Colònies poètiques a l’illa de Pašman

23.05.2017

Artur Garcia Fuster és professor lector de català de l’Institut Ramon Llull a la Universitat de Zadar, Croàcia. Aquest any ha organitzat un seminari de traducció poètica a l’illa de Pašman, prop de Zadar, on hi han participat els poetes catalans Maria Cabrera i Jaume Coll Mariné junt amb traductors croats. Publiquem el dietari que ha escrit Garcia per apropar-nos a l’experiència.

L’illa de Pašman, a Cròcia, ha acollit el recital

El tema és que fa ben bé un any el meu cap a la Universitat de Zadar, Nikola Vuletić, em va comentar la possibilitat d’organitzar una estada de poetes catalans i traductors croats, durant tres dies, en una caseta perduda a l’interior d’una illa croata. D’entrada, em vaig espantar. Tres dies. Caseta perduda. Interior. Per a un barceloní, allò sonava a anar de colònies. I els meus pitjors records escolars els tenia associats a això. Tres dies en els quals t’arrencaven de l’amable rutina ciutadana per tancar-te en una masia a fer tallers (sempre s’anomenaven tallers) d’apicultura, de papiroflèxia o de pintar fulards. Obligat a cantar “Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar” i pujarem dalt del cim amb el cor alegre, asseguts en rotllana (sempre asseguts en rotllana) a la vora d’un foc de camp. L’entusiasta monitor et feia llevar a quarts de sis del matí per sentir cantar el gall o anar a munyir una vaca. Ui, ui, ui… A veure: recapitulem, parlem-ne.

M’estava proposant, doncs, de fer unes “colònies poètiques”? Sonava tan perillós com temptador: unes colònies (ecs!), però de traducció poètica (ahà!). En Nikola em va esbandir els dubtes ràpidament. No calia que em preocupés; no eren unes colònies: era un Seminari. D’acord. De fet, seminari lliga més amb el context universitari en el qual ens movem. Calia buscar dos poetes amb una veu consolidada que hi poguessin participar. Després de discutir-ho llargament durant vint minuts vam tenir la selecció feta: Maria Cabrera i Jaume Coll Mariné. Dues veus contrastades en tots els aspectes de la paraula. La tria va ser precisa i, per sort, tots dos van acceptar el repte amb entusiasme: passar tres dies envoltats de poetes i de traductors croats, tots al seu servei, per tal que els traduïssin una part significativa de la seva obra.

Un any més tard, i amb l’ajuda i el suport pecuniari de l’Institut Ramon Llull, hem celebrat el seminari poètic a la simpàtica illa de Pašman, uns quilòmetres al sud de Zadar, els dies 5, 6 i 7 de maig. Aquest dietari, n’és el resum.

Divendres 5 de maig, 8.56 h.

Baixem amb en Jaume (Coll Mariné) al bar Đina, una de les institucions de la ciutat. En Nikola ja ens hi espera acompanyat d’en Pau Sif, poeta, com en Jaume, i el primer lector de català a la Universitat de Zadar. El retorn del professor pròdig. Se’l veu content de tornar a casa.

—Dos veliki macchiatos més, Dàrio!

En Dàrio (com el seu bar, també una de les institucions de la ciutat) aixeca el polze i s’acosta a la màquina del cafè. Zadar es desperta a poc a poc mentre el sol s’escola pels carrerons de la ciutat vella. Uns minuts més tard, arriba la Maria Cabrera carregant una motxilla enorme tipus Esplai La Flama del Canigó. Sempre tan jovial.

—Un altre veliki macchiato, Dàrio!

A l’instant, com si anessin coordinats, entra el gran Tonko Maroević, amb el seu posat de Moustaki despistat. En Tonko és poeta, historiador i crític d’art, assagista i traductor. Dante, Petrarca, Borges i Kavafis han passat per la seva Olivetti. També Joan Maragall, Josep Carner, J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater, per citar-ne uns quants més (així, de memòria). Un dels intel·lectuals de més prestigi a Croàcia i un honor tenir-lo al nostre equip de traductors. Erudició i bonhomia.

—Dàrio! Veliki macchiato!

Ja hi som tots. Sincronitzem rellotges. Avantura počinje!

Jaume Coll Mariné a Zadar | Foto: Seyfettin Dinçtürk

Divendres 5 de maig, 13.08 h.

La segona unitat de l’equip del seminari hem arribat per fi a la casa de colònies —perduda en una carretera secundària de l’illa de Pašman. El formem els professors i traductors Vedrana Lovrinović i Tomislav Kuzmanović; dos excel·lents estudiants d’últim curs català, Anamarija Capek i Mitja Bulatović; i jo mateix, en qualitat de… cronista?

Nikola, Tonko i els poetes catalans ja ens esperen tot fent el vermut. Ells han sortit abans, amb cotxe, i l’han pujat al ferri que et transporta fins a l’illa (a Zadar, vetllem per la seguretat i la comoditat dels nostres poetes i així els estalviem el trajecte en autobús model Florido Pensil que hem hagut d’agafar la resta, quan hem baixat del catamarà, per poder arribar a la casa on farem el seminari). Teta Irma i Barba Šime (Tieta Irma i Oncle Šime), els millors amfitrions del món, diuen que ja tenen el dinar a punt (magnífics bonítols a la brasa, acompanyats de fesolets del seu hort).

Divendres 5 de maig, 15.30 h.

Hora de començar. Som deu persones que ens dividim en dos grups de cinc. A cada grup li correspon un poeta (Maria Cabrera o Jaume Coll), dos traductors (Nikola-Tomislav, Vedrana-Tonko), un alumne (Anamarija o Mitja) i un (ex)professor de català (Pau Sif o jo). Ens separem a banda i banda de la sala-menjador. Tenim preparat un corpus d’entre 20 i 25 poemes de cada autor; l’objectiu final és, al cap dels tres dies, haver-ne traduït entre 15 i 20 de cadascun.

La dinàmica sempre és la mateixa: els poetes escullen una composició, la llegeixen en veu alta i “l’expliquen” a la resta de l’equip amb l’ajuda puntual dels professors lectors. Tots escolten atentament i després pregunten. El poema segueix algun patró mètric concret? Considera important mantenir algun tipus de rima en particular? Què volen dir, exactament, certs fragments del poema?

—A veure, Maria, quan parles de “dona en runes” (“Culpes o fisiologia d’un cor”), sí, aquí… Al vers 4… Què vols dir? Una dona destrossada anímicament? O ens hem d’imaginar una cariàtide?

Els traductors i els alumnes croats es posen a la feina, adaptant-se a les indicacions dels autors, però cercant sempre, per damunt de tot, la naturalitat del poema resultant. Un vers hexasíl·lab català es pot convertir en un octosíl·lab croat, per exemple. Una rima assonant en un idioma es pot convertir en consonant en l’altre —i viceversa.

Resulta fascinant, tant per a la Maria com per a en Jaume, veure com van naixent davant seu uns nous poemes que d’alguna manera els pertanyen (ells els han escrit!), però que alhora ja no entenen. Observar unes persones que discuteixen solucions i busquen ritmes i rimes per traslladar uns versos que hauran de sonar igual de bé en una llengua que no s’assembla gens ni mica a l’original. La confiança cega, poèticament parlant, potser és això.

Maria Cabrera | © Omnium Cultural

Divendres 5 de maig, 18.04 h

Pausa a quarts de sis de la tarda. Hem tingut temps de baixar fins a la platja i mirar-nos Zadar, i la seva universitat, lluny, lluny, des de la riba contrària a l’habitual. Mar silenciós, pla, suavíssim. Algú fins i tot s’hi banya.

Divendres 5 de maig, 23.34 h

Hem avançat en les traduccions fins a l’hora de sopar (magnífica sopa de pistons i de pollastre). Bunyols, whisky, rakija i tertúlia abans d’anar a dormir relativament d’hora, que demà serà un dia llarg.

Dissabte 6 de maig, 8.30 h.

En Tonko Maroević m’ofereix mantega per si vull untar-me una torrada. Sí, gràcies (Per cert, algú ha vist la melmelada d’albercoc?). En Jaume remena el cafè amb llet i li pregunta sobre algun autor croat. Fa deu minuts que esmorzem/parlem i encara no sé en quin idioma ho estem fent. En Tonko no parla català, només el llegeix. Sí que parla italià, però. La conversa (sobre traduccions de la Divina Comèdia, no és broma) avança, doncs, entre un català dictat, un italià indecís i un croat encara més precari. I tot i així, ens entenem perfectament —la màgia de la mímica, qui sap.

Dissabte 6 de maig, 19.37 h.

Amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador, en Nikola Vuletić encendrà un cigarret amb la seva teatralitat habitual. Sí, la seqüència ja és pràcticament icònica: obrirà la capseta marronosa de Lucky Strike, extraurà un cilindre de nicotina i palparà sobre la taula cercant un encenedor. Flama i fumera són pràcticament simultànies. Exhala ampul·losament i recolza l’esquena sobre la cadira. Pensa, enormement concentrat. Silenci blanc. Hom espera una frase lapidària de les seves:

—Este poema de Jaume mos està fent la punyeta.

Amb precaució filològica, fent gala de la meva perseverança, intervinc:

—I si canviem de poema? N’ataquem un de més fàcil?

Miro en Jaume, que parla amb la veu greu: “Com vulgueu, jo m’adapto”. El típic pragmatisme osonenc, vaja. En Nikola s’hi nega, però, mentre suca el cigarret en un cendrer que ja vessa de burilles.

—No, no, això mai! És un repte!

Da (Sí) —confirma en Tomislav Kuzmanović, el professor que traduirà els poemes a l’anglès —It’s a challenge, we can’t stop now.

D’acord, doncs; seguim. Fa més de dues hores que estem encallats intentant traduir el mateix poema. A la punta oposada de la sala, a l’altra taula de treball, Maria Cabrera diu alguna cosa i tothom riu. El contrast amb nosaltres és depriment. La pluja fa estona que rega l’hort i llepa les finestres de la casa de Mali Pašman.

La fatiga ha començat a afectar-nos. La densitat de l’aire aquilotat s’ajusta perfectament a la nostra capacitat de raonament. Què us diré? Traduir poemes sense parar tot el dia no és, potser (i només potser), una activitat del tot recomanable. Minuts de més sopor que un capítol de la 2a temporada de Nit i dia. La Vedrana passa pel costat i obre la porta de la casa. “Una mica d’aire fresc, si us plau!”. De sobte, en Mitja proposa una paraula tot mirant el poema que té el davant. A en Nikola se li il·lumina la cara i pica les tecles del portàtil amb massa força.

—Bravo, Mitja, bravo! Evo ga!

Bé, sembla que ho tenim solucionat.

Dissabte 6 de maig, 23.46 h.

Esbarjo. Després de sopar (magnífic estofat de vedella amb verduretes) toca jugar al billar americà —ens ha estat temptant des que vam posar els peus en aquesta casa. Llisquen els gots de vi, de whisky i de rakija, rialles de confiança i de relaxació. En Coll Mariné es mostra tan destre amb el tac com en la construcció de tetradecasíl·labs. La Maria Cabrera fa filigranes dignes d’un poema de Carles Riba. Fem caramboles tramposes i no tenim cap pressa per anar a dormir.

Diumenge 7 de maig, 12.35 h.

Em canvio de grup de treball, per xafardejar què fan la resta. La Vedrana reparteix joc i escriu de pressa. En Tonko Maroević, abraçat perennement a un voluminós diccionari italià-català (com si es tractés d’un flotador), compta síl·labes amb els dits mentre recita sense parar el poema que estan traduint. En Pau consulta paraules en croat i pren anotacions de possibles solucions. L’Anamarija analitza minuciosament el poema i intervé amb ferma discreció, amb la seguretat de regalar sempre la paraula justa, l’adequada. Bé, escrit així, té l’aparença d’una taula de bojos, però puc assegurar que la feina va molt coordinada. Sembla que la potència dels poemes de Maria Cabrera contagiï de força la resta del grup. Si s’afanyen una mica, encara en podran traduir un altre abans d’anar a dinar.

Diumenge 7 de maig, 16.17 h

Al ferri. Retorn a Zadar. Després de dinar (magnífics cigrons amb cansalada) els poetes i en Nikola han agafat el cotxe i la resta d’integrants l’autobús Pensil fins al port de Preko, que connecta amb Zadar. Les traduccions han quedat molt bé i hem assolit el nombre de poemes que volíem, prou per publicar-los més endavant en forma d’antologia trilingüe català-croat-anglès (com aquesta crònica). Demà, de moment, els presentarem a la inauguració de les Jornades Iberoromàniques de la Universitat de Zadar. I sentirem com sonen els poemes d’en Jaume, la Maria (i també d’en Pau) en croat. Segur que serà un èxit. Si totes les colònies fossin com aquestes…