Cinema alemany, de la culpa col·lectiva a la individual

21.10.2017

Nietzsche deia que l’home no desitja la felicitat, que això només els interessa als anglesos. Si apliquem aquesta línia divisòria al cinema, podem explicar perquè les pel·lícules anglosaxones són com són i triomfen com triomfen. La mateixa regla de tres ens serveix per avivar la curiositat per cinematografies d’altres contrades, intentant detectar com altres nacions produeixen altres filmacions, cosa cada cop més difícil de dir en un context de globalisme rampant com l’actual. Des de fa sis anys, l’Institut Goethe de Barcelona programa una selecció de cinema alemany actual, un tast eclèctic de 10 pel·lícules que molt probablement no arribaran a les sales comercials de Catalunya.

Lars Eidinger i Adèle Haenel a “Die Blumen von gestern”, el film de Chris Kraus

Ursula Wahl, cap de Cultura del Goethe Institut a Barcelona, creu que el cinema alemany està passant per un bon moment. A l’hora d’explicar el criteri de programació del cicle, es reconeix una aposta clara pel cinema d’autor, aquell que difícilment troba distribució comercial. A Alemanya, els grans èxits de taquilla nacionals solen ser comèdies blanques difícils d’exportar i de relatiu interès cultural, com si El Instituto Cervantes programés Ocho apellidos vascos. Amb aquesta voluntat, el soci natural de la mostra no podia ser cap altre que la Filmoteca de Catalunya. Esteve Rimbau, el seu director, va mostrar-se molt content amb la col·laboració que porta una mitjana d’espectadors molt per sobre de l’habitual, entre 160 i 190 per cada sessió. Rimbau va destacar la qualitat cinematogràfica de la selecció, i va posar èmfasi en el seu interès social, que aquest any és particularment evident.

Die Blumen von gestern (Les flors d’ahir), la pel·lícula inaugural del cicle dirigida per Chris Kraus, és una d’aquestes pel·lícules que t’obre els ulls a una altra realitat cinematogràfica i que et fa adonar de l’absoluta homogeneïtat del cinema anglosaxó. El film explica la història de Totila Blumen, un investigador especialista en l’Holocaust que haurà d’organitzar un congrés important, i Zazie Lindeau, una becària d’origen jueu assignada per ajudar-lo. A mesura que la pel·lícula avança, comencen a destapar-se connexions biogràfiques entre tots dos cada cop més profundes i inquietants.

Sorprèn que la narració de dos joves obsessionats amb excavar fins a les profunditats més fosques de la Segona Guerra Mundial es presenta a si mateixa com una comèdia. Els problemes psicològics que pateixen els dos protagonistes serveixen com a llicència a Kraus per introduir abruptes parèntesis d’screwball comedy a les situacions més serioses i angoixants: mai podem predir quan Toto està sent sarcàstic o simplement lúgubre, i la bipolaritat de Zazie subverteix constantment les normes de la resposta emocional esperable. El resultat funciona gràcies a una química inexplicable entre dos personatges massa trastocats per encaixar amb la resta de la humanitat però, encara que només sigui en això, troben complicitats.

En termes de memòria històrica, el gran repte de la tercera generació d’alemanys nascuts després de l’Holocaust és passar de la culpa col·lectiva, assumida de manera exemplar pel poble alemany, a la culpa individual. Les enquestes demostren que, malgrat el consens en la condemna del règim nazi, menys de l’1% dels alemanys creu que els seus avantpassats abracessin amb simpatia la causa nazi. Els números no surten. Com va explicar Danny Kraus, productor de la pel·lícula “Tenim per primer cop l’oportunitat de preguntes diferents de les que van fer els nostres pares, acceptar que es pot abordar la història de manera individual i tolerar altres preguntes que no encaixen en el relat oficial”.

A la llum del repte de posar noms i cognoms als crims del règim nazi, Die Blumen von gestern, representa un cas excepcional: Toto, el protagonista, és un autoretrat del mateix Crhis Krauz, el director, que va dedicar 12 anys de la seva vida a investigar el passat nazi de la seva família. Les tensions que van emergir i la profunda crisi personal que va haver de travessar el director són presents durant tot el film: a mesura que la història avança i el passat de Zazie i Toto ens sembla més novel·lesc, recordar que tot està basat en fets estrictament reals carrega el visionat d’emoció. Quan Toto mostra les fotografies de criminals del tercer Reich, estem veient fotografies de la família Krauz que el director va treure a la llum.

Una de les obsessions de Nietzsche va ser la culpa: el filòsof alemany creia que la història es pot convertir en un llast que ofegui la vida, i defensava la importància de l’oblit per a una existència plena. La història de Krauz és un retrat personal i commovedor d’aquesta lluita de la vida per obrir-se camí quan els remordiments són tan immensos que no ens deixen tirar endavant. La força de la vida contra el pes de la història, en un poble, l’alemany, que viu sota el jou d’un la culpa col·lectiva més gran que la de qualsevol altra nació occidental. Quin és el límit entre l’amnèsia irresponsable i l’oblit necessari per viure? Fins a quin punt hem de carregar amb els pecats dels nostres avantpassats? Què diferencia la culpa individual de la col·lectiva? Aquestes preguntes són ben vives a la societat alemanya, i veure el seu cinema contemporani és una de les millors maneres de fer-nos-les.