Christina Rosenvinge i un home ros

30.04.2018

No hi havia el públic habitual al Teatre Principal de Sabadell, aquest divendres passat. Ho sé per la mitjana d’edat dels espectadors i també pels comentaris d’admiració cap a un teatre que no havien vist mai. La veritat és que és una passada que Sabadell hagi estat l’única ciutat, a més de Barcelona i el Primavera Sound, que aculli la seva actuació de Christina Rosenvinge.

Christina Rosenvinge ha presentat el seu disc ‘Un homre rubio’ al Teatre Principal de Sabadell.

Stop! Abans de continuar cal que ensenyi les meves cartes: Rosenvinge és una tia que em dona molt bon rotllo, m’agrada el seu estil, la trobo molt interessant, valoro com experimenta. És algú que m’agrada escoltar perquè té opinió i admiro el seu esperit lúdic que travessa desacomplexada i feliç el pop, l’indie i el rock amb desimboltura. Mai utilitza l’experiència per a trobar llocs segurs i no arriscar-se a innovar i acostuma a continuar la seva carrera en una direcció contrària al darrer treball discogràfic.  I pel que fa a les seves cançons n’hi ha que no puc acabar i d’altres que no puc deixar d’escoltar. M’agrada la seva llibertat i li segueixo el joc.

Així que aplaudeixo que faci un disc on desenvolupi un alter ego masculí, que parli com si fos un home, amb una mirada semblant a la de Cesc Gay, d’aquest home desorientat que prova d’exercir una nova masculinitat en l’era del feminisme i que també necessita caminar per a noves llibertats.

El disc està dedicat a la memòria del seu pare, i salvant les distàncies, fa el mateix exercici que Maria Mercè Marçal amb el poemari Desglaç, d’aquest pare distant que un cop mort el desencontre esdevé definitiu, insalvable i per força  encara més dolorós.

Així Rosenvinge ha compost el tema Romance de la Plata  i sobre la seva tomba afirma que l’entén perquè compateixen la mateixa solitud. I des d’aquest rol masculí afirma aquesta nova masculinitat sense rols marcats, com amb el tema La flor entre la vía.

El disc està ple de moments lírics, molt ben resolts amb altres de rima “sin ton ni son,” és un treball ple de textures musicals que en alguns moments, en directe té una densitat més aviat atabaladora. Acompanyada de tres músics amb guitarres, baixos i bateries, a més d’ella que també rascava la guitarra o el teclat… el guirigall apoteòsic estava garantit. I tot i que el seu directe és molt eficaç, la veritat és que hi ha moments que no l’entenc, diria que és per la vocalització perquè segons la darrera revisió no sordejo gens, tot i després del volum del seu directe ja no puc assegurar els meus futurs resultats auditius.

Crec, que és un disc per enamorar-te’n d’algunes cançons en privat, com per exemple amb Berta multiplicada, dedicada a l’activista assassinada Berta Cáceres, o per mi, la que més m’atrapa, Pesa la palabra  i anar als seus concerts amb la lletra sabuda, les melodies familiars, i que toqui la teva, perquè sempre en té de molt teves, i sempre et parla.

En conclusió, sempre val pena escoltar Christina Rosenvinge, perquè si en un moment et fa riure per com va passada de voltes, en l’altre et fa plorar per una frase i una melodia inesperada.