Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Com cuinar un ”escudella western”

'Una història catalana' arriba a la Sala Gran del TNC com a resultat d’anys i panys de feina feta per Jordi Casanovas, un dels artífexs de l’excel·lent estat de salut de la dramatúrgia catalana contemporània.

Una història catalana arriba a la Sala Gran del TNC com a resultat d’anys i panys de feina feta per Jordi Casanovas, un dels artífexs de l’excel·lent estat de salut de la dramatúrgia catalana contemporània. Des d’aquell quasi mític Neoburning generation” a Vilafranca del Penedès, passant pels muntatges a Areatangent (Wolfenstein, Tetris, I love TV, Tot em sembla una merda…), passant per la creació de la Sala Flyhard, un dels pocs espais barcelonins que mereix el qualificatiu de dinamitzador cultural, Casanovas arriba a la Sala Gran no com a culminació d’una sòlida trajectòria artística, que sí, però com l’evolució natural d’un dramaturg i director que porta molts anys picant pedra. Després que l’obra passés (i triomfés) a la Sala Tallers dins el projecte T6, el passat 2011, el TNC obre les portes a un dramaturg català viu i que no arriba a la quarantena. Ole tu.

Jordi Casanovas ho deixa molt clar, al text de presentació del programa de mà: “Quan tenia entre vuit i dotze anys, els nens i les nenes del carrer acostumàvem a jugar plegats. Diuen que potser vam ser l’última generació que va jugar al carrer durant les nits d’estiu. No ho sé. Recordo que hi havia una bona pila de famílies en aquell carrer. Casulleras, Marquès, Ollé, Casanovas, Mill, Casanellas i Gibert. Curiosament, dues cases més avall, vivien uns nanos dels quals no recordo el cognom. No acostumaven a jugar amb nosaltres. En dèiem els castellans, a casa”.

I és que Una història catalana és una història de catalans de tota la vida, però també d’emigrants, d’aquells “americanos” que van creuar l’Atlàntic buscant qui sap què, i dels nouvinguts, immigrants o “els altres catalans”, en paraules de Paco Candel, que potser ja podríem començar a anomenar d’una altra manera, considerant que superen ja la tercera generació entre nosaltres. Segona part d’una trilogia que va iniciar amb Pàtria i de la qual ja esperem amb candeletes la tercera part, Vilafranca (qui hauria imaginat, fa uns anys, que esperaríem delerosos que un dramaturg autòcton ens entregués una nova obra, com si d’un Lars Von Trier es tractés), Una història catalana és la versió ampliada i millorada del que es va poder veure a la Sala Tallers fa dos anys. Tres històries que en són una, unint el Pallars, la Barcelona pre-olímpica i la Nicaragua de la revolució sandinista, en un muntatge que beu, en la seva pròpia concepció i en molts dels recursos emprats, de les tècniques del teatre polític cultivat per Erwin Piscator i el teatre èpic de Bertolt Brecht. Tan bon punt accedim a la platea, els actors ja es troben a l’escenari, escalfant cos i veu, i són ells qui ens presenten l’espectacle i ens demanen que apaguem el telèfon mòbil. Casanovas utilitza en diverses ocasions les tècniques d’alienament o distanciament del teatre èpic, per recordar-nos que el que estem veient és una ficció i que no hem de deixar la nostra incredulitat en suspensió. L’actor presenta el seu personatge, diu la data i el lloc on ens trobem, i posa l’espectador en antecedents del que ha succeït abans, per exemple. L’actor interpel·la el tècnic de so perquè pugi el volum de l’efecte de riu llunyà. Igualment, el format panoràmic o de “Cinemascope” utilitzat per Casanovas, convertint l’escenari de la Sala Gran en una franja horitzontal, remet directament a les posades en escena d’Erwin Piscator, el pare del teatre polític, que a la Volksbühne berlinesa dels anys vint va ser el primer en introduir escenaris giratoris, projeccions cinematogràfiques i espectacles-document de gran format. Estem segurs que a Ricard Salvat, l’introductor a l’estat espanyol de Bertolt Brecht i el teatre èpic, li hauria encantat aquest espectacle. De fet, Casanovas va guanyar l’any 2002 el seu primer premi –el “Josep Robrenyo” atorgat per l’AIET– per a l’obra Les millors ocasions, i des d’aquell moment no ha parat. Ni de treballar, ni de guanyar premis.

Un llarg pròleg de presentació i els imprescindibles títols de crèdit, marca de la casa, amb el hit “Orgullo” de Las Grecas (que mai no havien sonat tan bé com al TNC) són la potent arrencada d’un espectacle extens, ambiciós i que tracta molts temes. El tema principal és la lluita entre la resignació i la rebel·lió, que va de la maneta de la disjuntiva entre l’acceptació de l’altre o el confrontament. El Pallars representa la Catalunya idealitzada, el poc que queda de país sense construir que, degut a l’estultícia i a la falta d’amor propi dels “bons catalans” (molt pitjors que els temuts estrangers, a l’hora de destruir el patrimoni), viu sota l’amenaça de la desaparició, i com la por a les bruixes segueix tan vigent en el segle XX com a l’època medieval. La Barcelona del 1979 és la del barri de La Mina, els ionquis i els quinquis de pacotilla, una ciutat encara ignorada pels turistes que, precisament per això, podia permetre’s el luxe de ser autèntica. Finalment, la tercera part es situa a Nicaragua, amb els guerrillers sandinistes combatent el règim de Somoza, potser la part que es fa més feixuga o que no acaba d’encaixar tan bé amb les altres dues. Creiem que el problema d’aquesta història és que se li dóna exactament la mateixa importància (i nombre d’escenes) que a la resta, quan potser amb algunes breus pinzellades ja hauria sigut suficient per retratar el misteriós personatge que la protagonitza. Casanovas ha escrit i dirigit un muntatge èpic, pel tema i el to triats, i com un Quentin Tarantino de Vilafranca del Penedès s’ha atrevit a escriure i dirigir el primer “escudella western” de la història de la dramatúrgia catalana. Un “escudella western” amb tots els elements necessaris, que a partir d’ara podríem reclamar com a canònics: pistoles, bruixes, pijas i xarnegos.

A Una història catalana hi ha nombrosos moments brillants: el retrat d’aquell moment històric tan important, aquella maleïda frase que va canviar tantes coses (“À la ville de… Barcelona!”), la conversió del Calanda de quinqui de barri a constructor immobiliari (“tanto sociatas como convergentes le comían de la mano”). La reclusió de les tres dones a casa, al Pallars, en una mena de versió pàtria de la pel·lícula Canino, de Yorgos Lathimos, on la mare decideix educar la seva filla a casa i no deixar-la sortir mai més. El retrat, excel·lentment interpretat per una Lluïsa Castell i un David Bagés en autèntic estat de gràcia, de la parella catalana per excel·lència: la dona rondinaire i manipuladora i el marit calçasses i “cagat”, autèntic prototip de l’home del carrer català. El personatge de la filla de casa bona (Mariona Ribas), que com a rebel·lió contra la seva família i la seva classe juga a enamorar-se d’un quinqui de barri, tot i que el subconscient i el pes de pertànyer a la burgesia barcelonina de tota la vida no li deixa acabar del tot la seva pròpia revolució (“¡Porque tú no eres de aquí!” o un “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena”, que li surt de l’ànima). El final èpic de la segona part, amb música d’Ennio Morricone i sorpresa escenogràfica inclosa. O tot el tercer acte, un crescendo d’energia i tensió, que fa posar a tota la platea amb la pell de gallina, cosa gens fàcil a la Sala Gran, que ja seria hora que rebategéssim com a Sala Terriblement Immensa.

En definitiva, Una història catalana és un espectacle que es mereix tot l’èxit possible. Jordi Casanovas ens parla del que porta parlant durant la seva prolífica trajectòria, dels grans temes com l’honor, la veritat i la justícia, sense poder dissimular la seva simpatia cap als personatges femenins, que acostumen a posseir els valors més nobles i la valentia més autèntica. La Sala Gran va vibrar amb una estrena on el públic va riure i aplaudir en molts moments, i on una platea gairebé dempeus va agrair a tot l’equip artístic i tècnic aquest gran muntatge.

Endavant, Jordi Casanovas i mans a la feina… Esperem Vilafranca amb candeletes.

Postdata: Al vestíbul d’entrada de la Sala Gran, durant els minuts abans de l’estrena, vam poder assistir al funeral de la Sala Tallers, que morirà oficialment el 3 de març, almenys durant els dos propers anys (o això és el que ens volen fer creure). Un taüt de fusta i una nombrosa comitiva assistien al funeral, de negre rigorós i amb una flor vermella a la solapa, membres i simpatitzants tots de la plataforma Marea Roja – Cultura en lluita, que es preocupa per lluitar i no perdre el que ha costat tant d’aconseguir durant els darrers anys. Des d’aquí ens unim a les mostres de condol, i desitgem als companys de Marea Roja tota la sort del món.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació