Cinc dies amb Uber

29.12.2014

Uber, l’empresa que connecta xòfers i particulars a través d’una app, és un dels casos d’èxit de la nova economia col·laborativa. Aquesta setmana, però, acaba de rebre un revés colossal a l’estat espanyol, on les teleoperadores han desconnectat l’aplicació per ordre judicial. Els taxistes han celebrat la suspensió com un triomf gremial, però la irrupció de nous serveis col·laboratius o la reimplantació d’Uber a Espanya són una amenaça present i futura. Bernat Puigtobella ha passat cinc dies a Chicago i ha parlat amb taxistes i amb conductors que treballen freelance per a Uber.

 

Uber-articleLarge

Motius personals que ara no vénen a tomb m’han portat a passar cinc dies a Chicago durant aquestes festes. Durant la meva estada he fet una cosa que no m’havia preocupat de fer encara a Barcelona: m’he baixat l’app d’Uber i he circulat per la ciutat a tota hora gràcies a aquest nou servei, que et permet de cridar un taxi des del teu smartphone. Vaig pujar al cotxe del Hakim, un jove paquistanès que no sabia on era Barcelona; un altre dia em va recollir l’Enkhmaa, una jove de Mongòlia que, com la majoria de conductors de la flota de Chicago, fa menys d’un any que treballa a Uber. També vaig pujar al cotxe del Howard, un home jubilat que fa hores per guanyar-se un extra o al del Maqsood, un home que parlava un anglès tan difícil que amb prou feines m’hi vaig entendre. Amb en Maqsood me’n va passat una de bona. Ens vam aturar en un semàfor vermell. Un taxi se’ns va parar al carril del costat. El taxista i en Maqsood es van començar a dir coses amb gestos, sense abaixar el vidre. Quan vam haver arrencat altra vegada, vaig preguntar al Maqsood si el taxista l’havia increpat. En Maqsood em va dir que no, que era un amic taxista. Resulta que en Maqsood mateix és taxista i que complia el període reglamentari de vacances agafant el seu cotxe particular per treballar per a Uber. Li vaig preguntar si els seus companys no ho consideraven una traïció al gremi, o si a la llarga seria contaproduent per ell mateix, però en Peqsood es va limitar a dir-me que necessitava treballar.

Tots ells em van recollir al cap de pocs minuts de cridar-los i em van portar a la meva destinació seguint la ruta que indicava el google maps del meu telèfon, sense desviar-se ni un carrer. Tots ells em van tractar amb amabilitat, no van engegar la ràdio durant el trajecte i em van donar la conversa justa que jo els oferia. Els cotxes d’Uber no porten taxímetre: en tots els trajectes se t’aplica la mateixa tarifa, 90 cèntims per milla en el cas de Chicago. A San Francisco el preu es duplica. Al final de la carrera se’m va cobrar directe de la targeta des de serveis centrals, sense que jo hagués d’obrir el bitlleter. És més, hauria pogut oblidar-me o perdre la cartera, i moure’m igualment per la ciutat gràcies al mòbil. Al final de cada trajecte Uber em va demanar que valorés el servei del conductor. Al mateix temps, cada un dels conductors em va puntuar a mi, de manera que cada vegada que un conductor em recollia, ja tenia alguna informació sobre el meu bon comportament i sabia que sóc molt sobri amb les propines.

He pogut entendre per què ja hi ha tants milions d’americans que en fan un ús diari i per què desperta també tants recels, i no únicament entre els taxistes. A l’estat espanyol Uber ha topat amb els sindicats de taxistes i ha perdut la primera batalla. Als Estats Units els recels vénen també per altres bandes. En primer lloc, s’acusa l’empresa de no fer un escrutini prou seriós de l’historial mèdic i viari dels seus treballadors. Tampoc hi ha la certesa que s’hagin revisat a fons els antecedents penals dels conductors, i ja s’ha hagut de lamentar l’assassinat d’una nena de sis anys en mans d’un conductor d’Uber a San Francsico. Uber, que exigeix a tots els seus conductors que contractin una assegurança d’un milió de dòlars, s’ha desmarcat d’aquest homicidi al·legant que l’assassí ja no formava part de la seva flota en el moment del crim.

Però la cosa no acaba aquí. Fa unes setmanes, el vicepresident d’Uber va llançar una amenaça ominosa, advertint que invertiria un milió de dòlars a investigar les vides privades d’aquells periodistes que malparlessin d’Uber. Aquestes declaracions van encendre totes les alarmes, no només per la prepotència de l’estirabot, sinó perquè va posar en evidència que Uber està en situació d’acumular dades sensibles sobre els hàbits de la gent. Uber sap si vas cada setmana a l’hospital oncològic. Uber sap si vas a una entrevista de feina a la competència. Uber sap si divendres a la nit dorms a casa teva o si, en canvi, dissabte al matí et lleves a casa d’una altra persona. Tota aquesta col·lecció de dades podria ser, efectivament, utililitzada en l’algoritme definitiu que t’aniquilarà.

Uber a Chicago

Travis Kalanick, el seu fundador, presenta Uber com una startup tecnològica que connecta clients amb conductors privats, però a hores d’ara ja s’ha convertit en una empresa multinacional, que opera en 250 ciutats del món i en més de 25 països. En molt poc temps Kalanick ha atret d’inversors com Google o l’amo d’Amazon l’esfereïdora quantitat de 2,7 bilions de dòlars i ja té un valor de mercat de 40 bilions. I què pot arribar a guanyar un treballador d’Uber? Hi ha de tot, però un conductor pot ingressar tranquil·lament 1.000 dòlars a la setmana si s’hi dedica plenament.

El 2014 haurà estat, sense dubte, l’any d’Uber, però l’anomenada economia col·laborativa planteja solucions noves que demanen també revisar a fons els vells problemes que pretenen resoldre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “2,7 biblions de dòlars”: qui pogués tenir una biblioteca així! Per cert, un “biblió” són 10.000 llibres o un milió de llibres? La cosa canvia.