Com es fa una revolta postmoderna?

22.09.2017

Quan un algoritme estudiï les dades, detectarà que bona part de les empreses de Catalunya van registrar un descens en la productivitat el 20 de setembre de 2017, tot i que m’atreveixo a pronosticar que, dins del rànquing de Cops d’Estat d’ahir, d’avui i de sempre, el que vam patir no es comptarà entre els més desastrosos per a una economia. I és que mentre el braç armat de l’estat espanyol anorreava l’autonomia del poble català –o el miratge d’autonomia del poble català-, molts érem a la feina. Amb la ràdio a l’orella, el Twitter a la cua de l’ull, i la mani al cor; esclar. Però el cas és que, per més que friséssim per enfilar cap a Rambla Catalunya, la majoria no vam fer una esmena a la totalitat al nostre dia, sinó que vam fer encaixar la concentració de protesta en la nostra agenda amb intensitats i freqüències variables. I quan vam arribar al lloc on calia ser, res ens va privar de la nostra dosi de pell de gallina.

Jordi Pesarrodona, regidor de Cultura, Infància i Joventut, i Igualtat de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, al costat d’un Guàrdia Civil durant el 20S

Una de les preguntes més difícils de respondre a propòsit del futur nacional de Catalunya és ¿Com es fa una revolta postmoderna? Dit amb altres paraules: una col·lectivitat anestesiada per smartphones i condicions de vida relativament dignes és capaç d’alçar-se en vaga general de proporcions gandhianes? La qüestió és pertinent si tenim en compte que un dels precedents més útils per a Catalunya en termes de vies cap a la independència no pactada és el de Kosovo, comparació que de seguida desperta la fúria dels unionistes que volen recordar-nos amablement que el que no pot ser, no pot ser i a més és inconstitucional. Per què els excita tant negar el possible paral·lelisme? Perquè allà va haver-n’hi molta, de violència.

Tots els agents polítics implicats, des dels mitjans de comunicació internacionals fins a Espanya, pensen amb l’imaginari de les revolucions del segle XX. Aquest marc de referència es converteix en un llistó per al sobiranisme que és al mateix temps una llosa: a vegades sembla que, si la reivindicació dels nostres drets i llibertats no assoleix el grau de dramatisme i aspror de temps pretèrits, el projecte present no tindrà dret a les mateixes conquestes que les lluites d’antuvi. Aquesta disjuntiva deixa dues alternatives per a la independència: o bé acceptem que el nostre procés d’alliberament nacional necessita repetir determinades fotografies en blanc i negre, o bé demostrem que una via més frívola és possible. El repte és enorme, perquè es tracta de descolonitzar les nostres ments d’una filia per l’èpica i donar a la ironia una força moral que la nostra cultura no li reconeix. Dret a l’autodeterminació de tranquis.

Tornem al 20S. Durant les primeres hores del matí, la crida a una vaga general va surar per l’èter i, en alguns moments, semblava que algú podia pronunciar les paraules màgiques. Però a l’hora de la veritat, l’estat d’ànim col·lectiu va fluir de manera natural fins a prendre la forma de concentració davant la Conselleria d’Economia. No és ben bé el mateix. En comptes de crides a paralitzar el país, antiavalots disparant bales de goma i càntics solemnes; la jornada ens va deixar un collage molt més fragmentat: va haver-hi tensió, i va haver-hi somriures, universitaris anticapitalistes a un pam de iaies convergents, sonaven Els Segadors seguits de “los catalanes hacen cosas”, manifestant tossudament alçats durant hores s’alternaven amb passavolants que fèiem aturades llampec, i famílies amb sacs de dormir i entrepans a la motxilla cantaven al costat d’altres reservant al sushi-bar més pròxim a través d’una app. És a dir, que el passat dijous no es va copiar fotografies dels llibres d’història, sinó que, sobre la marxa, se’n van fer unes quantes sense precedents.

Som la cultura que mengem, i la nostra dieta inclou més ironia que mai. Només cal navegar entre els darrers impactes comunicatius sobre els fets de dimecres passat i trobarem que editorials de putrefacta equidistància comparteixen pàgina amb el sarcasme infinitament més digne de Quim Monzó, tertulians piròmans seuen a les mateixes cadires que els Òscars de la Competència i publicacions d’amics de Facebook que ens fan replantejar la definició d’amic es juxtaposen amb memes hilarants sobre tot plegat. La gràcia és que no podem evitar viure les dues dimensions: emocionals i autoconscients al mateix temps, capaços de sentir el bull de la sang quan es confisquen paperetes i pixar-nos de riure quan El Mundo Today titula “Un agente de la Guardia Civil desplazado a Barcelona se mete en el barco equivocado y acaba de crucero por el Mediterráneo”.

L’endemà del 20S, la conveniència d’una vaga general va ser al centre del debat, i allà seguirà serà durant els pròxims dies. Per descomptat, el Zeitgeist pot aguantar una vaga general i el que faci falta. Però hauria a la nostra manera, sense caure en el parany d’utilitzar estàndards del segle XX per al segle XXI encara que la mirada burleta dels altres ens ho demani. Es concreti com es concreti la resistència, sempre hi haurà un plus de lleugeresa respecte dels referents del passat i no hem de menysprear la distància emocional a la qual ens aboca la nostra condició postmoderna, sinó tot el contrari. No ha d’haver-hi cap contradicció entre no estar disposats a cedir ni un centímetre i mantenir, en la mesura del possible, els espais de plaer i normalitat de les nostres frívoles rutines. De fet, la cadena és ben bonica: gràcies als drets i llibertats que els nostres predecessors van conquerir jugant-se el seu cos, ara nosaltres podem lluitar sense perdre el sentit de l’humor i sense trencar ni un sol vidre. L’error seria sentir nostàlgia de l’èpica de determinades imatges perquè, si hi ha una garantia contra la violència, és no prendre’s massa seriosament a un mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Com podeu ser tots tant ingeniosos.?
    Jo no puc fer ara cap comentari ocurrent.
    Encara ploro per tema de les manilles; no m’ho puc empassar

      • De tota manera, que la nostra revolució serà la primera de l’era d’Aquari no era cap acudit; ho deia del tot seriosament. I em sembla que va més o menys d’acord amb el to de l’article.

  2. Això és el veritable canvi, la veritable revolució… dels somriures.
    Trencat el marc mental que ens tenallava, en podem fer un de nou, a la nostra manera més fluïda, sense encarcaraments i on la proclama la imaginació al poder no, que correm el risc de repetir models, sinó en els enllocs (utopies) que estem fent possibles a cada pas.