Claudia: veritat i reparació

28.11.2017

La companyia La Conquesta del Pol Sud es caracteritza pel seu compromís social i, en els darrers temps, per un treball a consciència amb el teatre documental. La seva primera incursió en aquest gènere fou l’any 2014 amb Nadia, a partir del relat de vida —en primera persona— de l’afganesa Nadia Ghulam, que va sobreviure al règim dels talibans sota una identitat masculina. A Claudia, el seu segon documental escènic, el director Carles Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer segueixen indagant en qüestions d’identitat i memòria, ara amb el focus posat en l’última dictadura militar a l’Argentina (1976-1983). Compten amb un testimoni d’excepció, Claudia Victoria Poblete Hlaczik, a qui la vida li va fer un tomb a finals de l’any 1999, quan es va confirmar que era filla de desapareguts. El seu cas va contribuir de manera decisiva a la derogació de les lleis d’amnistia que garantien la impunitat dels militars argentins.

‘Claudia’ al TNC | Foto: Josep Aznar

Claudia, estrenada al CCCB i guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d’Or 2016 de Teatre, es pot veure a la Sala Petita del TNC fins al 10 de desembre. És, com ho era Nadia, una proposta que combina diferents llenguatges. El material videogràfic, que il·lustra paisatges i apropa testimonis, se superposa a la paraula honesta i generosa de Claudia Poblete, i es compagina amb escenificacions mínimes. El dispositiu escenogràfic juga de nou amb el davant i el darrere, amb l’abans i l’ara. Hi ha una frontera canviant o mudable, conformada per cinc persianes juxtaposades que funcionen com a pantalles de projecció però que també esdevenen escletxes a través de les quals es pot mirar el passat, i portes per on accedir a diferents estances de la memòria.

Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, en presentar-se davant el públic, incideixen en els orígens mixtos de les seves respectives genealogies. Ens fan adonar que darrere els gentilicis, tan aparentment precisos, sumaris i comprensibles, també s’amaguen històries de guerra i d’exili. I que res no és fàcil quan es parla d’identitat. Es demanen què és el poder, i en què consisteix la Història. A partir de preguntes directes i aparentment senzilles, configuren un marc interpretatiu per a la seva investigació. En pantalla, dues línies, l’una blava i l’altra vermella, tracen figures icòniques —l’estàtua de la Llibertat, l’Oncle Sam, la falç i el martell, el Che Guevara, etc.— del que va ser la lluita entre les dues visions del món, el capitalisme i el comunisme, durant la Guerra Freda.

Rere la primera persiana veiem, velada pels llistons, Claudia Poblete. Una càmera la grava mentre fa patchwork asseguda a una màquina de cosir —“Armar pedacitos es algo que yo hago durante toda la vida”—, i es projecta un primer pla del seu rostre. El documental escènic s’estructura en dues parts, “Mercedes” —la seva primera identitat— i “Claudia” —la identitat robada—. “Guada” —a partir del nom de la seva primera filla— funciona com a breu coda o colofó.

Ja en primer terme, Claudia narra —en tercera persona i, per tant, amb certes prevencions i una buscada distància emocional— la seva vida com a Mercedes Landa al barri de Belgrano, amb una mare submisa i un pare militar que propugnava i servia la previsible tríada “Déu, pàtria i família”. Tot i que a la casa on vivia predominava un ambient lluminós i obert, ella sentia una mena d’opressió —sona l’ominós tic tac del rellotge—. De petita, li feia molta por el quadre d’un indi que tenien al passadís: li semblava que la seva mirada amenaçadora la seguia per tota la casa. Està molt ben creada la sensació que existia una cara més fosca de la realitat que a Mercedes li passava per alt. I és que va créixer en un entorn molt controlat: els seus pares manipulaven i filtraven tota la informació que li arribava, fins i tot les pel·lícules que veia i els llibres que podia llegir.

Una escena de ‘Claudia’, l’obra en primera persona que es pot veure al TNC | Foto: Josep Aznar

Després Claudia abandona l’artifici de la tercera persona narrativa per assumir el relat com a propi. Ens explica que als vint-i-un anys, després de rebre una citació judicial, va fer-se unes proves d’ADN que li permetrien conèixer la seva autèntica filiació i demostrar que era víctima d’un delicte de substitució d’identitat. Gràcies als arxius de les Abuelas de Plaza de Mayo es va saber que l’havien separat dels seus pares biològics quan només tenia vuit mesos per lliurar-la a una família afecta al règim. Es projecta una foto on apareix ella, un nadó, amb els seus pares biològics, José Liborio Poblete Roa i Marta Gertrudis Hlaczik. Al voltant d’aquesta foto, Claudia va construint una història. Es rescata, doncs, una imatge perduda que suggereix tornar a començar a partir d’una nova consciència del present.

Les fotos, les anècdotes, les aficions, allò que guarda com a record del que ha estat i que la configura, són fonamentals per entendre la fractura identitària de Claudia Poblete; també la gravació en què Buscarita Roa, la seva àvia, parla de la recerca que ella i les Abuelas de Plaza de Mayo van sostenir durant més de vint anys. Però, més enllà de la peripècia biogràfica, s’inclouen apunts i materials documentals que ens apropen a la història recent de l’Argentina —l’Alianza Anticomunista Argentina, el Plan Cóndor—. Hi ha una voluntat d’ampliar el focus i per això Eugenio Szwarcer ens parla de l’Escola de Mecànica de l’Armada, l’ESMA, que durant la dictadura militar va funcionar com a centre de detenció, tortura i extermini —impossible no pensar en Juan Diego Botto i el seu “Turquito”, memorable i colpidor monòleg d’Un trozo invisible de este mundo (2012)—; Claudia Poblete, al seu torn, es referirà a l’Olimpo, el centre clandestí de detenció on van torturar els seus pares. També s’intercalen gravacions fetes durant el viatge de Fernández Giua i Szwarcer a la província de Tucumán, en especial al poble de Santa Lucía, on es va instal·lar, durant el tercer peronisme, una base militar amb tres mil soldats per reprimir la guerrilla, i es va crear la primera presó militar clandestina.

La cinta de Moebius, que sembla que tingui dos costats però en té un de sol, esdevé una eloqüent metàfora de la condició de Claudia Poblete: durant molt de temps han conviscut en ella dues persones, però finalment comprèn que és una de sola. Un altre procediment que incideix en aquesta dolorosa escissió són les gravacions en què apareix desdoblada en àngel i dimoni —l’una defensa els militars; l’altra, els revoltats—; potser cal veure-hi una velada denúncia de la “teoría de los dos demonios”, aquella versió oficial que durant molt de temps va equiparar —com si fos possible buscar una simetria justificadora— la violència del terrorisme d’Estat amb les accions d’organitzacions guerrilleres com Montoneros i Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP).

‘Claudia’, teatre documental | Foto: Josep Aznar

Cal destacar el gran treball dramatúrgic de disseminació i represa de motius. En aquest sentit, un dels moments culminants és quan Claudia rememora el viatge que va fer a Misiones l’any 2008, després d’haver llegit sobre els indis guaranís i els seus nens robats, que eren part del botí de guerra. Davant les majestuoses cascades de l’Iguaçú —els vídeos de Szwarcer ens hi traslladen— va sentir un “estruendo en las vísceras” i va comprendre, tot d’una, que ella i l’indi del quadre sempre havien estat al mateix bàndol. I així com les cascades —i el soroll ensordidor que fa l’aigua en precipitar-se— ens remeten a la potència de la natura i esdevenen metàfora de l’imparable curs de la vida, l’observatori astronòmic del Pla de Chajnantor, un paisatge d’aparença lunar al desert d’Atacama, materialitza l’escapisme adolescent —Claudia era aficionada als llibres de ciència-ficció— transmutat en utopia.

És increïble el que aconsegueixen els de la Conquesta del Pol Sud amb les seves creacions. Preval, sobretot, el tractament profundament respectuós que es fa d’una història personal tan dolorosa, i la manera com aquesta es converteix en una narració ben estructurada, tan farcida de reflexions i troballes estilístiques com desproveïda d’estridències. El format íntim, en aliança amb el rigor i l’honestedat, destil·la i condensa una emoció genuïna al servei de la veritat. És un autèntic privilegi poder gaudir d’aquest relat únic i valent amb què Claudia Poblete construeix i reafirma la seva identitat, incardinant-la en la Història. D’altra banda, té tot el sentit del món que Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer l’acompanyin en escena, perquè, a banda d’interactuar-hi i de contrapuntejar el discurs d’ella amb dades i consideracions diverses, aporten la mirada externa que requereix el format documental. Ser-hi els permet, a més, reflexionar sobre la gestió de la memòria històrica i evidenciar fins a quin punt a Espanya s’està perdent l’oportunitat de revisar el passat.