Com assaltar, amplificar i no cremar la literatura

26.03.2019

La cara de Josep Pedrals no queda gens malament impresa en un paper verd. A les fotos, el poeta posa una expressió neutral, però a la vida real té el posat modestament desafiant de sempre: està a punt de ser protagonista d’un combat que representarà un abans i un després de la literatura catalana. “Pedrals -diu el presentador-, es deixa enredar. Si no, no seria aquí.” Per votar qui ho fa millor, els assistents també tenen un paper groc amb la fotografia del contrincant de Pedrals: es veu que només ha entrenat sis hores, però que té molta memòria. “Es diu Cul, però no Cool, sinó Cul, així amb u. Fa uns poemes que t’hi cagues.” El públic, és clar, riu. Però el més graciós de tot és que aquest tal Cul no és de carn i ossos, sinó que està fet de xips i de no sé quantes gigues. En Cul és una màquina. Però no patiu si d’entrada us havíeu pensat que era una persona. Ho va dir l’especialista en disseny interactiu Carles Sora en una altra conferència del #K19: “Ja veureu que divertit: ha arribat el punt que parlem de màquines com si fossin persones.”

K19 / Laboratori d’històries, © CCCB, 2019. | Autor: Miquel Taverna

Espero que hagueu arribat a aquest paràgraf i que la tècnica de la Susan Orlean hagi funcionat: la (gran) periodista californiana va rebel·lar a la conversa amb la Bel Olid que el seu truc per enganxar el lector era començar parlant de persones. “Em semblen molt més interessants que els llocs.” Potser sí, però Vicenç Villatoro i Sam Abrams van dir, en un dels diàlegs, que no hem d’oblidar els llocs. Que “ens fem amb les persones amb qui més llocs compartim.” Que “amb tot això d’internet perdem la consciència dels llocs”, i que segurament fa estona que has oblidat que ets al sofà, o que estàs recorrent un paisatge, o que ets en una plaça entre gent, cafès i lectures vàries. El lloc és important, tant a la vida com a la literatura: “a qualsevol relat hi ha el qui, el què, el quan i el com, però sobretot, l’on”, diu Villatoro. Doncs bé, en aquesta història el lloc és el CCCB. El què, un intent d’explicar tot el que et fan pensar 4 actes aleatoris del Kosmopolis. El quan, quatre dies de la setmana passada que haurien d’haver estat molts més. I el qui, ai el qui. No ens enganyarem: persones i màquines. O persones i màquines fent de persones. O com li vulgueu dir.

Al combat de Pedrals contra la màquina, al costat del jurat hi havia un altaveu per l’assistent de Google, que també tenia un micròfon per parlar. Però no us preocupeu: les seves tasques eren només complementàries, i ni això: més d’una vegada va dir un “lo siento, no sé como ayudarle.” Es nota que l’assistent de Google encara no ha processat el diàleg de Villatoro i Brams: “Jo vaig proposar <La literatura és la solució> com a títol d’aquest Kosmopolis, perquè és la solució a tot”, va explicar Villatoro. També va suggerir una alternativa: “La literatura és la resposta.” El director del Kosmopolis, Juan Insua, li va dir que molt bé, però que quina era la pregunta. O més aviat, les preguntes. Lletraferits i lletraferides, agafeu-vos fort, que aquí venen.

“Llegeixes, llegeixes, llegeixes, i després, què?” La Bel Olid va citar aquesta frase del llibre La Biblioteca en llamas, del que la Susan Orlean havia vingut a parlar: “Llegir no necessita una raó: només llegint ja t’enriqueixes: t’obre un món i és un plaer del moment d’una experiència fora del cos: la lectura té el poder de fer-te sentir en un altre lloc, en una altra persona en concret.”

“La literatura agafa temes universals i els encarna en un lloc i en un temps”, i Sam Abrams i Vicenç Villatoro van afegir una cosa molt certa al diàleg La lògica del lloc: “No existeixen llocs cosmopolites. Els llocs són locals perquè són un lloc. El que és cosmopolita és la mirada.” A l’era de la globalització o no, la gràcia de la literatura és que sempre ha explicat els llocs concrets en un temps en concret. “Tots i totes tenim dues condemnes: ser contemporani i tenir una tradició.” No existim fora d’això, reflexiona Villatoro: “Quan ets jove et penses que el món es va crear amb tu. Quan et fas més gran veus que no, i que a més seguirà allà quan ja no hi siguis: hi ha incomptables generacions abans que la teva que han donar voltes al mateix.”

La Susan Orlean gaudeix donant voltes a les biblioteques. Diu que són com “els parcs públics de la ment”, i és on, de fet, s’hi conserven totes les voltes que s’han donat a tot (o la memòria col·lectiva). A la llista dels plaers més senzills s’hi hauria d’afegir trobar-se un llibre per casualitat d’un tema inimaginable, i que t’interessi. A vegades, el lector més estrany troba el llibre més estrany -“és com quan es troben les dues persones més lletges d’una pàgina web de cites!”- i a vegades, trobes 50 llibres d’un tema que et semblava totalment absurd. “El món té tantes coses, que sempre hi haurà algú que voldrà escoltar el que tu vulguis dir.” La Susan Orlean parla com si llegís: amb consciència de cada paraula explica el seu llibre sobre l’incendi d’una biblioteca de Los Angeles. Més enllà del fet, el significat és esfereïdor: “els llibres guarden i són, entre línies, tot el que no forma part del físic d’un humà: el pensament, els somnis i tot el que s’ha volgut transmetre a d’altres persones; tot és massa íntim i vital com perquè es cremi.”

Sembla que això de la memòria ens preocupa: el Cul -que ha fet set pàgines de poemes en deu minuts- té un Terabite de memòria, i ha processat, diguem-ne, uns 8.000 poemes variats de la literatura catalana i 900 sonets de Pedrals. La batalla contra Pedrals consisteix en 3 assalts: en el primer, el poema lliure que la màquina escriu (?) és una mica cursi, però suficientment creïble. Tant en aquesta performance com a la taula rodona d’Intel·ligències Artificials Creatives ens van mostrar poemes fets per màquines i fets per humans. Em vaig equivocar tres vegades. Amb aquests assalts a vegades no queda clar si el que estàs assaltant és a Pedrals o a la literatura, o a les dues coses. “No patiu, que aquestes coses ens fan com por i tampoc és això. Al final són les dades que processen, i més enllà del que tu els hi ensenyes, no saben res”, diu la creadora de new media Anna Giralt. En el fons això fa sentir-te més tranquil·la, però hi ha gent que s’ho pren més (potser irònicament) seriosament. Reproducció d’una conversa real abans del combat amb l’home que seia al meu costat:

– ¿Tú quién quieres que gane?
– Pedrals. Creo.
– ¿Te gusta cómo escribe o porque representa la persona humana contra la máquina?
– Por las dos cosas. ¿Tú?
– Quiero que gane la máquina. Si algún día nos ganan en serio, quiero que me traten como un buen esclavo.

De moment, Pedrals va guanyar a la màquina. En una segona ronda havien de fer un poema imitant-se l’estil mútuament, i a la tercera, un poema a partir d’una frase provinent del públic. El que escrivia la màquina tenia un cert sentit, però no tenia el que Pedrals té: enginy i gràcia -o el punt humà.

En qualsevol cas, em va donar la sensació que d’una manera o altra, tots i totes volien arribar al mateix punt: el que compta és crear i conservar memòria, ser conscient del lloc on ets, del moment que vius i de tot el que viu amb tu. A banda d’aquests diàlegs que parlaven bàsicament de literatura, el Kosmopolis també va acollir converses de grans persones sobre d’altres temes molt interessants, com la revolució feminista, la física quàntica o les transicions al capitalisme. Tot plegat, són “els relats que mouen el món”, que és, per cert, el que finalment ha donat títol a aquesta edició del Kosmopolis. Villatoro, però, no anava gens errat. La literatura sembla que dóna resposta -o almenys, memòria escrita- a tot. I si volíem una pregunta, aquí va l’estrella:

“Algú sap què passarà?” – el presentador del combat Pedrals contra màquina, pregunta al públic sobre el possible guanyador i la gran majoria responen amb un “no”.

Ningú ho sap, però el món es mou i pel que sabem, el mouen els relats. Ha estat sempre així. La pregunta clau, però, ja que preguntem, és la que sortia a la pantalla després de cada conferència: “et narres o et narren?”

Receptem més museus i més literatura, i fem-li lloc: amplifiquem-la, assaltem-la, però no la cremem mai.