Cervell, espiritualitat i mística

23.05.2014

L’últim dels Diàlegs de Pedralbes, celebrat el passat 10 d’abril, va girar entorn del tema «cervell, espiritualitat i mística», amb els catedràtics Francisco Rubia i Ramon M. Nogués exposant els seus punts de vista i Francesc Torralba exercint de moderador.

Francisco Rubia i Ramon M. Nogués amb Francesc Torralba a Diàlegs de Pedralbes

L’únic que va faltar a l’acte van ser seients: la sala era plena de gom a gom, i amb motiu. El nexe entre la vida espiritual i la vida física va el punt principal entorn del qual va orbitar tot el diàleg. En una petita introducció, Ramon M. Nogués va definir les tres paraules que constituïen el títol de la sessió:

1. Espiritualitat: paraula amb molts significats i últimament molt de moda, hauria de ser entesa com a garant del benestar personal i mostra de la maduresa humana.

2. Mística: implica una alteració dels estats mentals, alteració l’estudi de la qual és interessant des del punt de vista neurològic.

3. Cervell: ¿inclou el nostre cervell una tendència religiosa? ¿Quines parts del cervell s’activen quan ens trobem davant una experiència religiosa?

La introducció de Francisco Rubia va apuntar en la mateixa direcció, encara que des d’un punt de vista diferent. El seu punt de partida és que el cervell és capaç de generar experiències místico-religioses, i que, per tant, la matèria genera aquestes experiències i poden ser estimulades. Quan es produeixen aquestes experiències es donen símptomes que apunten a una hiperactivitat de certes estructures cerebrals, similars a la que es dóna en casos d’experiències properes a la mort. Aquestes experiències van associades a un excés de dopamina. La qüestió de fons és si hem de reduir les experiències místiques i espirituals a explicacions científiques sobre els comportaments del cervell. Va donar, també, una definició d’espiritualitat com a facultat mental, fet que explicaria que hi hagi persones més espirituals que d’altres.

Francesc Torralba, exercint el seu paper de moderador, va posar les bases per seguir construint sobre aquests fonaments, formulant tres preguntes:

¿Què queda, des d’un punt de vista científic, del dualisme antropològic (cos i ànima)?
¿Té sentit parlar d’una intel·ligència espiritual?
¿L’activitat concreta i verificable del cervell prova l’existència d’una realitat mística?

Pel que fa al dualisme antropològic, ambdós catedràtics van coincidir en la seva resposta: no existeix cap dualisme d’aquest tipus, almenys des d’un punt de vista neurocientífic.

La intel·ligència espiritual està estretament lligada a una espiritualitat desenvolupada, que, com ja havia apuntat Francisco Rubia, és una facultat mental i, com a tal, dóna sentit a l’existència d’una intel·ligència espiritual.

L’existència d’una realitat mística té sentit des d’un punt de vista cerebral, ja que si quelcom existeix en el cervell es pot considerar que és real, atès que no hi ha res fora del cervell: l’experiència espiritual com a tal és una experiència del cervell que aquest interpreta de manera subjectiva. Podem dir, per tant, que tant la realitat quotidiana com una segona realitat místico-espiritual són creacions cerebrals. Aquesta experiència espiritual, subjectiva i per molts improbable, es pot comparar amb l’enamorament, també subjectiu, però —en canvi— explicable. Tal com explica Ramon M. Nogués en el seu llibre Cervell i transcendència (Fragmenta, 2011), l’hemisferi esquerre del cervell és el racionalitzador, i per accedir a la realitat mística s’ha d’anul·lar aquesta tendència racionalitzadora. Això explica per què és tan difícil accedir-hi. La consciència accedeix a molt poca de la informació que captem; quan arribem a captar aquesta realitat mística el que estem fent és accedir al nostre inconscient.

L’experiència mística no és, per tant, ni més (ni menys) que un estat alterat de la nostra consciència.