Clarament, per un sí

23.05.2016

Un duel apassionant enfronta dues visions molt oposades sobre la vida: hi ha persones que decideixen viure seguint uns cànons conservadors i d’altres que opten per allunyar-se de totes aquestes normes. Una conversa intensa i subtil entre dos amics és el tret de sortida de Per un sí o per un no, l’obra que es pot veure a la Sala Muntaner fins el 19 juny.

Manel Barceló i Lluís Soler actuen a la Sala Muntaner

Manel Barceló i Lluís Soler actuen a la Sala Muntaner

Manel Barceló i Lluís Soler condueixen als assistents per les profunditats d’un viatge existencialista que pretén fer reflexionar sobre quin és el veritable objectiu de la naturalesa humana, allò què ens fa feliços i la necessitat de seguir (o no) les pautes preestablertes per aconseguir la màxima plenitud emocional.

La posada en escena és encertada. Un escenari auster però molt eficient permet transmetre el missatge de forma directe i impactant. El joc de llums i transparències que s’aconsegueix amb els dos plafons situats al fons de l’escenari és encertat i potent, fins i tot es podria haver amortitzat més.

El text és de l’autora francesa d’origen rus Nathalie Sarraute, que va optar per fer una obra curta. De fet, en aquest cas la duració es va fixar en una hora. Sota la direcció de Ramon Simó, la representació comença amb l’aparició del personatge d’en Lluís Soler, que es dedica a moure’s durant deu minuts per l’únic espai de l’obra: la seva casa. Aquest moment potser s’allarga més del compte. Poc després, el visita el seu amic per intentar solucionar el distanciament que hi hagut entre tots dos durant els darrers mesos.

Què hem de fer? Seguir el guió que han fet de la nostra vida i fer allò que esperen de nosaltres, o bé persistir i continuar fidels a la nostra forma de ser? Barceló encarna un personatge que viu seguint uns paràmetres clàssics però quotidians alhora, segurament molts espectadors s’identifiquen amb la seva forma de ser. D’altra banda, el personatge d’en Lluís Soler té una visió més lliure i alternativa de la societat, com la que podria tenir un artista. Tots dos s’acusen mútuament de voler convèncer a l’altre perquè pensi i actuï igual que ell.

Per difondre el missatge, els dos personatges fan participar al públic, exposen les seves reflexions i també discuteixen entre ells. Tot plegat, amb una mirada àcida i un toc d’humor imprescindible. Amb un discurs simple, gens recargolat i pla, l’obra arriba a l’espectador com una petita dosi (massa breu) que pretén fer qüestionar la forma egocèntrica i egoista que tenim d’entendre la vida, com si la nostra fos la millor manera d’afrontar-la i per això no respectem la manera que té cada persona de ser feliç.