Ceren Ercan i la Turquia esquizofrènica

5.06.2019

Diu Carles Batlle (Institut del Teatre de Barcelona) que “la dramatúrgia contemporània a Turquia […] es construeix temàticament i formalment en l’expressió d’una conciliació difícil de contraris”. Els binomis autoritat – llibertat, laïcisme – religió o Orient – Occident, segons l’autor, ens fan parlar d’una Turquia “no lloc”, és a dir, un espai amb el qual els seus ciutadans difícilment poden establir vincles afectius i identitaris. Les obres de la dramaturga Ceren Ercan (Istanbul, 1981) oscil·len al voltant d’aquesta realitat dual (“esquizofrènica”, segons Batlle) i sobre la decisió de fugir-ne.

La dramaturga Ceren Ercan impartirà un curs a l’Obrador d’Estiu 2019 de la Sala Beckett.

Ceren Ercan, després de realitzar diversos estudis teatrals i de cinema a Turquia, va començar a treballar com a dramaturga al Teatre Municipal Bakirkoy. És també una de les fundadores de New Text New Theatre, un projecte internacional de Galata Perform dedicat a investigar i divulgar noves formes dramatúrgiques. També forma part de Fabulamundi. Playwriting Europe, un projecte cooperatiu i internacional de suport al teatre contemporani.

Ercan escriu en una realitat ambivalent a Turquia. “Fa una dècada que existeix teatre independent”, explica, “però, darrerament, el nombre d’espais per a aquest tipus de teatre a disminuït considerablement”. Les grans empreses estan ocupant l’espai que l’estat havia destinat al teatre. Això no obstant, es mostra optimista: “Crec que ara Turquia es troba en una cruïlla, a les portes d’una transformació. S’estrenen unes 200 obres de teatre en una sola temporada”. Tot i que amb aquesta intensitat creativa és impossible establir temàtiques comunes, Ercan considera que “els autors d’ara busquen estils més originals i l’estètica contemporània”.

A les obres d’Ercan, tant la forma com el contingut estan al servei d’aquesta esquizofrènia turca que, Batlle remarca, “no és un estil, és gairebé un trauma”. L’individu turc es troba davant un moment conflictiu de suspensió de la seva identitat, en el qual un passat tràgic i un futur desesperançador no aconsegueixen establir diàleg. Davant d’això, molts opten per l’oblit. L’obra M’estava allà, esperant, al pont dels qui no passen (2010), per exemple, parteix de la imatge d’Eylen, una jove artista atrapada a l’aeroport de Barcelona (un “no lloc”) a causa de la pluja de cendres que ha provocat un volcà d’Islàndia. La jove estableix diàleg amb la veu de la seva àvia morta que duu enregistrada en una màquina, quedant el temps diluït i eteri. Eylen, doncs, és una metàfora de la joventut turca, suspesa en la recerca de la seva identitat en un país sense lloc i sense temps. Irene Tarrés comparava en un article a Núvol sobre el llibre El desig teatral d’Europa (Punctum, 2013) la voluntat d’Eylen de fugir de la seva terra i història (diu “No sé si vull tornar. Vull mudar-me, vull oblidar. Llençar-ho tot a les escombraries, sense recança!”) amb la tendència europea contemporània de revisar la seva pròpia història constantment.

També l’obra The Rebellion Day of Dogs (2016), inspirada en Madame Bovary i presentada per primer cop en una coproducció entre el Sao Luiz Teatre Municipal de Lisboa i Platform, tracta la societat actual turca. Ho fa a partir del punt de vista dels qui es queden al país i no participen de la recerca d’un ideal d’occidentalització. Pren com a imatge la criada Félicité, que resta en silenci tota la novel·la fins que, després de la mort d’Emma, veiem com s’emprova els seus vestits davant del mirall, revelant un anhel contingut.

A la seva obra més actual, la trilogia formada per I Love You Turkey, Berlin Time i Tehran Dream (aquesta última encara en procés de creació), Ercan tracta el conflicte entre qui decideix mantenir-se fidel al seu país i qui vol marxar. I Love Turkey, per exemple, parteix d’una conversa entre cinc personatges que es troben en una bugaderia a Istanbul, que tracten amb ironia les condicions sociopolítiques del país i les dificultats amb què es troben per estimar-lo.

Tot i el protagonisme temàtic de l’actualitat turca a l’obra d’Ercan, l’autora remarca que no vol que se’n faci una lectura moral, amb una Europa bona contra una Orient Mitjà dolent, “Europa representa el nostre costat civil, democràtic i inclusiu? N’estem segurs? Així doncs, quin costat representa l’Orient Mitjà? Som capaços de trobar allò que ens constitueix en allò que ens destrueix?”. El teatre d’Ercan, doncs, tracta d’entendre l’ésser humà entenent l’esquizofrènia de la qual parla Batlle com a dualitat i no pas com a contradicció.

A banda d’haver portat les seves obres a molts teatres europeus, Ceren Ercan imparteix cursos de cinema i dramatúrgia arreu del continent. De fet, té un especial lligam amb el teatre del nostre país, que va conèixer a partir de l’obra de Carles Batlle, del qual destaca Temptació. Confessa haver-se sentit impressionada també amb l’obra de Josep Maria Miró, Sergi Belbel i Juan Mayorga.

Com a part de la 14a edició de lObrador d’Estiu de la Sala Beckett, la dramaturga serà a Barcelona del 15 al 17 de juliol, on oferirà un seminari avançat de dramatúrgia titulat Voluntat pròpia o destí?El taller girarà al voltant del procés de disseny de personatges, tractant de discernir fins a quin punt aquests gaudeixen del lliure albir per desenvolupar l’acció o son coartats pel mateix autor. Durant l’Obrador d’Estiu, la Sala Beckett oferirà la lectura dramatitzada titulada Teatre turc contemporani, on un grup d’actors llegiran La finestra d’Ayşe Bayramoğlu i El dia de la rebel·lió dels gossos de Ceren Ercan, amb direcció de Carlota Subirós.

Podeu trobar més informació i inscriure-us al curs en aquest enllaç.