Cercant Prohaska. Assaig de Medusa de La Virgueria

30.10.2017

Toca ser ambiciós, fer un pas de gegant. Un pas que deixi enrere projectes, records, vivències. Un pas que deixi petja inesborrable, que superi els passos fets amb fermesa fins ara i que neixi una nova obra que en forma i contingut provoqui en l’espectador una reflexió més profunda i permanent sobre els temps que estem passant. No són paraules de l’Aleix Fauró ni de l’Isis Martín, dos dels creadors i caps pensants de La Virgueria. Però probablement les subscriurien per resumir la intenció que amaga Medusa, el seu pròxim projecte. Amb estrena imminent al Temporada Alta, Medusa és el penúltim guanyador del premi Quim Masò. Però fa cinc anys que es va encendre l’espurna que va engegar el projecte. Cinc anys de maduració per un dels projectes més ambiciosos de la companyia.

Cartell de ‘Medusa’ al TNC. | © David Ruano

Espurna, brot i maduració

Un bon dia l’Isis Martín, impactada per la lectura d’un llibre, li va recomanar a l’Aleix Fauró que se’l llegís. Era Medusa de Ricardo Menéndez Salmón (1971, Gijón), un retrat biogràfic d’un personatge enigmàtic, Prohaska, que és testimoni del Mal en la primera meitat del segle XX. Quelcom va passar al cap del director de La Virgueria al llegir l’obra del filòsof asturià. Sens dubte, d’aquella obra es desprenia una potent reflexió sobre l’origen del mal i la seva essència. De fet, l’Aleix remarca la insistència i perseverança de l’Isis per tirar endavant un projecte que ha tardat anys a agafar forma. Però el binomi Martín/ Fauró funciona perfectament des de fa anys. Un equilibri creatiu sortit de dos caps pensants: ell més intuïtiu, ella més analítica. El següent pas era trobar la persona idònia per fer una adaptació dramatúrgica d’una gran obra, escrita amb una prosa molt precisa i amb una ambició intel·lectual que necessitava una lectura molt atenta. El mateix Fauró recorda com més d’un cop havia de rellegir paràgrafs sencers per acabar d’entendre-ho. Però tant l’Isis com l’Aleix coneixien l’adaptador que sabria trobar la manera de crear la dramatúrgia de Medusa.

Ja fa deu anys de l’estrena de 2666 de Roberto Bolaño i dirigida per l’Àlex Rigola al Teatre Lliure. L’adaptador de l’obra magna de Bolaño la va fer Pablo Ley, un dels dramaturgs i adaptadors amb més projecció en aquell moment. 2666 és una obra de caràcter biogràfic amb Archimboldi com a protagonista del retrat. Per tant, proposar a  Ley com a adaptador tenia tot el sentit del món. D’Archimboldi a Prohaska. De 2666 a Medusa. Lògicament el mateix Menéndez Salmón ja estava al corrent de tot plegat i havia cedit els drets amb entusiasme perquè adaptessin la novel·la. I quan li van comunicar que seria Pablo Ley l’adaptador, la il·lusió es va incrementar. A Menéndez Salmón li agrada el teatre i precisament un dels espectacles que més l’han entusiasmat al llarg de la seva vida és el 2666. La quadratura del cercle, tot encaixava.

Mesos després de la proposta d’adaptació que els dos fundadors de La Virgueria li van fer a Pablo Ley, aquest va presentar un text on havia desglossat l’essència de l’obra de Menéndez Salmón en una estructura que tenia més de poema que d’obra de teatre. “El que he fet és convertir-la en un poema continu que hauria de tenir una traducció en els objectes, en els personatges i l’espai” comenta el propi adaptador. Així doncs Fauró es va trobar amb un poema a quatre veus, sense gairebé acotacions i on es necessitava d’un gran treball de direcció per tal de donar forma a les paraules. L’obra, tal com la va redactar Pablo Ley, la van enviar a Menéndez Salmón. Sols va tardar dos dies a contestar, però van ser 48 hores de nervis i dubtes per a la companyia. Però l’autor no va posar cap objecció, ans al contrari, doncs comentava que l’essència del que ell volia explicar en el llibre estava intacta en l’obra. La companyia podia respirar doncs la preproducció de tot plegat ja s’havia engegat. El terreny estava doncs abonat per tal que sorgissin els primers brots.

L’assaig de Medusa | Foto: Martí Figueras

Val a dir però que, després d’aquests cinc anys, companyia i autor encara no es coneixen. Però Menéndez Salmón estarà probablement a l’estrena del Temprada Alta i es deixarà caure en alguna de les xerrades que s’han organitzat, sigui a Girona o a Barcelona. Aleix Faurò sent un vertigen molt gran per la responsabilitat que sent i per les ganes que l’obra agradi a l’autor.

Ja porten molt de temps pensant en el projecte, un procés de creació diferent, que ha demanat més temps de maduració. Durant el maig va haver-hi una primera presa de contacte de l’equip artístic amb l’obra. Durant unes setmanes van estar jugant, fent proves sobre el text, anant descobrint el camí que la història de Prohaska traçava. Ja en aquests primers assajos s’incorporaven també aquells professionals dels aspectes més tècnics, llums, escenografia i roba. I és que el repte de Medusa és el de construir la dramatúrgia des de la disposició dels objectes, des de l’ús de la llum o l’elecció del vestuari i l’ús d’aquest en cada moment. “Quan parlem amb el Guillem Gelabert, que és qui ens fa les llums, li indiquem que la llum ha d’indicar el camí” posa com exemple l’Aleix Fauró. Cal a dir que  no és el primer cop que La Virgueria aposta per aquest procés de creació. “Tot és un procés per capes, per línies en una partitura” sintetitza Fauró. Però Medusa exigeix un esforç molt més gran en la construcció escènica i amb la integració de tots els elements des d’un principi. “Hem d’anar col·locant les coses a mesura que ho anem veient. En aquest procés he hagut de fer coses que jo no estic acostumat a fer. No sóc de parar i dir: això en comptes de fer-ho aquí, fes-ho deu cm més enllà. Jo sóc més aviat de deixar fer als actors i després gestionar les emocions i les energies” explica el director.

Però Fauró no està sol en la tasca de direcció. De fet, gairebé mai ho ha estat doncs l’Isis Martín sempre ha agafat un rol semblant, però es presentava com a assistent de direcció. Així doncs, Medusa oficialment és un projecte codirigit per l’Aleix Fauró i l’Isis Martín. Dos caps pensants, ell més intuïtiu, ella més analítica. Però l’Isis a més a més, com ja va sent habitual, és una de les actrius que dóna veu i forma al testimoni de Prohaska, aquesta mena d’ens, aquest ésser mitològic del qual no es guarda cap fotografia, cap prova de la seva existència, i que va ser testimoni de les guerres a Europa, de les dictadures llatinoamericanes i del Japó post-Hiroshima.

L’escenari, ple de maletes | Foto: Martí Figueras

Dramatúrgia i construcció escènica des del caos

Ara, després de la primera presa de contacte amb la història toca muntar-ho tot. Quan arribo un dimarts a l’assaig ja porten una setmana de treball. En una setmana han tingut temps de recuperar tota la feina feta al maig i anar marcant el camí i les accions que els actors han de fer. “Hi haurà llocs en què haurem de confiar en les imatges que transmeten la paraula. I és que és una història que parla d’un home que pinta i fa fotografies, per això són imatges rere imatges” comenta l’Aleix Fauró.

Prohaska té la mirada i la presència de Pepo Blasco, un dels actors més infal·libles de casa nostra. Al costat seu, Isis Martín, Patrícia Bargalló (originàries de la companyia) i Sergi Torrecilla, molt reclamat últimament per companyies de renom com La Perla 29. Es disposen en un espai rectangular inundat d’objectes de tot tipus i amb anys d’antiguitat. Heus aquí sis maletes, rellotges de paret, un palet des d’on pengen tassetes de te, una pila de llibres amuntegats sobre una espècie d’urna gegant, jaquetes militars penjades del sostre, un piano, un tambor i molts més objectes que impregnen d’una sensació de caos a tot l’escenari. Després d’uns quants jocs per despertar l’escolta activa i la coordinació de moviments, els actors es disposen en els llocs que queden més vuits. Bé, el Sergi Torrecilla comença des de dalt d’una escala, mentre els altres es mantenen immòbils a peu pla. L’Isis desperta i comença el seu monòleg presentant-se com una estudiant que en el procés de cerca d’informació per la seva tesi es troba amb un material audiovisual impactant, la gravació d’una execució de presoners de guerra que data de la Segona Guerra Mundial.  És en Prohaska qui estava darrera la càmera. El testimoni d’aquell horror. Mentrestant l’Isis, el Sergi, qui ja ha baixat de l’escala  i la Patrícia es balancegen, com si els bressolés la marea. Iniciem doncs el viatge biogràfic. Pepo Blasco narra com va néixer sense pare, víctima de la Primera Guerra Mundial. L’escena segueix,  i intervé el so d’una nota d’un piano Casio de la Clara Peya.

La pianista i compositora musical i membre de Les Impuxibles és l’encarregada de dissenyar l’espai sonor de Medusa, un projecte al qual si ha sumat en aquesta nova tanda d’assajos. Per La Clara Peya, qui ja està acostumada a participar en altres processos de creació col·lectius, és bàsic estar en aquest moment ja que és “important amarar-se de l’essència, per impregnar-te de l’esperit del que requereix la peça”. I sumar-se en aquest projecte l’interessa pel tema i per l’enfocament que li dóna la companyia. “Una narració on entre tots ho narren tot i en la que m’interessa la fredor del text i la poca victimització dels fets i els personatges que presenta” comenta, però a més a més, treballar amb La Virgueria l’estimula doncs els seus processos són molt semblants als que es donen amb Les Impuxibles.

La nota que ha sonat al Casio l’ha fet l’Isis just abans de que el Pepo comenci el seu parlament. Tots els moviments, totes les accions tenen el seu moment precís. Tot ha d’anar mesurat i sincronitzat, paraula, acció, moviment, so. I aquest encaix a la Clara Peya la motiva molt. Proposa sons, proposa canvis i defensa la seva concepció del disseny sonor amb convicció. “Treballo per trobar totes les possibilitats d’execució musical per part dels actors. Estem treballant perquè la interpretació de la música no sigui gravada, sinó que sigui executada per ells mateixos” explica. Res de música pregravada, tot en viu. La música també construeix la dramatúrgia i s’executa com si fos una acció més que ha de vestir la història. I la Clara s’ha posat el repte de buscar la simplicitat i evitar els barroquismes, “com si estigués descobrint la música, amb instruments que jo no sé tocar i els provo per posar-me en el lloc d’aquell que no sap tocar un instrument” diu.

Martí Figueras s’ha endinsat en l’assaig de Medusa | Foto: Martí Figueras

La Clara intervé quan l’Aleix Fauró atura l’escena. Igual que la Patricia, el Pepo, l’Isis o el Sergi, tots a la seva manera comenten i debaten propostes de canvis que l’Aleix escolta i assimila. Es fa uns segons de silenci. El cap va processant i el propi Fauró se n’adona del silenci. Fa una broma, es disculpa i llança una proposta. O deixa que els actors mostrin les seves propostes de canvis. Un dels moments on necessiten reflexionar més sobre els moviments i les accions ens trobem amb tres focus d’acció que succeeixen al mateix temps: L’Isis, la Patrícia i el Sergi pengen fotografies i negatius a un fil d’estendre; el Pepo va fent una pila dels llibres que feia un moment que s’havien encarregat de llençar a terra; i al mateix temps, la Clara Peya improvisa al piano. La resolució d’aquesta escena probablement no es donarà en l’assaig d’avui. Es mostraran distintes opcions d’accions que ajudin a expressar bé les paraules que es diuen, però segurament sols en la reunió de la tarda, capitanejada per la dupla Fauró/ Martín, es decidirà exactament el què sobre la construcció d’aquesta escena, uns dos minuts com a molt. Un procés complex, artesanal, on s’ha d’afinar molt bé l’acció, l’ús dels objectes i els moviments que fan uns i altres perquè l’espectador pugui entendre el sentit de la composició i del que es narra.

Els objectes acumulats parlen i donen forma a la història i l’Aleix sap molt bé quin sentit ha de tenir cada un d’aquests. Però el Pablo Ley, qui assisteix per primera vegada a un assaig, no pot deixar de dir la seva. Allà al costat està Óscar Llobet, assistent de direcció, per apuntar les seves impressions i a la tarda les posarà sobre la taula perquè els directors les estudiïn. Però a primera vista el Pablo Ley està content i il·lusionat amb el que està veient. Potser per ell la disposició d’alguns objectes la faria diferent. Parla de que aquesta acumulació d’objectes és el rastre d’una vida i que la concepció de l’espai hauria de ser com si es tractés d’unes golfes i fer prevaldre el caos ordenat de manera més pràctica per sobre de qualsevol ordre estètic. I com que el Pablo Ley és un magnífic conversador i una enciclopèdia en potes, acaba per parlar-me de la teoria dels objectes del dadaista Kurt Schwitters. “Deia que un objecte és la història del seu ús, quan tens un objecte que s’ha fet servir, el simple fet d’haver estat masegat ja té una història pròpia”. Així doncs quan cada actor agafa un dels objectes li està donant un sentit nou, li està donant un relat. I Medusa és sens dubte un relat que s’explica a través dels objectes i de l’ús que en fan els actors. I si ni que sigui la meitat dels objectes que hi ha en aquella sala d’assaig han de ser usats, aquesta ambiciosa companyia té molta feina.

Però el que poc a poc es va creant té molt bona pinta. Aquest peu de gegant ja s’està aixecant i esperem que el perímetre de la petja sigui suficientment gran com per a que hi càpiguen molts espectadors. Apuntin ja l’u de desembre pel Temporada Alta i del 20 al 23 de desembre al TNC.