Cesc Gay: “Sempre he necessitat parlar de gent normal”

És el gran retratista de la classe mitjana urbanita, un dels cineastes catalans que millor retrata les relacions humanes. Després d'analitzar la masculinitat a Una pistola en cada mano, Cesc Gay s'enfronta a un nou repte: fer teatre.

Cesc Gay és el gran retratista de la classe mitjana urbanita, un dels cineastes catalans que més bé ha captat les relacions humanes. Després d’analitzar la masculinitat i les relacions entre els homes a Truman i Una pistola en cada mano, s’enfronta a un nou repte: fer teatre. Els veïns de dalt és una comèdia fresca i corrosiva que torna a instal·lar-se al Teatre Romea per les festes de Nadal i fins al 24 de gener.

El cineasta Cesc Gay

Aída Pallarès: En la teva trajectòria el teatre sempre ha estat present, però és la primera vegada que escrius teatre. Per què Els veïns de dalt era material més teatral que cinematogràfic?

Cesc Gay: D’entrada pel to. Jo mai havia fet pel·lícules tan clarament còmiques com Els veïns de dalt i com que ja tenia ganes de fer teatre vaig adonar-me que finalment havia trobat el vehicle perquè tenia clar que, si mai feia teatre, volia fer una comèdia. És el teatre que m’agrada veure com a espectador i, alhora, em va semblar que era el gènere on em podia defensar més bé.

De fet, exceptuant Ficció, les teves últimes pel·lícules tenen tocs de comèdia.

Sí, he anat evolucionant cap a la comèdia. No ho he fet expressament, m’hi he anat trobant. A més, fer una comèdia també suposa un repte. Aconseguir fer riure la gent és molt difícil i era el meu principal objectiu quan escrivia Els veïns de dalt. Evidentment, darrere també hi trobarem una radiografia del món de la parella, per què s’arriba a vegades a aquestes dimensions de bronca tan grans, per què l’amor té aquests colors tan diferents, bons i dolents. El teatre és menys realista que el cinema i permetia fer una comèdia més terrible.

Verbalment, per tant, és força agressiva, comparada amb la majoria de les teves pel·lícules, que es caracteritzen pel silenci o per personatges hermètics que parlen molt però no del que s’ha de parlar.

En el cinema et pots expressar amb el moviment de càmera i la planificació, veure més de prop les expressions i les pauses i silencis dels actors. El teatre, o com a mínim jo el veig així, és una miqueta menys subtil, has de ser més contundent. El teatre fet en sales grans ha de tenir una energia determinada. També necessita més ritme perquè, a diferència del cinema, és un pla general. Per preparar-me vaig tornar a veure moltes comèdies de l’edat d’or de Hollywood, com les de George Cukor o Howard Hawks, pel·lícules amb plans molt oberts i estàtics però que, en canvi, tenien molt de dinamisme intern. Són una mica la  meva referència en la posada en escena.

La planificació de les teves pel·lícules és força teatral, dónes més importància a l’actor que als moviments de càmera. Com has viscut la posada en escena d’Els veïns de dalt? En què canvia veure el món a través d’una càmera que fer-ho des d’un escenari?

Canvia molt. La posada en escena l’he viscut des de la inexperiència i el descobriment d’una feina que no havia fet mai. Tot i que tenia ganes de transitar per una nova experiència perquè és molt adrenalínic encara que et faci vertigen. Vaig arribar amb el text molt fet i preparat però a la vegada sóc el primer infidel que el canvia i s’adequa i això ha anat molt bé als quatre actors, perquè han pogut treballar amb un autor viu. Estan acostumats a tenir textos clàssics i, és clar, ningú li canviarà una coma a Tennessee Williams. A més l’humor és com la música, necessita trobar el to. Hi ha molts tipus d’humor i és una cosa que com a director busques afinant tots els intèrprets.

Sempre has tingut un vincle especial amb els actors.

Sí, potser perquè la meva dona és actriu. En cinema, per exemple, sempre m’han agradat les pel·lícules on el personatge i l’actor que l’encarna és important. Mai m’ha agradat el cinema visual. Vull que m’enganxi un actor. Jo, per exemple, sóc fan del James Stewart i si surt en una pantalla m’enganxo. Suposo que això m’ha fet sempre treballar amb els actors des d’aquí i m’obligo a establir un vincle de confiança que permeti treballar. M’agrada entendre com som tots.

És la primera obra en molt de temps que has escrit sense “mètode Ping-Pong” amb el Tomàs Aragay, no? 

Sí, perquè Els veïns de dalt la vaig escriure com d’amagat, sense que ho sabés ningú i sense donar-li massa importància. Va ser la forma de no pressionar-me a mi mateix. I per tant, sol era més fàcil fer aquest camí.

Joel Joan, en una taula rodona del GAC, deia que tu i el Tomàs Aragay teniu la capacitat de convertir una història mínima, com pot ser una anècdota en el cas d’Els veïns de dalt, en una gran pel·lícula. Tot pot ser material per a una pel·li o una obra?

I tant. Jo sóc fan absolut d’El quateque i en el fons només és la història d’un tio que va a una festa on no l’han convidat. Les grans històries, siguin pel·lícules, obres de teatre o novel·les, molts cops parteixen del més petit.

Veient les teves pel·lícules, molts pensàvem que si mai feies teatre, optaries per un teatre més íntim, més de cambra.

La veritat és que mai he volgut esdevenir un autor ni fer un cinema d’autor, però m’ha sortit així. Els creadors no planifiquem la nostra feina, tot i que entenc que hi ha un fil conductor entre totes les meves pel·lícules. Segur que Els veïns de dalt també té alguna cosa en comú amb les pel·lis, tot i que el meu objectiu era no establir vincles amb el cinema. Volia trencar amb la meva trajectòria com a cineasta, no tenir-me en compte. La gràcia de les coses sovint és fer-la des de llocs diferents i ja que feia teatre i buscava una comèdia de veritat l’he fet oblidant-me de qui sóc i què he fet fins ara. I això m’ha donat una llibertat molt gran. Després, en ser una comèdia amb actors coneguts, com el Pere Arquillué, té una volada comercial que evidentment s’ha d’aprofitar.

Com a creador sovint fas una radiografia del món de la parella i, alhora, retrates una generació concreta de classe mitjana urbanita. Gent normal. On neix aquesta preocupació per les relacions humanes?

Jo crec que sempre m’he trobat més a gust escrivint sobre el que conec, no escrius sobre tu mateix però sí que parteixes del teu entorn. Sempre he intentat establir un vincle d’empatia amb l’espectador, que se sentís proper i reconegut. En aquest sentit, escriure sobre un assassí en sèrie o un astronauta no em va perquè en una platea o sala de cinema no n’hi ha. Sempre he necessitat parlar de gent normal.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació