“Quan un nen no aconsegueix aprendre, el problema no ve d’ell mateix”

11.10.2017

Céline Alvarez (Argenteuil, 1983) no és professora. Va entrar al sistema educatiu per fer un acte polític. És pedagoga i ha escrit un llibre on explica la seva manera d’entendre l’educació, que ella mateixa ha posat en pràctica. Es tracta de Les lleis naturals del nen (Arpa, 2017). No ha inventat cap mètode, sinó un procés obert, evolutiu i científic. Un mètode inclouria la idea d’un sistema fix, i això ella no ho accepta. Descobrim per què. 

Céline Alvarez, autora de “Les lleis naturals del nen” | Foto: Annabelle Lourenco

– T’has implicat en un procés educatiu teòric i pràctic i has acabat escrivint un llibre que n’esgrimeix tot el procediment. Què no t’agradava de la situació educativa francesa com per començar tota aquesta investigació?

A França, un 40% dels nostres nens surten de l’escola primària amb dificultats en lectura, escriptura i matemàtiques. Això després els impedeix tenir una escolarització normal. A sobre, aquests nens no només saben llegir, escriure i comptar bé, sinó que són éssers humans que han perdut confiança en si mateixos, en els altres i en la societat. Ho sé perquè he tingut la sort de viure en un barri molt desafavorit dels afores de París. Ho he vist! Els meus amics, que tenien unes personalitats tan úniques, al final es va uniformitzar, van perdre la llum interior individual i van començar a agafar camins violents. Alguns d’ells, ara són adults que tenen bastants problemes. Saber la xifra del 40% va ser un punt d’inflexió per mi, perquè vaig pensar que ja n’hi havia prou de gastar el potencial humà. És acceptable.

– Pel que dius, la teva disconformitat amb l’educació ja venia d’abans de saber aquest 40%.

Bé, sí. Quan era estudiant, ja pensava que l’escola no s’adequava a la manera natural d’aprendre i de desenvolupar-se. Que no era coherent amb les lleis biològiques que entreveia que hi havia. Aleshores vaig començar a estudiar les ciències del desenvolupament humà per entendre si realment hi havien lleis i quines eren, per després pensar un sistema educatiu que proposés alguna cosa coherent. Vaig tenir una visió del que podria ser, i vaig decidir que voldria posar-ho en pràctica a Haití o a Moçambic. Volia fer una cosa molt disruptiva, molt diferent, que creia que no existia encara. Jo vivia a Espanya, i vaig tornar a França per donar-me temps per pensar en el projecte. Quan vaig tornar a casa, vaig sentir aquesta xifra del 40%. I vaig pensar: no serveix de res anar-me’n a un altre lloc a fer un projecte pedagògic aïllat que no servirà a ningú. Em vaig quedar a França i vaig decidir entrar al sistema educatiu francès i ensenyar que quan respectem les lleis naturals de l’ésser humà, podem tenir resultats increïbles. Tot i que sigui dins del sistema públic i en una zona desfavorable.

– Quines són aquestes lleis naturals de l’ésser humà?

La primera és que l’ésser humà no pot fer altra cosa que estar aprenent sempre. Sense esforç. Naixem amb un cervell molt immadur i això és una sort increïble. També és una vulnerabilitat, però sobretot és una sort perquè el cervell s’estructura amb l’ambient exterior. Aquesta és la primera cosa: l’ésser humà és com una màquina molt potent per aprendre, passi el que passi. El que és molt estrany és que aquesta màquina potent i sofisticada no aconsegueixi aprendre a l’escola coses que són fonamentals i no tan complicades. Normalment, quan un adult o un nen no aconsegueix aprendre, el problema no ve d’ell mateix, sinó de l’entorn exterior, que està interferint amb aquest procés dinàmic de la plasticitat cerebral. Hem de posar l’atenció a l’entorn i deixar d’acusar tant al nen.

– Aquesta és una llei natural. N’hi ha més?

Tot i que el cervell sigui una màquina increïblement potent, no pot aprendre quan no està motivat. Quan estem motivats, les zones de la memòria s’activen molt fort. I l’altra cosa és la importància de poder equivocar-se. El cervell aprèn quan fa una predicció sobre el món. Això també és plasticitat cerebral: el cervell codifica informacions que converteix en hipòtesis, i quan està en una situació social, projectarà una probabilitat: “pot ser que passi això”. És quan hi ha un decalatge entre la predicció del cervell i la realitat, que el cervell se sorprèn i reorganitza. Demanar als nens que aprenguin sense equivocar-se els crea una paràlisis cognitiva. És normal que tinguin fòbia escolar. Han d’equivocar-se. Tot i així, alguns d’ells, tot i tenir por i estar estressats, aconsegueixen aprendre. De totes formes, no estan predisposats a fer-ho d’aquesta forma.

– Més lleis.

L’autonomia. Ja des del principi estem disposats a fer les coses per nosaltres mateixos, tot i que al principi rebem ajuda. Tots els nens del planeta ho diuen més o menys a la mateixa edat. Quan comencen a parlar, diuen “papa, mama i jo sol”. Hem d’entendre que no és el nen que ho està dient, sinó que és la naturalesa humana que a través del nen ens està dient: escolta, per favor, necessito assajar per desenvolupar-me i estructurar-me. Per això els nens tenen rabietes de vegades: és la intel·ligència que s’està defensant de la nostra vulnerabilitat.

– La última.

La més important de totes és l’amor. Som éssers socials de vincle humà. Quan aquest vincle es trenca, passem a un estrès orgànic que serà negatiu per tot el cos. I al revés: quan estem en relacions socials positives i càlides, tot i que només sigui per una mirada, tot canviarà: les neurones es connectaran més, en naixeran altres… I tots els circuits que preexisteixen es desenvoluparan d’una manera increïble.

– Explica’m com apliques tot això. Tu vas treure’t les oposicions expressament per exercir de pedagoga i posar en pràctica aquesta teoria. Quan tu arribes a la classe, què fas?

Per una banda, cuido les activitats que presento als nens, però també cuido el que jo sóc. Intento ser la millor versió de mi mateixa, perquè sé que tot i que no vulgui, els nens ho atraparan i ho prendran de model. Cuido la manera amb la què em dirigeixo als altres nens, amb la que em dirigeixo als altres adults; cuido la decoració, perquè no hi hagi massa estímuls, perquè sé que això interfereix en l’atenció dels nens. Cuido la meva forma de parlar, intento tenir un vocabulari ric i precís, i fer frases estructurades i llargues, argumentades. Cuido tot el que pugui rodejar els nens, fins i tot la meva forma de vestir. Els dono el millor, perquè sé que el que dono és allò amb el que s’estructuraran. Si volem que els nens parlin bé i tinguin comportament socials elegants i empàtics, nosaltres hem de ser elegants i empàtics.

– Això és molt bonic, però els professors són persones: de vegades estan cansats, de vegades estan enfadats… Els podem demanar que siguin sempre perfectes?

Han d’expressar-se. Quan estàs enfadat, dius: “Mira, ara estic enfadat, necessito uns minuts perquè has passat el límit. Deixa’m un minut”. Fins i tot els hi pots dir: “Mira, estic molt trist, ara me’n vaig a plorar dos minuts i després torno, si no et molesta”. Fins i tot jo ho he fet a classe, sobretot al principi. I no passa res! Després els nens també ho faran: “Mira, ara estic bastant malament, si us plau, deixa’m un minut i parlem més tranquil·lament després”. Els professors som éssers humans, però dins de la nostra condició humana i imperfecta, intentem ser el millor que podem. Cadascú fa el que pot, però el més interessant és entrar en el camí. És important pels nens, sí; però també per nosaltres. A mi m’ha permès evolucionar i ser millor. Al principi és un esforç perquè has de barallar-te amb els comportaments i reaccions que has fet servir tota la vida. Les emocions fortes, al impulsivitat… Primer t’has de barallar amb aquestes coses per millorar-les. Al final guanyes tu.

– Fa uns anys vaig fer d’observadora en una escola sueca. Els nens feien la classe, els posaven uns exercicis i treballaven. Quan el primer nen acabava, en comptes de fer més exercicis o avançar matèria, se n’anava a un racó a llegir, sense posar pressió als altres perquè s’afanyessin. Una mare em va dir: què passa si el meu fill acaba primer i jo no vull que s’esperi, sinó que segueixi aprenent?

Hem de respectar tots els ritmes. No veig per què hauríem de demanar als més ràpids que vagin més lents, ni al revés. És un maltractament gentil. La solució és permetre encara més autonomia. Hem d’escollir amb atenció un seguit d’activitats i posar-les a l’entorn del nen. Tot seguit, els nens buscaran i elegiran les activitats que més els alimentin. Com que l’elecció la faran ells mateixos, respectarem els seus propis ritmes. Mentre un fa el mateix durant tres hores o tres setmanes, l’altre farà deu activitats. No tenim cap més opció que anar en aquest sentit. La intel·ligència humana està afamada de coneixement i estem en conflicte amb ella. De totes formes, és més forta que nosaltres i lluita per trobar coses per alimentar-se.

– Això ho has pogut comprovar en el teu pas per l’escola?

Pensa que en el sistema actual, amb els resultats d’un nen de 3 anys ja podem saber si tindrà fracàs escolar als 6 anys. Tot i així, quan fem això de l’autonomia i de tot el que t’estic explicant, els nens van molt més enllà de les seves suposades competències. A la meva prova, als 4 anys els nens ja havien començat amb la lectura, i als 5 anys tenien competències d’un nen que tenia 8 anys. En lectura, en comprensió i en matemàtiques.

– El problema també és veure l’educació com una cosa de curt termini i fraccionada per cursos?

Sí, aquest és un problema. Hem d’oferir la base i després no hi haurà res més a fer; aprendran el que vulguin. Et poso un exemple: a classe, un nen que tenia 3 anys em va dir “Céline, vull llegir”. I jo vaig pensar que era molt d’hora i que encara no tocava, i no el vaig ajudar. Doncs aquest nen va aprendre a llegir per si sol en tres setmanes. Va anar a veure els grans, que només tenien un any més que ell però que ja havien entrat a la lectura. Tenien quatre anys i eren els grans. Els va anar a veure i els va dir: “Escolteu, aquesta lletra quin so té?”. Els grans li van dir i ell s’ho va apuntar en uns papers. Durant tres setmanes va estar així: identificant les lletres amb un so i apuntant-s’ho a la seva manera en fitxes. Hi va haver un moment en què va unir i enganxar diferents sons, i va començar a llegir.

– Aquest nen compartia classe físicament amb els altres de 4 anys?

Sí. És molt important que els éssers humans no estiguin separats. Com que la nostra intel·ligència és plàstica, necessitem tenir riquesa a l’exterior. Quan imposem als nens de 3 anys un entorn només amb nens de 3 anys, els estem oferint una dieta àrida per la intel·ligència. Imagina’t estar amb nens que no parlen millor català que tu; que no tenen més autonomia que tu. Què aprendràs? Res. És important barreja edats perquè els petits puguin prendre de model el comportament i el llenguatge dels altres, i també perquè els més grans puguin ajudar als més petits per tal de reforçar el que ja saben. Això no és un projecte didàctic o pedagògic, és la forma amb la qual està predisposat l’ésser humà a aprendre i transmetre. A la natura, mai veurem nens de quatre anys anant tots junts. Sempre busquem persones que saben una mica més que nosaltres, i alhora ens agrada explicar als altres coses que sabem.

– Tu vas estudiar en una escola desafavorida, i en canvi aquí et tenim. Quina classe d’estudiant eres, com perquè aquell sistema et funcionés?

Molt rebel (riu). Odiava l’escola, l’institut, tot. Però estimava molt als meus professors, perquè tot i que no aconseguien ajudar-nos, veia que ens apreciaven. Però també veia que no aconseguien res, tot i l’empatia i l’amor que tenien per nosaltres. Estava furiosa contra el sistema, contra les institucions educatives. Pensava: com pot ser que tinguem tant per donar, i que s’entestin a no deixar-nos-ho donar. Com que vivia en un barri desafavorit on se sol ser rebel, l’escola m’era igual. El que m’interessava era la vida real, els éssers humans. Quan tenia entre 12 i 16 anys estava sempre al despatx dels directors per dir: “Escolta, això no pot seguir així, ens esteu perdent”. Els nens de barris desafavorits no necessitem col·legis amb poca ambició, al contrari. El que necessitem és més ambició, perquè som més ambiciosos del que la gent pensa. Necessitem realitat, vida i connexió amb el món exterior. 

– I et feien cas, al despatx del director?

No. Per això sóc aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. El dia que la pedagodia s’enfoqui com la ciència sobre l’adquisició de coneixement i habilitats, i la seva adaptació als diferents estadis de maduració del nen, haurem fet un gran avenç.

    Mentres sigui una pseudocìencia, ideològicament bonista, centrada en crear felicitat a curt termini pel nen i, sobretot pel pedagog, continuarem tenim problemes de educació, comportament i fracàs escolar.

    Assumir la pròpia responsabilitat és un pas fonamental en la maduració, i mentres ens obsessionem a tirar pilotes fora, confonent responsabilitat amb “culpabilitat”, i ens neguem a “empoderar” al nen fent-lo responsable, al menys parcialment, no ho avançarem.

  2. I si el nen és un gandul i dropol de mena? Ah… Aleshores és degut als pares.
    El nen, per aquesta especialista, és un ésser irresponsable (qüasi tant com el monarca espanyol), incapaç que l’epigenètica pugui activar la seva voluntad…

    Atentament

    • Fe d’errades:

      “[…] incapaç que l’epigenètica pugui activar la seva voluntad…” no és correcte. Ha de ser: “incapaç que la seva voluntad pugui activar l’epigenètica…”.

      Atentament