Christina Scheppelmann: “No importa tant el catxet sinó la reputació”

La Revista 440 Clàssica ha publicat aquest mes de desembre passat una entrevista a Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu, de la qual n’oferim un tast a Núvol.

Abans que res, cal recordar que Scheppelmann no és nova al Liceu, ja hi va treballar entre els anys 1992 a 1994 amb el mestre Albin Häsenroth. “El Doctor Hänsenroth és una persona que respecto molt, i vam treballar moltíssim, amb gran disciplina, sense parar, però també ens vam divertir”. Sorprèn que destaqui aquesta vessant lúdica de la seva feina, tenint en compte tot el que va aprendre al costat del mestre: “La dedicació, el sentit de responsabilitat, la professionalitat, no exclou poder passar-s’ho bé”. Perquè, en realitat, “riure també significa que saps fer les coses, perquè pots relaxar-te quan tens seguretat en el que fas”.

És ben sabut que el Liceu passa per un moment de problemes econòmics, però segons la seva directora artística, tots els teatres estan sota pressió. I, tal i com comenta, el Liceu té, alhora, una avantatge i una responsabilitat: cal mantenir el bon ambient i la professionalitat del teatre, des de la primera peça de l’engranatge fins a l’última, “perquè no és el catxet el que fa venir un cantant, sinó la reputació”.

Una de les empremtes que vol deixar Scheppelmann és crear una opera studio, “perquè, a més de donar formació, pots utilitzar els cantants per a concerts de tipus social, unes experiències que serveixen molt”. Assegura que això fa el cantant més flexible.

Però la directora artística considera que ella no pot canviar el panorama vocal català, només pot “donar oportunitats”. Tanmateix, confia molt en el talent que hi ha a Catalunya. Considera que ara hi ha cantants molt bons, però que han de fer-se més madurs per a sobresortir. I per fer-ho han d’anar a fora, perquè aquí no tenim teatres de repertori. Ningú els pot donar la continuïtat de treball, perquè és un altre sistema diferent al de centreeuropa.

A banda de l’opera studio, Scheppelmann també voldria potenciar la música contemporània al Foyer: “Cal cantar més repertori d’aquest tipus que no es canta als conservatoris i és part de la formació dels cantants”. En aquest sentit, considera que cal fer obres contemporànies, a banda de les produccions innovadores. De fet, creu que “és una responsabilitat dels teatres encarregar obres petites per a joves compositors per tal que facin ofici”. Per a Scheppelmann cal “estimular més la curiositat del públic, ja que hi ha actituds que rebutgen el contemporani per desconeixement”.

I què s’ha de fer perquè l’òpera no quedi com un museu? “Encarregar obres noves, però també aprofitar obres noves que ja existeixen i ensenyar-les aquí i fer intercanvis”, com Quartett de Luca Francesconi –que serà un dels títols de la temporada vinent-, o Written on Skin. “A més, el cantant es cansa de fer sempre els mateixos rols i molts tenen interès en fer obres noves”, i això és un ganxo per atreure nou públic. “Finalment, has de poder justificar que el teatre estigui ple o buit, tant a nivell fiscal com artístic. Això no és només un aspecte econòmic, sinó un acte de responsabilitat”.

Scheppelmann confessa que el que li fa més il·lusió de la temporada és Benvenutto Cellini, Written on skin, i el Götterdämmerung, “perquè m’agrada molt Iréne Theorin, és una artista forta, entregada, una mica esbojarrada en el bon sentit”. Llavors hi ha la Flauta Màgica de Barrie Kosky que és molt diferent, I Capuleti e i Montecchi, una obra meravellosa amb cantants fantàstics “que convida al públic a entregar-se a la bellesa musical, que de vegades penso que no es valora prou”.