Una cançó que només soni dins la ment

14.04.2019

De vegades veiem una imatge i cantussegem una melodia i de vegades sentim un so i pensem en una imatge. Hi ha una relació complexa entre veure-hi i sentir-hi, i d’ella se n’aprofita Christian Marclay, un dels artistes vius més importants del moment. Després de consolidar la seva reputació a la Biennal de Venècia de l’any 2011 amb l’obra The Clock, ara Marclay arriba al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) amb una exposició aparentment visual i gairebé muda. I la música? Al nostre cap.

Video Quartet (2002) | © the artist. Photo © Stephen White Courtesy White Cube

Diuen de Christian Marclay que fa sound collages: agafa sons i els barreja. Passejant per les sales del MACBA, la definició és innegable. Agafa sons i els barreja, sí, però partint de material visual. El museu de Barcelona acull una mostra de gairebé cent peces de major o menor format de l’artista, però només una d’elles té so, la primera. Es tracta de Video Quartet (2002), una obra que agrupa quatre pantalles on s’hi reprodueixen talls breus de pel·lícules perfectament encavalcats com perquè tinguin una coherència visual i sonora.

Video Quartet és l’obra exposada a Barcelona que més ens acosta a la famosa The Clock que va merèixer el Golden Lion de la Biennal de Venècia l’any 2011. Les dues s’assemblen en el fet que són exercicis minuciosos de composició. The Clock és un vídeo que dura 24 hores i que està muntat a partir d’escenes televisives i cinematogràfiques en les quals apareixen rellotges que marquen l’hora. Per si de cas la feinada de reunir despertadors i altres objectes que compten el temps en primers, segons i tercers plans d’escenes gravades no fos suficient, la projecció està sincronitzada a temps real i funciona com un rellotge.

No és casual, doncs, que l’exposició del MACBA es tituli Composicions. Malgrat que la resta d’obres no tinguin música. “Escolto tot el que trobo”, diu Marclay, “deixo que el material em digui què he de fer”. És així com, per exemple, a Barcelona trobem bones mostres de les seves creacions fetes a partir d’onomatopeies. L’artista ha treballat molt al voltant d’aquestes formes lingüístiques, perquè sap que en un món travessat per la cultura visual –dels logos dels productes fins als còmics- estem rodejats d’imatges a les quals associem un so.

Manga Scroll (2010) | © the artist. Photo © Todd-White Art Photography Courtesy White Cube

És el cas de la projecció de diapositives Zoom Zoom (2017-2019) o la partitura vocal enrotllada Manga Scroll (2011), un còmic que entrellaça onomatopeies que quan les llegim creen música dins del nostre cervell, també gràcies als records i a la memòria, conceptes presents en l’obra de Marclay. Manga Scroll fa vint metres de longitud. Una altra obra destacada és Surround Sounds, instal·lació immersiva que fa que un fotimer d’onomatopeies ens envoltin fugaçment i donin feina a les nostres connexions neuronals per tal de relacionar informació visual amb memòria sonora.

“Les meves obres passen per la ment”, resumeix el suís-americà. Així ho fa també la instal·lació interactiva Chalkboard (2010), una pissarra enorme amb pentagrames que convida el públic a escriure una partitura que després serà interpretada per músics en una sèrie de concerts organitzats durant l’exposició. Però aquests músics, quan vagin al MACBA, potser no troben cap notació clàssica per interpretar: el públic pot escriure qualsevol cosa, i qualsevol marca ha d’implicar un so per qui entomi el repte d’interpretar-lo.

En general, l’exposició aborda el vessant compositiu de Marclay a través dels seus vincles amb la cultura popular i els mitjans de comunicació de masses, així com l’exploració que duu a terme de les tecnologies tradicionals i digitals i les seves qualitats materials. Vaja, que ningú s’estranyi si veu persones caminant per sobre de vinils. Qui tingui ganes de veure aquesta excel·lent exposició, pot fer-ho fins al 24 de setembre.