Charlotte Salomon i la mort de la donzella

11.02.2019

Monestir de Pedralbes un dissabte a la tarda. Comença el capvespre en aquella hora per on la vida es llegeix entre dues llums. En el claustre del monestir reial es respira l’aire ingràvid d’un febrer que, i potser només és imaginació, transporta aires amb perfum de mimosa, de flor d’ametller. L’exposició es pot veure fins el dia 17 d’aquest mes.

Charlotte Salomon al Museu de Pedralbes | Foto: Pau Cortina / ACN

Quan entrem a la sala on s’inicia l’exposició Vida? o teatre?, de la jove artista jueva Charlotte Salomon (Berlín, 1917 – Auschwitz, 1943) en el fil musical sona La mort i la donzella, el quartet de corda de Franz Schubert. L’he escoltat mil vegades, però avui em pren un estat d’ànim diferent, més agut, ja que sé que Charlotte Salomon, de vint-i-sis anys, va ser assassinada a la càmera de gas pocs dies després d’haver ingressat al camp d’extermini d’Auschwitz. Estava embarassada de quatre o cinc mesos. Amb el seu marit, Alexandre Nagler, que va morir al camp pocs mesos després esgotat pels treballs forçats, havien estat arrestats per la Gestapo a Villefrance-sur-Mer, on estaven refugiats. Els nazis van perseguir de manera implacable els jueus on fos que es trobessin.

Charlotte Salomon havia enllestit l’agost de 1942 la seva obra cabdal, Vida? o teatre?, de la qual ara veiem una selecta selecció en aquesta mostra comissariada per Ricard Bru i Turull. Charlotte Salomon va dedicar aquesta sèrie a Ottilie Moore, que l’havia acollit a la seva casa de Villefrance-sur-Mer juntament als seus avis materns. Gràcies a Ottilie Moore podem contemplar l’obra de Salomon. Després de la guerra, quan Moore va tornar dels Estats Units, Georges Moridis, el metge de Salomon, li va fer a mans aquest preciós llegat que en el seu moment Moore va fer a mans als pares de la pintora. Conscient del valor creatiu i artístic de la seva obra, i del que espiritualment representava en aquells dies trasbalsats, Charlotte Salomon havia dit a Moridis: “És tota la meva vida”.

Ho és, l’obra de Charlotte Salomon és autobiogràfica. El doctor Moridis li havia recomanat continuar pintant quan va patir una depressió profunda per causa del suïcidi de la seva àvia l’any 1940. És aleshores que la jove té coneixement que la seva mare no va morir de la grip, com li havien dit, sinó que també s’havia suïcidat. Esgarrifada amb aquesta malura que havia afectat també a la besàvia i a la germana de la seva mare, Salomon decideix superar l’estigma i el sofriment familiar refugiant-se en la pintura de la seva vida com a via catàrtica, salvífica. I així, per personatge interposat a l’obra Vida? o teatre?, diu Charlotte Salomon: “I es va trobar amb la pregunta de suïcidar-se o realitzar alguna cosa extremament excèntrica”.

Això és exactament el que ara trobem en aquesta exposició: una obra artística d’una gran personalitat, i tan excèntrica com ho pot ser el correlat d’una biografia de vida intensa en les vigílies de l’Holocaust. En la mostra contemplem les pintures i les transparències amb textos pintats que l’autora superposava a les imatges perquè l’obra fos doblement llegida. Així, a través de les imatges acompanyades del text teatral, sabrem que l’any 1938 la jove artista ja havia pintat una peça que va titular La mort i la donzella. Una premonició de la seva mort prematura, tot i que aquesta peça simbolitza la relació entre dos dels protagonistes d’aquesta ‘obra de teatre visual’, com la podríem qualificar, que és Vida? o teatre?, formada per 782 aiguades pintades amb una gran llibertat formal, amb força expressionista. En gairebé totes les obres resol la imatge en tres colors: blau, groc i vermell. El protagonistes de La mort i la donzella, amb els noms canviats, són ella mateixa i el seu primer amor, Alfred Wolfsohn, el professor de cant de la seva madrastra, la reconeguda cantant Paula Lindberg.

Des de molt jove Charlotte Salomon aspirava a ser artista. Ho és a la vista de la seva obra excepcional i fora del cànon. La seva és una obra pictòrica de traç singular, lliure, agosarat, que reflecteix tant el seu drama i dolor personal com la barbàrie col·lectiva. Mai no sabrem com s’hauria desenvolupat la capacitat creativa de Charlotte Salomon si hagués viscut. Si mirem el seu autoretrat pintat a l’oli l’any 1940 veiem una noia de front ample, amb el cabell llarg recollit, els ulls foscos, la mirada profunda. Charlotte Salomon viu en aquest retrat i en el total de les 1300 imatges que han sobreviscut a una de les tragèdies més grans del segle XX, ara salvaguardades en el Jewish Historical Museum d’Amsterdam, la ciutat on es van refugiar i salvar la vida Albert i Paula Salomon, els seus pares.

Charlotte Salomon utilitzava el seu teatre visual, compost de centenars de quadres, com a metàfora de la vida. En l’última estampa pintada de la sèrie Vida? o teatre? es representa a ella mateixa, la donzella que serà sacrificada, d’esquena i cara al mar. La fulla de paper en la qual treballa és transparent convertint-se així en un marc buit. En les últimes paraules escrites exclama poder veure el mar i tota la bellesa del seu entorn.