Claudia Piñeiro: “Netflix no només roba lectors, també roba autors”

31.01.2019

En la seva 14a edició, el festival BCN Negra ha reconegut la destresa literària de Claudia Piñeiro amb el Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra 2019. Aquesta tarda, a les 18 h, l’escriptora argentina rebrà el guardó en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona presidit per l’alcaldessa Ada Colau. Piñeiro coneix prou bé el festival: hi ha estat convidada un bon grapat de vegades. Aquest matí, durant la roda de premsa en què ha atès als mitjans, ha recordat que la primera visita va ser en la tercera edició, amb Paco Camarasa, el pensador de tot plegat, al capdavant. Carlos Zanón, el comissari actual, ha presentat Piñeiro com “el pont entre la literatura negra llatinoamericana i l’europea”. “Treballa el gènere sense donar excuses”, ha afegit.

Claudia Piñeiro. | © Pep Herrero

“Feliç i honorada”, Piñeiro ha reconegut Vázquez Montalbán com una influència des de ben jove: “Sé molt bé el que signifiquen Vázquez Montalbán i el detectiu Pepe Carvalho. Som molts els que l’hem llegit a Argentina. Coneixem el personatge”. Sobre el reconeixement, ha dit: “Quan et donen un premi, el primer que fas és mirar el jurat, i aquest és un gran jurat. També et fixes en els anteriors guardonats, i els autors que em precedeixen em fan sentir vertigen”. Henning Mankell, Petros Márkaris o Donna Leon han estat algunes de les plomes premiades.

Piñeiro (Buzarco, 1960) va començar a tenir una presència important en llibreries i taules de lectors a partir de Las viudas de los jueves, la seva tercera novel·la, l’obra que la va impulsar internacionalment, publicada el 2005. Després vindrien novel·les tant o més primordials per entendre el segell criminal de l’autora: Elena sabe (2006) o Betibú (2011). El seu últim llibre és el recull de relats Quién no, publicat el 2018 per Alfaguara, la seva casa editorial des de fa una quinzena d’anys. Piñeiro també ha escrit literatura juvenil i guions per a cinema i teatre. La majoria d’aquests guions han estat adaptacions de novel·les seves. La crítica literària ha estat generalment elogiosa amb la seva obra. Antonio d’Orrico del Corriere della sera en va dir: “Hitchcock és una dona que viu a Buenos Aires”.

“He reflexionat moltes vegades sobre el gènere i he arribat a la conclusió que escric amb morts. Els escolto en les meves novel·les”. El gènere negre ha centrat una gran part de la conversa que Piñeiro ha mantingut amb els mitjans. L’escriptora ha explicat que sempre es mou en un espai fronterer entre la novel·la negra i la novel·la rasa, aquella que no està marcada per unes delimitacions estèliques i temàtiques. “En general tot el que escric remet al gènere criminal, però algunes vegades queda en un segon pla”. I ha continuat: “El gènere se m’imposa. Una suerte pequeña és l’única novel·la on no apareix aquesta marca. Començo intentant no anar-me’n cap a la novel·la negra, però en la marxa m’adono que he de respondre al gènere. És la meva zona de confort. Només amb Betibú em vaig asseure per complir les regles del gènere des de la primera pàgina”.

Hi ha coses, però, que fan de Piñeiro una autora de novel·la negra diferent, atípica. L’autora evita oferir-se per complet al misteri i al suspens. Té altres interessos més suculents on fixar la mirada: “Em submergeixo en la vida familiar i la part psicològica dels personatges. M’agrada treballar amb el company oficinista o el veí amable. Aquest és l’assassí que m’interessa”. Segons l’autora, “el gènere està passant per un moment en què busca els seus límits”. Aquí, dona els noms de Zanón i Marcelo Luján (Subsuelo) com a exemples d’autors que forcen aquests límits.

Empènyer les fronteres, diu, és abordar alguna cosa més que el crim. És atacar els mals de la societat i les seves causes: “Una bona novel·la negra explica la societat on es comenten els seus crims. En les novel·les de Luján i Zanón apareixen la violència, la mort i la intriga, però no hi ha una recerca de la solució del crim des de l’origen. Es vol conèixer, en canvi, qui genera la violència, com es culpa a determinades persones”. També ha recordat com Mankell introduïa la xenofòbia per explicar la societat sueca. No cal dir que tot això Piñeiro ho aplica amb mestria: l’avortament o la violència de gènere són temes que ha treballat literàriament. “Forçant el gènere pots anar a molts més llocs”, ha dit abans de rematar el tema amb una al·lusió a Borges: “Deia que el gènere estava regit per l’ordre: començament, meitat i final”. Avui, la novel·la negra escapa d’aquest ordre com un assassí ho fa de les passes policials.

Sobre l’adaptació de les seves novel·les al cinema, Piñeiro accepta que les trames puguin variar. L’autor cedeix o es tortura. “Un no pot immiscir-se fins al punt de no permetre canviar una frase del guió. Hi ha una indústria que ha de començar a treballar des de la novel·la. Si l’escriptor s’entremet massa, la pel·lícula probablement sortirà pitjor”. Sempre ha tingut bones experiències: “Cada director respon a diferents formes de mirar el que jo vaig escriure. El director és també un lector”. Piñeiro també ha treballat com a guionista de televisió. Sobre la seva taula, de fet, ja hi aterren ofertes de les noves plataformes: “Busquen els autors per escriure continguts. Netflix ja no solament roba lectors, també roba autors”. Ella ha trobat un còmode equilibri entre la literatura i el caramel audiovisual.