Cinc espases de la poesia es troben a Torredembarra

Per la Revetlla de Sant Jordi l’equip de la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra hem volgut crear un ambient ben bé de Revetlla, una festa cultural, social i divertida en la que han sigut protagonistes cinc grans poetes catalans per recitar junts: Blanca-Llum Vidal, Dolors Miquel, Enric Casasses, Josep Pedrals i Maria Cabrera. La convocatòria va ser possible gràcies a Dolors Miquel, que viu a Torredembarra i és lectora habitual de la biblioteca.

Era de preveure que, quan cinc grans espases de la poesia comparteixen escenari, el resultat fos brutal. I va ser corprenedor, ens van fer pujar als núvols, furgar a terra i espiar dins les entranyes. Com també vam riure colpejats per la ironia, perquè els poetes van anar alternant-se, complementant-se, seguint o canviant el ritme. Tots cinc són d’estils diferents, però transmissors de la passió per la poesia. I la poesia va saltar del paper i es va fer viva.

Enric Casasses i Dolors Miquel ja havien recitat alguna vegada a la vila. Casasses, contundent i cínic, commogué els espectadors. Miquel va fer honor al seu recent títol d’escriptora de capçalera de la biblioteca Mestra Maria Antònia, creant encara més adeptes a les seves històries, enganxant-nos als seus ritmes poètics. Josep Pedrals, dominant l’escenari, va declarar-se un home feliç i va compartir les seves alegries, les observacions perspicaces, amb un públic entregat. Blanca-Llum Vidal, comentava amb naturalitat que estava llegint el Càntic dels càntics, posant en alerta els presents, perquè era evident que en venia una de gran.

Maria Cabrera oferia l’ànima a cada lectura i, en aixecar la mirada, els ulls blaus fulgurants semblaven cridar des del lloc més profund on vetlla la introspecció.
El públic vam gaudir d’allò més. Ubicats en la sala de lectura, alliberada de mobles, en penombra, sota les àmplies arcades de l’antiga fàbrica de refractaris, amb el caliu del prestatges de llibres arrambats a les vidrieres, un centenar llarg de persones omplíem la platea.

La revetlla va oferir diverses fases: a les set tenia lloc la prèvia, amb un concert de setze alumnes de l’escola de música, creant ambient. Va seguir la poesia i, en baixar de l’escenari, els poetes van compartir un piscolabis informal amb el públic i van poder conèixer i comentar les emocions provocades per les seves paraules. Com també van engegar projectes, signar llibres o fer fotos amb estudiants de filologia… L’acció cultural continuava així, de forma humana i desimbolta. La menja, les típiques coques de recapte, eren regades amb vins de la DO Tarragona (clar -deia algú, el projecte biblioteques amb DO, que està molt bé). Dolors Miquel, que havia recitat poemes inèdits i també d’antics, com el que parla de sa “veïna Fina, la que mai no es dispintina” (del poemari Aioç, Edicions 62, 2004), reia juntament amb una de les lectores habituals de la biblioteca que li explicava que ella era ben bé com la Fina. Per la seva banda, Blanca-Llum Vidal va conèixer un dels músics del duet local Tres, que han musicat el seu poema “Talaia” del seu llibre La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2008). Vam estar prestant llibres fins a les onze de la nit.

Vam buidar de cadires la sala de lectura per transformar-la en una sala de ball, amb música del DJ Isaac Negrié. Tot i que només els últims van animar-se, va ser tota una experiència ballar entre llibres, lectors i bibliotecàries, sota una bola de miralls.
I és que, el mot “revetlla” ha propiciat moltes activitats festives per celebrar la vigília de la Diada de Sant Jordi, perquè creiem fermament en que, si les altres grans festes del país com Sant Joan o Cap d’Any tenen revetlla, la del patró i de la lectura, també se la mereix. I perquè les bibliotecàries lluitem per oferir a la societat un motor d’acció cultural atractiu, actual i innovador.

Ara, a la biblioteca encara resta l’aparador cultural, que feia uns dies que mostrava cinc asos d’espasa enormes, amb una fotografia de cadascun dels poetes al dors. Aquest terme taurí, l’hem descontextualitzat i duta a la baralla de cartes, segurament per influència brossiana, va fer visible la importància de l’acte. L’expectativa era alta i la vam sobrepassar. El lema “cinc grans espases de la poesia” va animar al públic, que no ha volgut perdre’s l’oportunitat d’assistir a un gran espectacle artístic. La crida va atraure persones de les rodalies, de Tarragona, de Valls, de Reus i de Barcelona. I a Torredembarra se’n parlarà un temps. Ara encara vénen lectors a prendre llibres en préstec, perquè els han explicat que la revetlla va ser sonada.

Per acabar, si em permeteu, faré una picada d’ullet a Josep Pedrals, que va dir que ell, de ben petit se sorprenia perquè els números fossin infinits. El meu fillet Ramon em va preguntar quan s’acaben los números. Com la mare de Pedrals li vaig dir que mai, que són infinits. I ell em va respondre: “Jo sé quan s’acaben: quan et canses de comptar”.

“Poema”, del recull Tots a casa al carrer, d’Enric Casasses, 1988 (donació de l’autor a la biblioteca).

Estic cercant la claror
del raig de llum de l’espasa
per obrir la nostra casa
i una mà per al dolor.

*****
Haikus del camioner, de Dolors Miquel, 1999 (donació de l’autora a la biblioteca).

Senyal de trànsit
Qui condueix a la fi
de tantes coses?

*****

Cançó dels dies de cada dia de Maria Cabrera, 2010 (fragment, del poemari “La matinada clara”)

de demà i la primavera demà tres oceans demà mar i muntanya demà l’hivern sencer vindré i farà pujada vindré i tu no hi seràs seré un grapat de lletres que no saps pronunciar vindré amb l’abecedari i passaràs de llarg seré un ramat de cabres pujant pel camí ral demà portes tancades demà i els llençols bruts vindré amb l’ombra molt llarga vindré i no hi seràs tu demà me’n vaig de casa demà l’avern encès demà seré trenc d’alba em giro i ja no hi ets

*****

“Jafre” de Blanca-Llum Vidal, 2012 (fragment, del poemari D’Homes i ocells)Era l’estepa, el que volies. L’estepa fosca i desolada, el que volia. La pedra seca, el tall de roca, una terra amb ulls de bèstia i llengua llarga, el que volíem. Una plana amb una porta. Una porta sense marc o de marc aire i vora el caire. Una taula de lladre o de dimoni i el pa sec amb ceba crua. Demanar el pot de mel quan ja s’acaba. Gratar els camins i escurar el pot i entrar picant dos o tres cops. Fer-se amic del tigre blanc, agafar l’os de la muntanya, fer-ho sovint, de notar el crani, i dar-li el colze a un ase vell. Repicar el seny i regalar-li a n’el patir un silenci d’esquelles. Era el cor que es fa petit com l’avellana, el coll amunt i el nin a coll, la selva estranya amb la quietud i el vi ranci amb seguidilles.