Claude Debussy, alliberar la música

12.01.2019

Monsieur Croche és un personatge inventat per Claude Debussy que protagonitza una sèrie d’articles que el compositor francès va escriure per a les revistes La Revue blanche i Gil Blas entre 1901 i 1903. En un d’aquests, titulat «L’Entretien avec Monsieur Croche», hi trobem una graciosa conversa entre el mateix Debussy i el que podria ser descrit com el seu alter ego. El tema tractat és, evidentment, la música, sobre la qual destaca la particular visió de Monsieur Croche.

Claude Debussy (1862-1918) va ignorar les normes antigues sobre música i va crear un món de possibilitats sonores noves

“La música és una suma de forces disperses… I d’això se’n fa una cançó especulativa! Prefereixo les poques notes del flabiol d’un pastor egipci, que col·labora amb el paisatge i sent harmonies que els vostres tractats ignoren… Els músics només escolten la música escrita per mans hàbils; mai la que hi ha inscrita en la natura. Veure sortir el sol és més útil que sentir la Simfonia Pastoral. ¿Per a què serveix el vostre art quasi incomprensible?”. El fragment resulta molt interessant perquè sintetitza, en realitat, el particular pensament musical de Debussy. Trobem la referència a la natura, que és reivindicada, com se’ns diu posteriorment, enfront de “la superstició de les ciutats que fa que tants individus vulguin ser-hi esmicolats, a canvi de formar part d’un ‘moviment’ del qual, a més a més, ells són els engranatges dolorosos i inconscients”. Evidentment, la natura és presa com a model per a la creació de formes musicals, cosa que explica les associacions sinestèsiques que sempre s’han fet de la música de Debussy; no debades, en el mateix article també es destaca que Monsieur Croche parla d’una partitura d’orquestra com si fos un quadre. Tot i que, si es vol entendre la música de Debussy i el seu pensament en relació amb la natura, el més important que cal tenir en compte són les conseqüències que s’extrauen d’aquesta reivindicació. I aquí ens hem de referir a la sortida irreverent que trobem contra la Simfonia Pastoral, una diatriba que no està dirigida en particular contra Ludwig van Beethoven, sinó contra l’academicisme i les ràncies institucions musicals, que Debussy avorria i contra les quals sempre va escriure i compondre.

Les cites en català de Monsieur Croche estan extretes de Monsieur Croche, antidiletant, que és una recopilació d’articles sobre música de Claude Debussy. El llibre ha aparegut en la nostra llengua gràcies a la tenacitat de Jaume Ortolà, al capdavant de Riurau Editors, i de la precisa feina dels traductors, el musicòleg valencià Vicent Minguet i el filòleg mallorquí Sebastià Moranta. Val la pena remarcar l’encomiable tasca que estan fent els responsables d’aquesta editorial, perquè s’estan atrevint a bastir una col·lecció sobre música culta en català, un fet absolutament inèdit en el nostre àmbit cultural. A tall de breu recordatori, fa uns anys el tàndem Ortolà-Minguet ja va oferir-nos Per voluntat i per atzar (2015), el llibre d’entrevistes que el musicòleg Célestin Deliège va realitzar a Pierre Boulez, que és una perfecta porta d’entrada al fascinant univers del compositor, director, teòric i gestor musical francès. Així mateix, també val la pena recordar que en el catàleg de Riurau Editors podem trobar l’imprescindible assaig So i silenci de Guillem Calaforra (2010), que tracta sobre qüestions diverses dels compositors i dels intèrprets, a banda que podem considerar que té un caràcter fundacional perquè és un text interessantíssim i d’altíssim nivell sobre música culta escrit de manera original en la nostra llengua.

L’edició en català de Monsieur Croche, antidiletant neix de la vocació de cobrir un buit que durava massa temps entre nosaltres. El primer que cal destacar d’aquest volum és la cura i la minuciositat amb què ha estat preparada l’edició. Resulta important remarcar la tasca filològica de Minguet i Moranta, que no només han fet una excel·lent traducció, sinó que s’han esforçat perquè tota la seva feina quedi justificada de la manera més entenedora possible. Els traductors signen sengles introduccions sobre la figura de Debussy i sobre què ha significat traduir-ne els articles, les quals resulten molt útils per la gran capacitat de síntesi i per l’exactitud amb què expliquen el seu pensament, el context en què va viure el compositor i les idees que va practicar. En la mateixa línia, també resulta d’agrair, i és una altra mostra de la seriositat del projecte, la inclusió de la cronologia i el catàleg d’obres musicals de Debussy, a les quals s’afegeix la completíssima bibliografia que hi podem trobar. Finalment, hi ha l’esforç perquè el lector d’avui en dia pugui entendre el text des de la perspectiva del moment històric al qual pertany. Minguet i Moranta han treballat a partir de l’edició original de Monsieur Croche antidilettante, l’antologia personal dels articles de crítica musical de Debussy que es va publicar pòstumament el 1921 i que fou el resultat d’una tria que el compositor va realitzar per tal de presentar-los al públic agrupats per blocs temàtics. L’edició catalana és fidel a l’original de 1921 i inclou, a més a més, unes notes a peu de pàgina que són molt aclaridores, un recurs que els traductors utilitzen de manera generosa per comentar qualsevol apunt informatiu o de la traducció que necessiti ser matisat.

Alguns dels capítols que trobem a l’obra són La Simfonia, L’Òpera, Virtuosos, Beethoven, Richard Wagner o Jean-Philippe Rameau. Són textos que ens serveixen per comprendre no només el pensament de Debussy, sinó també el seu projecte musical, possiblement un dels més originals que mai s’han dut a terme. En paraules del mateix Vicent Minguet, “se’l considera un dels grans músics del segle XX, impulsor de la modernitat estètica i renovador de la tècnica i l’escriptura pianística”. En general, les valoracions que llegim de Debussy sobre altres músics tenen com a mesura el reconeixement de l’ampliació i l’alliberament de les formes musicals consolidades dins d’una tradició musical que ell considera encarcarada i conservadora. Així, les opinions són positives quan escriu sobre Paul Dukas, per a qui “la música és un tresor inexhaurible de formes, de records possibles que li permeten acomodar les idees a la mesura del seu domini imaginatiu”; o sobre Modest Mússorgski, de qui li agrada el seu art perquè “sembla el d’un salvatge encuriosit que descobreix la música a cada pas de la seva emoció. No es tracta mai d’una qüestió de forma o, si més no, aquesta és tan múltiple que es fa impossible d’emparentar amb les formes establertes”. En canvi, no es mossega la llengua quan veu una repetició del pitjor de la tradició, encarnada, per exemple, en Camille Saint-Saëns, de qui tampoc no li agradava el sentimentalisme de la seva música. Capítol a part mereix la relació amb els compositors alemanys de qui s’ocupa, que és més complexa i, fins i tot, contradictòria. En aquest sentit, no li importa reconèixer els mèrits de compositors com Beethoven, Richard Wagner o Richard Strauss, tot i que també es nota una incomoditat manifesta, la de qui veu aquesta música com un idioma diferent que no acaba d’entendre i que, fins i tot, li repel·leix. En realitat, aquí hi ha un altre aspecte important, que és el de Debussy músic francès que aspira a retrobar una personalitat nacional pròpia allunyada d’una influència, l’alemanya, que considera estranya. Quant a això, també destaca la reivindicació de Jean-Phillippe Rameau enfront de Willibald Gluck.

Aquesta recerca d’una nova comprensió de les formes i la necessitat d’emmirallar-se en la natura que trobem en les diferents crítiques musicals, són també la pedra de toc per valorar la música de Debussy, qui, més enllà de si el podem considerar un compositor francès o no, sempre va perseguir l’impuls de l’originalitat. Va concebre la paleta orquestral d’una manera totalment nova, només cal pensar en obres com ara el Prélude à l’après-midi d’un faune (1894) o La Mer (1905) i comparar-les amb el que s’estava fent per aquells anys a Alemanya o Àustria. Una cosa semblant passa amb l’escriptura pianística, de la qual la seva gran fita són els dos quaderns dels Préludes (1910 i 1913), que estan plens de moments musicals mai no sentits abans. En definitiva, ens trobem davant d’un nou llenguatge musical, però qui pensi que perquè prenia com a referència el mar o un paisatge va basar la seva música en una imitació directa d’aquestes imatges o en una transposició sentimental, hauria d’invocar l’exigència de criteris formals musicals. Debussy ja no treballa amb la idea arquitectònica del desenvolupament temàtic, sinó que opera per blocs que estan units per uns nexes deliberadament febles i inefables. Es tracta d’una nova forma de la natura: dispersa, el·líptica, errant, en la qual la posició del subjecte musical ja no és central, sinó que passa a ser una imatge més. En aquest sentit, es busca sentir d’una manera directa el temps, cosa que també remet a l’element del pensament, des del qual es fa una potent crítica a la típica racionalitat ordenadora. Més proves d’aquesta nova experiència les trobem en l’òpera Pelléas et Mélisande (1893-1902), que abandona els trets efectistes i psicologistes per situar-se en els marges del silenci; i en el genial ballet Jeux (1913), amb una música que té una estranya capacitat per canviar sempre a coses noves, fet que obliga a una nova manera de ballar.

A tall de cloenda, la publicació de Monsieur Croche, antidiletant serveix de presentació de l’Institut d’Estudis de Sociologia i Estètica de la Música, un projecte que neix el 2018 a Barcelona com a fruit d’un ambiciós treball en equip de diversos musicòlegs que desitgen promoure nous projectes de recerca col·laborativa amb l’objectiu d’aprofundir en l’estudi de les relacions entre la música i les altres arts, la cultura i la societat. L’IESEM promou la incorporació de noves eines de recerca, enfocaments, perspectives i metodologies de les ciències humanes i socials, amb la voluntat de fer arribar als lectors, a través de Riurau Editors, no només els resultats de les recerques, sinó també alguns dels textos fonamentals per a la comprensió estètica i social de l’evolució musical que fins ara es trobaven inèdits en llengua catalana. En aquest sentit, no se m’ocorre millor manera per començar aquesta aventura que amb l’obra crítica de Debussy, en la qual trobem opinions molt intel·ligents sobre la gestió de la música culta que, a més, són d’una gran vigència. A tall d’il·lustració, el compositor desdenyava per antiquades les programacions dels auditoris i dels teatres d’òpera: “el vell repertori simfònic de sempre, i haurem d’assistir als exercicis habituals sobre les diverses maneres de dirigir les simfonies de Beethoven”. ¿No segueix sent aquesta la realitat? En la mateixa línia, Debussy també renegava de la manera tan anodina que tenien els crítics musicals de la seva època d’escriure, incapaços de valorar el que era important i d’aportar res de substancial. Doncs bé, ¿la crítica musical actual no segueix tenint seriosos problemes a l’hora de crear debats interessants? Així mateix, també cal recordar la sornegueria de Debussy quan opinava sobre el sistema educatiu (el Prix de Rome, els conservatoris, etc.), que considerava molt poc útil. ¿No segueix existint una gran desconnexió entre l’acadèmia i les necessitats dels estudiants? En definitiva, tot ens condueix a pensar que el crític musical Debussy va ser igual que el compositor: lliure però amb un gran coneixement, capaç d’obrir camins musicals nous i fructífers, però sense mostrar cap engruna del paternalisme que fan servir molts dels qui s’erigeixen com a fars i guies culturals.