Cinc minuts al Grec amb Ada Colau

2.07.2015

Dimecres a la nit es va estrenar el festival Grec amb Vorònia, una proposta apocalíptica de la companyia de dansa La Veronal. Ada Colau ha viscut el seu primer Grec com a alcaldessa de Barcelona. La vam veure arribar, amb un vestit llarg com una túnica, baixant les escales de l’amfiteatre fins a la fila d’autoritats, on l’esperava el conseller Ferran Mascarell.

Ada Colau conversa amb Ferran Mascarell, uns segosn abans d'aixecar-se per abraçar un fotògraf

Ada Colau conversa amb Ferran Mascarell, uns segosn abans d’aixecar-se per abraçar un fotògraf

A Vorònia hi ha una escena inquietant en què un nen es veu atrapat dins una gran peixera i malda per sortir-ne. Encara incontaminat, observant el món dels adults des de rere un vidre, el nen busca amb els dits una escletxa per esberlar la vitrina que el manté aïllat del món. Posa les mans sobre el vidre, implorant, com si volgués trencar aquella paret de vidre. Els adults, des de fora, l’observen sense moure un dit davant la seva desesperació.

Durant aquestes primeres setmanes de mandat Ada Colau ha estat exposada com aquest nen. Cada paraula que ha dit, cada gest que ha fet ha estat consignat i amplificat, amb fascinació o rebuig. És una dona avesada a aquesta pressió mediàtica, i l’ha sabut utilitzar a favor seu amb grans dosis de proximitat amb la gent. Encara que com tota activista sigui conscient de l’eficàcia de l’espectacularitat a l’hora de fer-se sentir, Colau no entén la política com una teatralització en què el públic i ella estan separats per una quarta paret.

Ahir la van fer seure a la fila zero, al costat del conseller Ferran Mascarell. Només arribar, Colau de seguida es veu envoltada per un eixam de fotògrafs, que no han vingut a fer un reportatge sobre la Veronal sinó a captar aquest moment, l’arribada de l’alcaldessa al teatre Grec.

I aleshores es produeix un fet revelador. En ple passi de gràfics, Ada Colau s’aixeca i s’acosta, jovial, a un dels fotògrafs, que deu ser amic seu, per fer-li dos petons. La sessió de flaixos queda momentàniament interrompuda perquè l’alcaldessa s’ha fos en una abraçada amb el seu amic. Allà on hi ha protocol, formes, Colau busca una escletxa per trencar la solemnitat i la distància. Potser aquesta és la diferència entre un activista i un polític. L’activista necessita trencar les barreres i barrejar-se entre el públic perquè la gent se sumi a la seva acció. El polític, en canvi, veu el món des de l’interior d’una vitrina: sap que està obligat a la màxima transparència, però no perd mai de vista que està fent teatre i és conscient que un vidre entelat el separa dels seus conciutadans. Potser a Ada Colau encara no se li ha fet aquest tel. El temps dirà si es va armant amb la cuirassa de vidre del polític o si continua fonent-se en una gran abraçada ciutadana.

L’estrena del Grec està a punt de començar. Ramon Simó, director del festival, em diu que baixi de l’escenari i que deixi de fer el paparazzi. Li dic que després de la funció farem un referèndum per decidir si ens ha agradat o no. S’admeten apostes. Les que vulgueu, en euros o en dracmes…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Potser és cert que l’activista vol trencar barreres, però si ho fa selectivament, només amb el seu amic, està decantant la realitat, establint filtres, afinitats i preferències. Justament quelcom que no pot fer un polític, que ha d’intentar l’equidistància si no vol ser acusat d’afavorir un grup d’amics en comptes de governar, de ser part d’una casta. I si s’apuja la categoria del contacte ciutadà, per exemple en el bany de masses en el camí entre l’Ajuntament i la Generalitat, on es retirà la protecció policial, mentre el polític-activista és aclamat, darrera seu es posà en perill la integritat física dels altres polítics, insultats amb ferotgia i odi, i als que ningú agredí físicament de pur miracle.

    La distinció entre bons i dolents, gent sense pecat original que cerca el contacte ciutadà i gent insensible i sospitosa, és injusta i a més és font d’injustícia, donat que als insensibles i distants els ha votat tot de gent, gent amb els mateixos drets que els preferits a qui s’abraça l’activista. Gent que potser agradava mirar el programa La Rambla a BTV.