Cèlia Suñol i la Barcelona llardosa

Campillo ha definit tant El bar com El Nadal d’en Pablo Nogales com un “díptic de postguerra sardònic”.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

“L’ofici de censura, rebut avui, ens tanca El bar abans d’inaugurar-lo”, escrivia Santiago Albertí a Cèlia Suñol el 1955, en referència a la nouvelle El bar, que el 1951 havia obtingut el premi Concepció Rabell als Jocs Florals de Nova York. Albertí va intentar publicar-la a la seva “Nova Col·lecció Lletres” però la censura li va denegar. Després d’oferir-nos Primera part, que havia estat esporgada de manera parcial per la censura, ara Adesiara Editorial ens presenta El bar, juntament amb el conte El Nadal d’en Pablo Nogales, també inèdit fins ara.

Cèlia Suñol amb els seus fills

“Publicar les obres de Cèlia Suñol al 2017 era un acte de justícia literària i històrica”, ha defensat Maria Campillo, professora de Filologia Catalana de la UAB. “Si la vida no l’hagués castigat tant, Suñol hauria tingut una producció molt més sòlida”, ha afegit i ha volgut reivindicar els noms d’escriptores republicanes oblidades com Maria Teresa Vernet o Carme Monturiol. “La postguerra va matar totes aquestes escriptores”, explica figuradament Campillo.

El bar és una nouvelle que sorgeix de l’experiència que va viure la mateixa Suñol d’haver regentat un bar al Raval. “La recuperació de la postguerra va ser difícil per a una dona com Suñol, que havia nascut en el si d’una família benestant, culta i que havia treballat per la Generalitat redactant informes de lectura”, prossegueix Jordi Raventós, editor d’Adesiara. El bar no va poder superar la censura pels aspectes morals que s’hi retrataven, però sobretot perquè mostrava una Barcelona suburbial, farcida de traficants, de contrabandistes, d’estraperlistes i d’entretingudes (queridas) que contrastava amb la Barcelona maquillada que havia intentat vendre el Govern del moment per acollir el XXXV Congrés Eucarístic del 1952. “La idea del barcelonisme feliç surt molt mal parat a l’obra de Suñol”, recalca Campillo, que afegeix que “la Barcelona de la postguerra és pringosa i Suñol la retrata molt bé”.

Campillo ha definit tant El bar com El Nadal d’en Pablo Nogales com un “díptic de postguerra sardònic”. D’una banda, El bar representa una antologia de tot allò que pot passar a una dona si no té una vida independent i, per tant, és una defensa per la formació de les noies joves: darrere d’aquesta nouvelle no hi ha un objectiu pedagògic, sinó més aviat una reflexió entorn a les formes de maltractament, de malviure, d’abús de les dones, com passava, per exemple, amb les entretingudes. Aquest retrat s’emmarcava perfectament amb una de les màximes preocupacions de les escriptores republicanes: “Què passa amb la vida de les dones durant la postguerra?”, es pregunta Campillo. D’altra banda, a El Nadal d’en Pablo Nogales Suñol hi retrata la realitat dels altres catalans durant la postguerra, “molt abans que ho fes Francesc Candel a la dècada dels setanta”, puntualitza la professora de la UAB. “És bastant significatiu que Suñol tractés en aquestes dues obres la immigració i l’ambient del barraquisme, a El Nadal d’en Pablo Nogales: l’autora hi denuncia la mala vida d’aquestes persones”, assenyala Campillo.

Tant El bar com El Nadal d’en Pablo Nogales retraten no només formes d’explotació humana sinó també la vida de persones que deambulen per una ciutat fortament estratificada per barris en la qual no s’arribaran a integrar mai. A El Nadal d’en Pablo Nogales hi surten dos tipus de barraques diferents, les del Somorrostro, situades al districte de Sant Martí i Ciutat Vella, i les del Guinardó: “Fins i tot en les barraques s’hi pot percebre una certa jerarquia, ja que Pablo Nogales canvia les barraques del Somorrostro per les del Guinardó, com si es tractés d’una ascensió social”, precisa Campillo. El mateix s’observa a El bar, quan la protagonista de la nouvelle, la Isabel, deixa Gràcia per instal·lar-se al port: “Aquest canvi li condiciona completament la vida”, afegeix.

Les dues obres estan escrites en un català fabrià flexible, amb un llenguatge molt genuí però alhora versemblant, ja que en els diàlegs es combinen el català i el castellà. Una de les qualitats que Campillo ha volgut ressaltar de Cèlia Suñol és la seva capacitat per descriure: “L’escriptura està en els detalls”, assenyala.

Cèlia Suñol havia nascut en el si d’una família benestant i s’havia criat en un ambient de gent culta. La seva vida, però, va quedar estroncada per la mort de la mare, el 1912, i del pare, el 1918. Tot i el futur prometedor que tenia com a escriptora, les circumstàncies a què es va haver d’enfrontar al llarg de la seva vida, van obligar-la a buscar feina per poder mantenir-se a ella mateixa i als seus fills, després de la mort del seu marit. “Suñol decideix escriure la Barcelona que ningú no explica, la Barcelona que no és oficial, la que s’ha d’amagar, la més cutre i famèlica, on es fan les coses il·legals però permeses pel règim”, diu Campillo.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació