Club de fans de Martina Millà

14.02.2018

Abans de començar aquesta columna diré que no conec la Martina Millà. No sé com és, quina vida té, no hi he parlat gairebé mai i no tinc cap interès personal en dedicar-li les paraules que estic a punt de deixar anar.

Vaig descobrir la Martina quan vaig començar a cobrir actes per Núvol, aviat farà quatre anys. La veia en exposicions i activitats complementàries de la Fundació Miró, i en llocs i horaris on no esperava trobar-me-la, com un vespre al Palomar. D’entrada, tot el que ella comissaria m’ho miro amb un cert escepticisme. Perquè les seves propostes tendeixen a ser extremadament actuals i perquè això és el que al principi genera l’art contemporani: escepticisme. I segurament és una bona manera d’apropar-se a la creació artística, la desconfiança, perquè t’obliga a mirar-t’ho tot des d’un estat reflexiu i fer-te preguntes.

L’art contemporani t’exigeix passar per un procés de pensament i a la Fundació Miró, on treballa la Martina, això es dona constantment. Primer no saps què et vol dir l’obra, ni tan sols què hi ha d’ella que t’atrau o et repel·leix, i l’única manera d’avançar per aquest camí de comprensió és a través del qüestionament. Intern o extern, això ho escollim nosaltres: podem fer-ne la nostra pròpia interpretació o podem buscar respostes fora, de la mateixa manera que podem optar per no donar-hi cap significació i simplement contemplar-ho.

Fa temps que aquest és el joc en què ens vol fer entrar l’art. Que em perdonin els estudiosos que tenen grans teories ben fonamentades que jo simplifico en tres línies, però és que formo part del públic mitjà i com a tal visito exposicions i conec artistes des d’un desconeixement tirant a absolut.

La Martina, responsable de Programació i Projectes de la Fundació Joan Miró, és una comissària que et convida a fer aquest procés de descobriment de l’art. Li he vist presentar projectes de diferents envergadures, però en tots hi ha alguna cosa que anima l’espectador a interactuar amb el que veu, a pensar-hi, a contextualitzar-ho.

Allò que té la Martina Millà i que no té tothom ha quedat palès aquesta setmana. A la presentació de l’exposició Beehave, la comissaria s’emocionava. I parlava sobre art relacionat amb abelles! Plorava pels dos anys que havia dedicat al projecte, pel que havia après i per la gent que l’havia acompanyat. Explicava que fins i tot hi havia implicat la seva família, anant amunt i avall perseguint abelles i artistes que treballaven amb aquests animals. Estic segura que la Martina no només és una persona treballadora i vàlida, sinó que és d’aquells espècimens estranys que s’impliquen en els seus projectes amb una intensitat extrema, fins i tot corpòria.

Oi que el que aprenem a classe depèn molt sovint del professor que ens ho ensenya? El mateix passa als museus i a les exposicions. Les persones veritablement apassionades per un tema el transmeten d’una forma completament diferent: s’adapten a tots els nivells de comprensió i de coneixement, i l’expliquen des de la il·lusió. I per tenir equipaments culturals com cal, qualsevol país necessita venerar actituds com aquesta. És per això que jo, aquí i ara, em declaro part del club de fans de Martina Millà. Ja ho diu la dita: si et dediques al que t’agrada, no treballaràs mai.

Respon a Alex Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja em perdonarà (o no) la Claudia Rius, però això de que “si et dediques al que t’agrada no treballaràs mai”, és una dita que es va repetint de tant en tant i, a més de ser una de les bestieses més grans que es poden dir amb només deu paraules, és molt inapropiada d’aplicar-la als artistes, a qui sovint s’acusa de desvagats que pretenen viure de l’art (com a equivalent de no fotre brot). No val la pena donar exemples de tants artistes a qui s’ofèn en dir que no treballen per la simple raó que el seu treball és la seva passió. Deixem-ho com a mostra d’un cert periodisme.

    Jo també em declaro membre del club de fans de Martina Millà, una curadora (detesto la paraula comissària) que, a diferència de moltes altres, no es creu més important que els artistes que agombola per a un treball determinat. Amb una gran professionalitat, però sempre de manera amable i informada, concep projectes fantàstics i sap reunir els artistes que millor els poden realitzar. Segurament un dels secrets del seu èxit artístic és la seva qualitat com a persona. Això enamora els artistes que ella concita, però potser no tant els alts estaments del nostre petit món de l’art mediàtic.

    Tant de bo aquesta meravella del “Beehave” faci veure a tothom la necessitat de persones com ella, d’abelles que, indiferents a l’opinió pública/publicada, van fent calladament la seva tasca indispensable de pol·linitzar la nostra escarransida cultura.

  2. Hem visitat avui el Beehive a la Fundació Miró i ens ha agradat molt. Cautivador i inspirador. Gràcies

  3. Grande Martina ! Una Expo cautivadora atractiva llena de detalles interesantes gracias a los cuales hemos salido con una idea más cabal sobre la importancia de las abejas en nuestra vida; y sobre todo aprecio que los artistas hayan brillado por detrás de ellas…gracias!