Col·lectiu Pere Quart: una batalla a les aules

18.09.2018

Sobre la taula, un llibre de text de llengua que pertany al darrer curs de primària editat a l’Estat francès —és a dir, l’equivalent al 6è del nostre sistema escolar. Al costat, un altre volum de 1r d’ESO —aquest, fet a Catalunya. D’aquesta comparació ràpida, i a simple vista, ja en sorgeixen ombres i algunes llums. Ràpidament es plantejà la pregunta: ¿Per què l’alumnat de la República Francesa (recordem-ho: en l’equivalent de l’etapa prèvia a l’ESO, la nostra primària) treballa textualment Victor Hugo, L’Odissea, La Ilíada, o Guy de Maupassant, entre altres autors del cànon clàssic francès?

El col·lectiu Pere Quart vetlla per la literatura a les aules | Foto: Arxiu

La Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va acollir la tarda de dilluns, 10 de setembre de 2018, la Primera Jornada de Treball del Col·lectiu Pere Quart (CPQ). En una intensa tarda (de 16 a 20 h) que inaugurà el president del col·lectiu, Anton Carbonell, es va manifestar la voluntat que la jornada tingui continuïtat i que, d’aquestes trobades de treball, en derivin diverses iniciatives des del Col·lectiu.

Entre molts dels assistents, docents en actiu a la secundària i a la universitat. Però també escriptors i funcionaris de l’administració d’Ensenyament. Amb tot, les intencions del Col·lectiu no passen, sinó, per fer que l’educació secundària i postobligatòria arreu dels Països Catalans atengui la necessitat de dedicar temps, esforç, infraestructura i personal adequats a la docència de la literatura catalana i el foment de la lectura.

Entre la multitud de ponents van destacar les necessitats de la comunitat educativa en línies generals de reforç de les humanitats, però també les formacions i programes educatius orientats als docents, les ràtios d’alumnat o, per exemple, la línia política que s’ha seguit als darrers temps des de la conselleria.

Montserrat Franquesa va dur a terme un exercici molt senzill —que podríem anomenar de programació didàctica comparada— i que, d’altra banda, aporta informació de primer ordre que genera preguntes i respostes alhora. La dinàmica és simple. Sobre la taula, un llibre de text de llengua que pertany al darrer curs de primària editat a l’Estat francès —és a dir, l’equivalent al 6è del nostre sistema escolar. Al costat, un altre volum de 1r d’ESO —aquest, fet a Catalunya. D’aquesta comparació ràpida, i a simple vista, ja en sorgeixen ombres i algunes llums. Ràpidament es plantejà la pregunta: ¿Per què l’alumnat de la República Francesa (recordem-ho: en l’equivalent de l’etapa prèvia a l’ESO, la nostra primària) treballa textualment Victor Hugo, L’Odissea, La Ilíada, o Guy de Maupassant, entre altres autors del cànon clàssic francès? I, sobretot, i més encara: per què sembla que aquí, al curs següent, el llistó és més baix? Alhora, fins al segon cicle de l’ESO —és a dir, a tercer— no entra al currículum, pròpiament dit, la literatura. Per tant, el biaix és més que evident entre una proposta i altra.

Un dels altres eixos sobre el qual també va articular-se aquesta jornada tenia la mirada més enllà del nostre marc territorial. Entre altres reflexions i preguntes que poden planar per l’horitzó educatiu, es fa palès que, si bé és cert que la crisi de les Humanitats és present —com a mínim— a tots els territoris de l’Europa més propera, també és cert que la proporció del desprestigi s’apunta més aguda a casa nostra. Com a causa o efecte d’això, es té la percepció generalitzada —i es demostra com ho va fer Franquesa— que es propicia que el llindar de coneixements cada cop (lluny d’alçar-se) s’abaixi més.

Tot amb tot, lluny del plany aliè, també es pot arribar a una reflexió, compartida al final de l’acte per Paulalba, arran de la intervenció d’Andreu Freixes: com podem defensar o exigir afavorir els nostres autors si la cultura catalana tampoc no els promou? Un problema, per tant, que diríem sistèmic que s’evidencia en les programacions educatives arreu del territori.

Òscar Rocabert i Jaume Aulet, respectivament, van atendre qüestions sobre els materials didàctics i com és imprescindible que el màster de secundària realment aporti —a qui li calgui— aptituds i coneixements en l’àmbit literari català. En aquesta tessitura, es va fer evident que (novament) la problemàtica d’accés als materials també passa per la crisi en el sector editorial i que, molt sovint, els materials que serien necessaris o bé no existeixen o bé són ben escassos i de difícil accés.

De fet, Joaquim Carbó, que també va participar a la jornada (tot i fer-ho mitjançant l’article publicat a Núvol «Reflexió personal en veu alta: l’obsessió per estar al dia» que llegí i comentà Ramon Bacardit), afirmà que als anys cinquanta, àvid de literatura va adquirir molts títols de vell que s’havien publicat abans de la guerra: «Dickens traduïts per Carner i Romeva; Res de nou a l’Oest, d’Eric Maria Remarque, en la famosa traducció de Joan Alavedra. I, entre moltes altres, Proust, a càrrec de Jaume Bofill i FerroStendhal, de Just Cabot; Dostoievski, d’Andreu Nin; Moravia, de Miquel Llor; Maupassant, de Domènec Guansé…»; cal pensar, doncs, si avui dia tot això seria possible, tal com ho va ser a mitjan segle xx.

Una de les altres pretensions del Col·lectiu Pere Quart era tractar totes aquestes qüestions arreu dels Països Catalans, i en conseqüència era necessària la participació de persones de tots els territoris. Com a representants de la comunitat educativa catalanoparlant de Mallorca i del País Valencià van participar-hi també en qualitat de membres del CPQ, respectivament, M. Antònia Font i Manuel Molins —tot i que aquest darrer va fer-ho en representació de companys que, aquell dia, iniciaven el curs escolar al País Valencià.

Un dels eixos de la seva participació va centrar-se a comprendre quines són les situacions de tots dos territoris, però, sobretot: Com trencar amb el centralisme? En el benentès que no es tracta de catalanocentrisme al si dels Països Catalans, sinó d’un centralisme barceloní que es propaga arreu del territori i que, en conseqüència, acaba per ofegar tot el teixit literari i lingüístic que hi ha a cada indret, no només al si de la Catalunya «autonòmica» —i totes les seves realitats malentesament subalternes. Altrament dit: el centralisme de Barcelona que es pateix arreu, des de Mallorca, fins Alacant, el Camp de Tarragona o les comarques del Pirineu.

Com ben sovint succeeix, les aportacions del públic, bo i més si es tracta d’una jornada de treball, duen sempre informacions i opinions de tot tipus. Des de la necessitat d’ampliar hores de docència, de millorar les condicions laborals del professorat com, evidentment, el malestar amb el màster de secundària.

Més enllà de les dissonàncies que es poguessin exposar amb els responsables polítics i tècnics de la Conselleria d’Ensenyament, es va constatar que —encara ara— després d’un gran nombre de queixes, els estudiants que assisteixen al màster de professorat tenen la percepció que la programació d’aquesta titulació persisteix en uns errors que ja s’han detectat i assenyalat, més enllà de trobar-se davant d’un any acadèmic buit, on les pràctiques són generalment les poques aportacions tangibles a una formació pretesament pedagògica. Però també es va veure que «l’enemic interior» també existeix: la supressió de plans de foment de lectura demostradament exitosos fan pensar que es pot «desmantellar el país des de dins» mentre —com a exemple de manual, que s’oferí des del públic assistent i no dels ponents— es focalitza l’acció i la responsabilitat de les decisions en «l’enemic exterior».

De fet, el col·lectiu ha expressat la seva voluntat de trobar-se properament amb la conselleria, i fer-ho, encara més, amb el conseller Josep Bargalló, llicenciat en filologia catalana (UB-Delegació del Camp de Tarragona) i que exercí, al seu torn, de docent de secundària, i fins fa ben poc va ser coordinador de l’ICE de la URV, i que alhora ha signat alguns dels manifestos del col·lectiu. Els membres del Col·lectiu aspiren a una trobada cordial i, encara més, que sigui fructífera i en sintonia.

En darrer terme, Paulalba va moderar la part final de la Jornada, que va consistir en un torn de paraula obert, a la qual va seguir el professor de literatura catalana a la UAB, Francesc Foguet, que va ser l’encarregat de relatar quines havien estat les puntes de llança de cadascun dels temes que es van tractar.

Una jornada intensa i ampla que, de ben cert, esdevindrà la primera de moltes, perquè des del Col·lectiu i des del públic es va copsar que, malauradament, hi ha molta feina per fer, i molt en joc: l’educació i la pervivència de la llengua i la literatura catalanes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Caldrien moltes jornades de treball que plantegessin el problema de fons: per quin motiu les nostres “autoritats” (ha! ha!) de tots colors malden de fa anys per aniquilar l’ensenyament de la literatura, el coneixement dels nostres autors, la cultura i tota la història cultural del país? És que no hi creuen (en la cultura i el país?), és que la ignoren (la cultura) perquè són ignorants? I potser, a més d’ignorants, són malvats?
    Resposta a les tres darreres preguntes: sí, sí i sí.
    Endavant amb l’Estafa 21!!

  2. Bona crònica de la Primera Jornada de Treball del Col·lectiu Pere Quart. Afegiria, en tot cas, les reflexions sobre el cànon literari i el foment de la lectura a les aules que van fer Xavier Gual i Antoni Isarch. També voldria insistir en el caràcter propositiu que va tenir la Jornada i, en aquest sentit, remarcaria les “10 propostes (realistes) per a l’ensenyament de la literatura catalana a les aules dels Països Catalans”, que podeu consultar en l’enllaç següent:
    https://collectiuperequart.wordpress.com/2018/09/19/10-propostes-realistes-per-a-lensenyament-de-la-literatura-catalana-a-les-aules-dels-paisos-catalans/

  3. No sé per què us hi trenqueu el cap, la veritat: no volen, no els dona la gana, els interessa una ciutadania abstrusa i curta. Fabriquen lirons feliços!