrere en la història”. Si és innegable que existeixen cultures diferenciades i que aquestes són fruit de les condicions formatives de cada país, mantenir el control d’aquest ecosistema educatiu que defineix una cultura justificaria l’existència de restriccions a una immigració que pogués alterar-lo per via de noves majories.

Contra aquesta línia, els no convençuts diuen que l’argument exagera les distincions reals entre cultures així com el valor intrínsec d’aquestes distincions. Segons els crítics, no només és impossible definir amb precisió una entitat com ara “la cultura catalana”, sinó que el desig de mantenir-la estàtica traeix una por irracional davant del canvi i ignora el grau de transformació al qual ja està sotmesa la cultura que es vol preservar, fins i tot sense que els immigrants hi intervinguin. El debat en aquest punt gira al voltant de si l’interès legítim dels membres d’una comunitat de tancar fronteres per protegir la seva identitat pot assolir l’estatus de dret moral capaç de competir amb altres drets que els immigrants puguin esgrimir per entrar.

Dret a l’autodeterminació

L’estructura bàsica d’aquest argument és molt simple: els estats legítims –que no infringeixen els drets humans dels seus ciutadans- tenen el dret a autodeterminar-se, la llibertat d’associació és un component essencial de l’autodeterminació, i aquesta llibertat d’associació no és només el dret d’associar-se amb uns, sinó que també inclou el dret de rebutjar associar-se amb altres. Per tant, els estats tenen dret a decidir amb qui s’associen i amb qui no. L’analogia per excel·lència és el casament: de la mateixa manera que reconeixem el dret de les persones a formar vincles de privilegi mutu amb la parella que escullin i no se’ns acudiria obligar-los a casar-se si no és de mutu acord, estenem aquest dret als estats. A més, l’autodeterminació està molt lligada a la democràcia perquè, si la definim com el govern del poble pel mateix poble, això només seria possible si el grup dels que voten unes determinades polítiques estan lligats a les conseqüències del que voten. La idea bàsica és que si els membres fluctuen excessivament, el grup mai podria autodeterminar-se perquè el “jo” que vota no es correspondria amb el “jo” que ha d’acatar i portar a terme els resultats.

Els crítics de l’autodeterminació comencen qüestionant que el dret a la lliure associació que donem als individus es pugui aplicar als estats, que no serien el tipus d’entitat que pot associar-se com ho fan les persones. En segon lloc, critiquen els paral·lelismes amb associacions com el matrimoni perquè, a diferència de les persones, els estats exclouen als altres d’un territori molt ampli i més difícil de regular. Un altre aspecte molt important és posar el focus sobre la premissa, que els pro autodeterminació admeten, que diu que només els estats legítims tenen un ple dret a l’autodeterminació. Per poc que les accions d’un estat hagin violat els drets fonamentals d’individus forans, l’infractor està restant força al seu cas per associar-se sense límit en la mesura que ha condicionat i condiciona les llibertats dels membres d’altres estats. Pel que fa a la importància d’un “jo” estable per a l’autodeterminació democràtica, els crítics solen argumentar que cap grup es pot protegir dels canvis d’opinió interns dels seus membres que, per sistemes democràtics, estan proposant noves lleis i revocant antigues constantment sense que això invalidi el funcionament normal de la democràcia.

Igualtat d’oportunitats global.

Comencem amb un dels arguments més populars contra les fronteres. Si tots els éssers humans mereixen la mateixa consideració moral independentment de la seva nacionalitat, però el lloc de naixement té conseqüències radicals en les perspectives vitals de la persona, alguna cosa grinyola. Segons la intuïció igualitària, les diferències només estan justificades en la mesura en què hi ha un mèrit moral al darrere que les expliqui. Per descomptat, haver nascut en un lloc o en un altre és una qüestió de mera sort, no de mèrit, i no pot ser que la sort acabi traduint-se en les diferències  entre el punt de partida a la vida d’un finlandès i el d’un palestí. Filòsofs com Josep Carens defensen que “La ciutadania a les democràcies liberals occidentals és l’equivalent modern al privilegi feudal, un estatus heretat que millora enormement les oportunitats a la vida. Com els privilegis de naixement feudals, la ciutadania restrictiva és difícil de justificar quan un l’analitza de prop”. Seguint aquest corrent, obrir les fronteres és l’única resposta justa davant de les desigualtats econòmiques que existeixen avui dia entre els diferents països.

El problema d’aquest argument és que requereix una interpretació molt forta de l’igualitarisme, conegut com a igualitarisme de la sort, que presumeix que la justícia està obligada a corregir totes les desigualtats que es desprenen de l’atzar. Però, fins i tot si acceptem que la justícia redistributiva ha d’abordar alguns d’aquests problemes, no queda clar perquè no hauria de fer-ho obrint fronteres i no, posem pel cas, per via de transferències econòmiques. Aquí entra, de nou, el dret a la lliure associació: tot i que dins d’un estat es fan servir els impostos per a finalitats redistributives, no creiem que puguem obligar els més rics a renunciar al seu dret de mantenir relacions exclusives amb els seus familiars i els puguem obligar a adoptar criatures pobres, casar-se amb persones menys adinerades o obrir les portes de casa seva: n’hi ha prou que paguin una part raonable per complir les exigències que una justícia igualitària té dret a demanar.

Democràcia

En el món de la filosofia política, justificar el dret de l’estat a coartar la vida dels seus ciutadans és un problema de primer ordre, i la majoria de teories acceptades es basen en una concepció molt exigent de la democràcia. Però segons un subgrup d’aquests pensadors, l’única manera de ser conseqüent amb el que requereix una democràcia plena és exigir que aquesta s’estengui a tot el món. Arash Abizadeh és un dels referents d’aquesta línia, que combina la idea habermasiana segons la qual el poder coercitiu de l’estat només és legítim si tots els que hi estan sotmesos participen en el procés democràtic de la presa de decisions, amb l’observació que les polítiques migratòries dels estats democràtics imposen la seva força sobre persones excloses d’aquests processos democràtics. Aquest argument és molt popular entre els llibertaris o els anarquistes que qüestionen radicalment el dret de l’estat a imposar la seva força sobre les persones. Segons els antiestatistes, els drets individuals com ara la llibertat de moviment i la llibertat d’associació voluntària entre individus són els únics ben fonamentats. Teòrics com Abizadeh, que volen preservar el dret dels estats a imposar la seva força però seguir sent exigents en les condicions democràtiques que ho justifiquen, conclouen que l’única manera de ser coherents amb la fonamentació de l’autoritat estatal és fer-la perfectament democràtica, és a dir, amb un únic demos global. En aquest demos, tota forma de moviment seria intern i les polítiques de llibertat de llibertats o restriccions serien decidides per tots els ciutadans.

En primer lloc, molts crítics diran que impedir l’accés d’algú a un determinat territori no és una forma de coerció moralment impermissible perquè cal distingir entre coerció, que és obligar a algú a fer el que jo vull, i prevenció, que és eliminar una determinada opció de les disponibles, però sense deixar a l’altra persona sense camins viables. La llibertat de moviment, fins i tot dins d’un mateix demos, no és un dret absolut ni il·limitat i, de nou, si fem servir l’analogia amb la propietat privada, veurem que impedir a algú entrar a casa nostra no necessita una deliberació democràtica i que en cap cas estem coartant un dret fonamental, ja que té molts altres llocs on anar i realitzar-se com a persona sense que això impliqui una violació dels seus interessos i drets fonamentals. Si parlem de les utopies llibertàries o democràtiques, els escèptics no veuen cap solució al problema: en el moment en què els individus tinguessin llibertat absoluta, les llibertats entrarien en conflicte constantment i la gent es veuria obligada a buscar marcs regulatius per solucionar aquests problemes sense recórrer a la violència o, en altres paraules, a construir coses tan semblants als estats que, ja posats, podríem anomenar estats.

Per a què serveix la filosofia política?

Els arguments exposats generen un gran debat en la comunitat filosòfica. Això és una manera de dir que hi ha gent dedicant-se professionalment a pensar sobre aquests temes i que, ara per ara, estan molt lluny de posar-se d’acord. Si alguna cosa en podem treure de tanta argumentació i contra argumentació és que les respostes als problemes de la immigració difícilment seran radicals, sinó una qüestió de grau. Tota l’estona veiem que el debat s’encalla quan arribem a drets fonamentals diferents que competeixen entre ells i que l’única forma de concloure depèn de quin dret ens estimem més: per a uns, la propietat privada dóna sentit a la vida, per a altres, és anatema; uns creuen que la igualtat demana compensar les injustícies fins a un cert punt, els altres senten que cal anar molt més enllà. La distinció entre immigrants econòmics i refugiats que impera en el debat públic avui i que està recollida en el dret internacional és un reflex d’aquestes gradacions: quan els drets humans estan en joc, el dret a tancar fronteres perd força, mentre que, si l’únic que hi ha sobre la taula és el dret a la llibertat de moviment absoluta, de seguida trobem raons per limitar-la. La filosofia política serveix perquè, precisament quan arriben els casos concrets, és quan cal tenir més clars els principis generals.