Centres d’art contemporani i museus: concòrdia o rivalitat

5.04.2019

Quina diferència hi ha entre un museu i un centre d’art contemporani? Tenen la mateixa funció? Es relacionen igual davant del seu context? Divendres passat, el Bòlit de Girona va organitzar un diàleg entre tres especialistes en aquesta matèria format per Ferran Barenblit, director del MACBA; Cèlia del Diego, directora del Centre d’Art La Panera de Lleida i David Armengol, crític i comissari independent.

Ferran Barenblit | Foto: MACBA

La taula rodona va arrencar amb una pregunta senzilla (i, per tant, punyetera i complexa): “Quines són les funcions diferenciades i complementàries entre els museus i els centres d’art?” Es tracta d’un debat clàssic dins de la nostra contemporaneïtat, tot i que encara no hi ha una resposta unànime a l’interrogant sobre quins són els límits d’uns i altres. El moderador de l’acte, David Armengol, per tal de treballar de forma més òptima, va proposar uns eixos de discussió que, en termes generals, vindrien a ser el temps, l’espai,la relació vers el públic i el context amb el qual aquests equipaments es relacionen.

L’espai i el context

Cèlia del Diego no dubta que un centre d’art contemporani és un equipament dedicat, a priori, a la producció i la difusió dels treballs dels artistes. A més d’això, el centre també assegura (o hauria d’assegurar-ne) el seguiment. És a dir, assumir el compromís amb els artistes amb els que es treballa i establir-hi una sinergia col·lectiva: “S’ha parlat de La Panera com un recurs comunitari”. El centre organitza la Biennal d’art Leandre Cristòfol, un esdeveniment singular on el públic esdevé protagonista a través de la comunitat i els tallers col·lectius. Un lloc on: “Són fonamentals les reaccions de la gent. Un espai on tenim informació de quines peces desperten més interès”.

Pel que fa al museu, Ferran Barenblit ho té prou clar: “Hem de lluitar contra el mateix concepte que té el museu”. Un concepte, afirma, dominat pel capitalisme: basat en la relació amb l’objecte i, moltes vegades, reduït merament a això. Hi ha qui pensa, encara, que visitar una exposició significa moure’s al voltant d’un espai per admirar i contemplar objectes. El museu ha de reinventar la seva essència: “Hem de mostrar que són espais d’experimentació, de construcció, de relacions, i no una simple disposició d’objectes”. Un lloc de relats plurals, contradictoris, individuals (que s’acaben ajuntant per crear-ne un de comú): “Un espai de progrés”, sentencia. I com es relaciona un museu amb la societat? Segons el director, tot neix amb l’artista, l’obra i amb l’acte de creació. I després, més endavant, arriben els directors, el personal, els comissaris i, òbviament, el públic.

Aquest últim punt és especialment complicat, ja que, tornant a la mirada capitalista, el museu es troba supeditat “a la societat de l’espectacle, al mercat de l’art que ho devora tot. A les governances i, sí, també a la situació política de cada moment”. Segons Barenblit, hi ha una línia, una dimensió dominant clara, que és la temporal. “Ara mateix, les millors col·leccions es troben en magatzems. S’ha d’imaginar un futur no només a partir de l’especulació, sinó construint col·leccions d’art”. I en aquest punt és on sorgeix un dels pilars del debat: la temporalitat.

El temps

Del Diego afirma que els centres d’art han de cenyir-se a la producció, la creació i l’experimentació i, per tant, a equivocar-se: “Han de permetre l’error de l’artista”. Aquests equipaments, doncs, no ho han de donar tot resolt, sinó precisament oferir l’espai on l’artista resolgui. El presentisme dels museus, segons la directora de La Panera, es pot girar en contra: “els museus es troben lligats al seu temps”. La discrepància de Barenblit es fa evident: “El museu ha anat guanyant formats, i ha començat a treballar amb altres funcionalitats que originalment no li corresponien: els programes públics o educatius en són l’exemple”.

I aquí s’obre un parèntesi fascinant que fa referència a la temporalitat: com decideixen els museus la centralitat del seu discurs? Com defineixen per on transiten els seus relats? Segons Barenblit “aproximadament uns 20 o 25 anys abans del dia d’avui”. El MACBA, per exemple, en els seus inicis va començar dedicant-se als anys 70, a l’art conceptual català (el museu va inaugurar-se el 1995). Ara se centra en els anys 90, una dècada definitòria perquè és la de les dues caigudes: la del Mur de Berlín i la de les Torres Bessones. “Uns anys marcats per dues línies divisòries que són, casualment o no, destruccions”, justifica el director.

Relació, vincle i connexió amb l’entorn

Un cop tractades algunes qüestions sobre el temps, l’espai i el context, faltava detectar sota quines directrius es relacionen els museus i els centres d’art. Ho fan de la mateixa manera? Segueixen un mateix sistema de col·laboracions amb altres equipaments? Del Diego explica que molts dels centres d’art contemporani a Catalunya van néixer com a fruit d’un conveni entre la Generalitat i els ajuntaments: “Ara són centres municipals, els quals la Generalitat dota econòmicament”. Però, per altra banda, també ho fa l’Ajuntament. Ja tenim un trencaclosques de gestió: la Generalitat demana una cobertura territorial, que després s’ha de justificar d’alguna manera a l’Ajuntament, perquè també existeix el compromís de fer coses per al municipi en qüestió. La història de La Panera de Lleida és, en aquest sentit, paradigmàtica arran de la discòrdia suscitada per una col·lecció permanent. El que importa en aquest sentit és el contacte establert amb el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, que expressa la necessitat del diàleg.

El cas del MACBA és molt diferent. Tal com afirma el seu director, el museu carrega amb molta responsabilitat, i “sembla que hagi de cobrir la necessitat artística de tot Barcelona, en el sentit que se li demana molt”. El museu, sigui com sigui, s’ha de reinventar, redefinir. “En una visita museística hauríem de tenir contacte amb un relat i una sèrie d’experiències que siguin intercanviables”. I la importància de l’experiència es fa evident: “és més important el com que el què”.

En qualsevol cas, el servei que pot oferir l’art, ja ho hem comentat en repetides ocasions, és infinit. Ja sigui en matèria d’educació, terapèutica, social, inclusiva o filosòfica. Cèlia del Diego explica l’anècdota de com una planta de radiologia oncològica els va venir a buscar. La pregunta que es va formular va ser: “Per quin motiu un departament de radiologia oncològica té una necessitat que creu que un centre d’art contemporani pot resoldre?”. Doncs resulta que volien decorar la seva planta. I al final, probablement, el quid de la qüestió sigui aquest: teixir una xarxa que englobi tots els components que es mouen al voltant de l’art. Construir una comunitat artística. Articular projectes que serveixin per a esprémer la creativitat d’uns (els genis, els artistes), i ajudar a uns altres. Perquè l’art, com passa amb la política, es respira. Ve incorporat en l’aire. I això no ho canvia ni déunostrosenyor.

Aquesta activitat es troba emmarcada en el cicle de conferències “Repensar el centre d’art contemporani”, que pretén aportar reflexions i propostes de futur amb motiu de la celebració del desè aniversari del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. Tota la programació aquí.