Classicisme en estat pur

25.04.2018

El mestre János Kovács, al capdavant de l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria, ha tornat a L’Auditori just un any després del darrer concert que hi van oferir, en què Kovács substituïa el desaparegut i enyorat Zoltan Kocsis. El programa amb què es presentaven estava dedicat exclusivament a Mozart, amb una tria immillorable que incloïa la Simfonia núm. 39 i el Rèquiem en re menor, per al qual van comptar amb el Cor Madrigal. Kovács va dirigir una orquestra de dimensions reduïdes amb una precisió i un control que van fer sonar un Mozart magistral i brillant.

Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria

El concert va començar amb l’Adagio i Fuga en do menor, KV 546, que en realitat, no és una peça escrita per a orquestra. La fuga és una transcripció per a quartet de corda que va fer Mozart mateix d’una fuga que havia compost per a piano cinc anys abans. Executar amb orquestra peces concebudes per a una formació cambrística és arriscat i sovint el resultat sona estrany i postís. Però János Kovács va saber donar la màxima precisió a les quatre seccions orquestrals, que magnificaven cadascun dels instruments del quartet de corda. Les frases estaven perfectament definides i el so era brillant i un punt juganer. En la Fuga, la part més difícil, cada secció va sonar com un sol cos, amb precisió matemàtica, de manera que es copsava a la perfecció cada entrada del subjecte.

Per a la Simfonia núm. 39, a la secció de corda s’hi va afegir una secció de vent també reduïda, a part de les timbales. Kovács sabia que Mozart és un compositor del segle XVIII que no s’ha de magnificar interpretant-lo amb una formació de dimensions wagnerianes. I el resultat va ser absolutament esplendorós. Va imprimir un ritme ràpid i àgil, i novament la corda va sonar amb una brillantor fabulosa i constant, executant les frases amb nitidesa i exactitud. El vent fusta, integrat per una flauta, dos clarinets i dos fagots, va sonar molt compenetrat i absolutament integrat amb la corda. El diàleg entre el clarinet i la flauta del Menuetto va ser d’un lirisme molt remarcable. Va ser un Mozart d’estil absolutament clàssic: equilibrat, mesurat, dinàmic, graciós i brillant.

El Rèquiem va seguir la mateixa estela de les peces anteriors. Lluny de sonar amb un aire transcendent i espectral, va ser un Rèquiem terrenal, amb una gran cura fins a l’últim detall per part de Kovács. L’orquestra hongaresa va sonar novament amb precisió i exactitud, i el Cor Madrigal, molt nodrit, s’hi va acoblar amb naturalitat i un gran equilibri sonor. Per part de l’orquestra cal destacar la delicadesa dels dos clarinets baixos i l’execució sense errades per part dels trombons. D’entre els solistes va sobresortir la soprano Eszter Zemlényi, amb una veu cristal·lina i facilitat en el registre agut. La mezzosoprano Erika Gál i el tenor István Horváth van ser força correctes i el més fluix dels quatre va ser el baix István Kovács, amb un excés de vibrato.

L’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria va demostrar ser un intèrpret d’excepció per a la música del compositor rei del país veí. Sens dubte, János Kovács va imprimir-hi el seu segell, el de l’equilibri, la mesura i la precisió, per fer resplendir un Mozart absolutament clàssic.