Cinc iaies desfermades o la fotografia d’una amistat

8.07.2016

La Once (Tea Time) és el retrat d’una amistat de més de 60 anys que ha guanyat el premi al millor documental del Festival Docs Barcelona, i que aquest mes de juliol protagonitza el Docdelmes. Gràcies a un ritual que s’ha anat repetint religiosament -mai millor dit- una vegada al mes durant sis dècades, la documentalista Maite Alberdi aconsegueix posar-nos davant els efectes del pas del temps des de la tendresa i el sentit de l’humor. Cinc ancianes xilenes de classe alta, que havien anat juntes a classe a la mateixa escola cristiana, s’ajunten per prendre el te i xerrar de les seves coses. Només calia tenir la genial idea de posar una càmera al mig.

Una escena de La Once (Tea Time)

Una escena de La Once (Tea Time)

El potencial disruptiu d’una àvia només es pot superar ajuntant-la amb quatre àvies més de la seva quinta. El cinema, com a bon reflex de la nostra societat, està tan acostumat a ocultar la vellesa que hem oblidat que hi ha cert tipus d’ironia fina que només la donen els anys. Un to sorneguer especialment reservat per als que creuen la setantena. A mesura que la pel·lícula avança a base de llargues converses que semblen una de sola, ens adonem que calia fer un documental perquè un guionista mai podria haver superat el que diuen les ancianes. Hauria fet curt davant de la seva irreverència o hauria exagerat el dramatisme quan afloren els records tristos.

Durant uns moments, el desvergonyiment de les protagonistes ens pot arribar transportar a l’inici de Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino. Recordeu la conversa entre nou criminals malparlats que discuteixen sobre l’autèntic significat de Like a Virgin, de Maddona, mentre la càmera es mou per darrere els clatells i ens porta flotant d’un primer pla a l’altre. Com el diàleg brillant esdevé el protagonista i el cinema, que acostumem a relacionar amb l’audiovisual grandiloqüent i preciosista, es converteix en una lupa que captura els matisos de la mirada. Doncs bé, les frases passades de voltes que Tarantino aconsegueix després de tones d’esforç dedicades a treballar els seus guions poden ser superades en cada dos per tres per les ancianes, que en deixen anar de l’alçada d’un campanar cada dos per tres, amb la diferència que elles ho fan improvisant. En qualsevol moment podria haver començat a sonar Little Green Bag, activar-se la càmera lenta i veure com les iaies sortien a caminar amb ulleres de sol i posat gàngster.

I cal parlar de les arrugues. Els plans tancats i intimistes amb què la directora enquadra a cada una de les conversadores ens recorden que hi ha pells més enllà del lífting i el Photoshop. Els contrast entre els diferents graus de maquillatge, perruqueria i joieria que intenten tapar l’impacte del temps en els respectius rostres serveix per dibuixar el perfil de cada personatge sense necessitat de paraules. Alberti manté aquest estil visual al llarg de tota la pel·lícula, eliminant la distància entre l’espectador i la narració. La càmera ens convida a prendre el te amb les cinc amigues i a perdre’ns en les seves digressions, tot plegat amb l’ajuda d’un disseny de so minimalista que, gràcies a l’absència de música, multiplica la càrrega dramàtica de les paraules. Quan la Maria Teresa llegeix les cartes d’amor que va escriure al seu marit mentre li cau una llàgrima, nosaltres hi som a menys d’un pam.

La màgia d’aquest documental és que ens mostra persones autèntiques que la nostra mirada converteix en personatges. Ens convertim en còmplices del joc d’aparences al qual totes juguen conscientment i que l’imaginari del Tea Time ens evoca. És el resultat de barrejar els duels subterranis típics de l’aristocràcia anglosaxona amb la cara dura llatina. Començar dient el que és políticament correcte per, al cap d’una estona i mitjançant el poder absolutori d’un “però” o d’un “Déu me’n guard”, dir absolutament tot el contrari. Carícies que precedeixen una bufetada amb la mà oberta, mentre totes se’n foten del mort i de qui el vetlla. Aquesta dimensió entranyable de l’amistat, allò de “la confiança fa fastig”, és el que la càmera capta meravellosament i desperta la nostra empatia.

Perquè, si bé l’autenticitat de la relació entre les tertulianes ens acosta infinitament a elles, el que és realment interessant és la distància que ens separa. Cinc àvies reaccionàries que no tenen vergonya en blasmar la pèrdua de valors d’occident que, per descomptat, per a elles és manifesta: l’homosexualitat és culpa de les dones que “ja no es fan valdre”, perdonar la infidelitat sistemàtica del marit és una obligació que cal assumir amb resignació cristiana, i tot just comencem. Imagineu el que donen de si 70 minuts de iaies desfermades. Arqueologia del present que ens mostra com el salt entre generacions i continents és brutal en alguns aspectes, mentre que les lleis que regulen l’amistat són absolutament atemporals i universals. Al final, la capacitat compartida de riure’ns de nosaltres mateixos és el que ho lliga tot.

La once (Tea Time) és el DocdelMes de juliol, plataforma que porta aquest documental arreu de Catalunya. Si no us el voleu perdre, descobriu on i quan el podeu veure.