Cobi, Curro i Naranjito

27.12.2017

Si parlem dels anys 80 parlem del tret de sortida a la barra lliure de l’especulació. Era època de vaques grasses i el sector del totxo creixia exponencialment sense pensar en l’endemà. Tot això ho va saber llegir molt bé el govern espanyol que va posar tots els seus esforços en aconseguir acollir els tres grans esdeveniments de la dècada: El Mundial de Futbol, l’EXPO de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona.

“Cobi, curro, naranjito”, a la Sala Muntaner | Foto: Toni Màrquez (www.fototeatre.cat)

Això va suposar una transformació de les ciutats que acollien aquestes efemèrides. Transformacions, principalment urbanístiques, però que, amb l’augment del poder adquisitiu d’una part de la població, també es va traduir en l’aterrada del capitalisme més ferotge en una societat que començava a florir i a obrir-se al món, després de la rèmora de la dictadura. És en aquest context de bogeria i excessos que neixen Cobi, Curro i Naranjito!

The Feliuettes (Laura Pau, Laia Alsina i Maria Cirici), sota la batuta d’en Martí Torras i acompanyats al piano per en Ferran Vilajosana, presenten un retrat de l’època en forma de cabaret generacional. A través de l’organització del TIMO (Trobada Internacional de Mascotes Oblidades), el trio farà un repàs per totes aquelles sèries de televisió, anuncis, experiències vitals i esdeveniments d’una època que si és la vostra us transportarà de cop als millors anys de la vostra vida.

Un piano, dues cortines i una taula són suficients per omplir l’escenari de tres veus acostumades a treballar plegades i que a un ritme trepidant i sarcàstic aconsegueixen deixar embadalit a l’espectador. L’obra passa com un flaix, no te n’adones i ja s’ha acabat! El joc coreogràfic, l’afinació i les harmonies que generen les tres intèrprets funcionen com un rellotge suís ple de subtileses només aptes per als més atents. La Sala Muntaner ofereix la proximitat necessària a l’espectacle i permet que el públic se senti interpel·lat al llarg de tot el xou.

Les comparacions són odioses però l’obra recorda vagament al cabaret escrit i dirigit per Marc Artigau l’any 2014, Aquellos días azules, però que en aquella ocasió l’interpretaven tres nois i potser la trama de fons estava un xic més treballada. En canvi, si analitzem el pla musical, a l’obra que ens ocupa és molt més orgànic. De fet, fins i tot el Ferran Vilajosana, que acompanya l’obra al piano, acaba participant com un actor més del cabaret que se’ns presenta i contribueix al paisatge musical de les escenes.

Humor descarnat, surrealisme i fins a cert punt, un cert ambient naïf, envolten aquesta obra que passa desapercebuda de la cartellera teatral, en part també, perquè Cobi, Curro i Naranjito no seria el títol més atractiu del món. De tota manera no us deixeu sorprendre per les grans produccions en cartell i acosteu-vos a la Sala Muntaner, sobretot si sou fills i filles d’una generació on es van assentar les bases d’un present que sovint no aprèn dels errors del passat.