Cavallers i ferrers. Un viatge a la història mil·lenària de Catalunya

23.03.2017

Al turó de Rocabruna, un majestuós castell descansava plàcidament sota els arbres. El que un dia va ser una de les fortificacions més glorioses i plenes de vida de la Catalunya Medieval, havia estat esborrada del nostre imaginari col·lectiu des de finals del segle XV. Un solemne vestigi del patrimoni historicoartístic medieval, sepultat per metres i metres de terra. Boscos i arrels varen soterrar les armes que participaren en la primera Guerra Remença, i esborraren el record dels ferrers que un dia les van forjar.

Castell de Rocabruna | Creative Commons

La passió per la memòria històrica ha fet possible que del 21 de març al 27 de maig, la Casa de Cultura de Girona aculli l’exposició “Cavallers i Ferrers al Castell de Rocabruna”, una finestra al nostre passat medieval que manté intacte un patrimoni que ens recorda d’on venim: aquella Catalunya Vella, mil·lenària, la terra de castells i fortaleses, de comtes i abats.

Es tracta d’una mostra dinàmica, àgil i entenedora, que mostra els fruits d’un procés de recuperació que ha tingut com a objectiu rescatar el patrimoni historicoartístic del Castell de Rocabruna, caigut en l’oblit injustament durant molts anys.

Aquest projecte, que començà el 2006, ha permès fer visible el monument i posar al descobert un extens conjunt de peces que permeten conèixer el passat col·lectiu d’una època. Un circuit fotogràfic solemne, acompanyat d’anotacions històriques que ens conviden a fer un viatge als somnis medievals. Diferents expositors ens mostren tota mena d’objectes: des de les armes dels cavallers, als estris del ferrer, a jocs pels seus habitants o eines de la vida quotidiana.

L’exposició posa a l’abast una de les fortificacions d’època medieval més importants de Catalunya, i un dels conjunts de materials metàl·lics més importants descoberts a Europa aquests darrers anys.

La història d’un territori

El castell de Rocabruna es troba al municipi de Camprodon, a la comarca del Ripollès. Estratègicament, va ser construït dalt d’un turó que ofereix unes vistes privilegiades. A l’est, control visual sobre la vall de Beget. Al sud, l’Alta Garrotxa omple el territori. I al Nord, els passos pirinencs de col d’Ares, coll Pregon i coll de Malrem, culminen el paisatge. L’exposició ens acosta a tot aquest formidable entorn a través de la història narrada i el material fotogràfic que l’acompanya.

Aquesta fortificació va ser esmentada en els documents medievals, per primera vegada, en un jurament a Bernat II, comte de Besalú, que aplegà diversos nobles de l’època feudal (1071-1107). La construcció de la fortalesa, en aquell moment es trobava en mans d’Arnau Arnau de Llers. S’aventura que l’inici de l’obra dataria de mitjans del segle XI.

El comte, i senyor del castell, formava part d’un grup de nobles catalans que acumulava un extens patrimoni de castells. El testament que deixà Arnau III de Llers l’any 1210, deixava explícit un extens territori que ocupava els castells de Púbol, Cervià, Llers, Sant Llorenç, Roca de Palencà, Hostoles, Colltort i Roca Bassegoda, a més d’una fortificació a Bordils i altres propietats en llocs diversos del territori.

Tot i això, no va ser fins a finals de la baixa edat mitjana que el complex va esdevenir un autèntic refugi per a la població, consolidant-se com a centre de captació de recursos i comerç, i finalment una residència senyorial. Un microcosmos que acollia tant les tasques de mercat comercial, de centre d’expedició, de zona de ferrers i cavallers, fins al llaurar i la vida quotidiana: un gran centre militar.

Oficis tan variats com la del ferrer que forjava les armes i que també feia de veterinari, grups de pagesos que cultivaven la terra, teixidores amb avançats estris per l’ofici, músics que fabricaven flautes d’os i ramaders que prenien cura dels animals que alimentaven i lluitaven al costat dels cavallers.

Daga militar i Visera de Casc | © Marc Berenguer

La guerra remença

L’indret en qüestió és també una finestra al passat que aporta un contingut excepcional de canvis socials i fets històrics. El castell de Rocabruna va ser un dels escenaris de la ‘primera Guerra de Remença’. Quan els pagesos es van involucrar en la Guerra Civil Catalana al costat de la monarquia per combatre a la noblesa que ostentava un fort poder en l’estructura social, Pere Desbac, senyor de Rocabruna, va ser valedor del rei Joan II. Més tard, fou nomenat capità general de la Muntanya per nomenament reial (1471).

Durant tres segles, el castell va ser desglorificat per l’impertorbable pas del temps, deixant malmeses les restes del que va ser un dels grans símbols de la història medieval de Catalunya. La vida moderna, sucumbí les seves muralles sota terra.

Renaixença de patrimoni

Tres-cents anys més tard, el 1976, l’Estat va cedir a la Diputació de Girona la propietat del castell. Pascual Modoza apunta al fet que l’Estat espanyol s’apoderà de la titularitat del complex per establir-hi un cos de control a les partides de carlins i contrabandistes que travessaven la frontera. Al veure que el patrimoni no suposava per a ells més que una insuportable despesa econòmica, abandonaren el castell a la seva sort entregant la propietat a Girona.

No és fins al 2006, que el projecte de recuperació s’inicia, reconquerint un Rocabruna que presentava un estat de ruïna avançada, i que s’anava postulant de mica en mica com un dels castells més importants de Catalunya. El conjunt arqueològic d’estris i armes, acabaren de permetre la visió de com era la vida en un castell.

Un procés llarg que va reunir un equip d’arqueòlegs i tot un grup d’especialistes per interpretar la troballa. L’entorn, impenetrablement conservat, va obligar a l’equip que inicies diverses campanyes via helicòpter i desplaçant-se a través dels seus boscos.

Això ha permès recuperar en l’imaginari col·lectiu la vida quotidiana medieval, regida per l’ordre del dia i la nit, i condicionada pel pas de les estacions. Tal com mostra la distribució de “Cavallers i Ferrers al Castell de Rocabruna”, el temps era un ens real el qual obligava que cada acció ocupés un moment determinat.

La finestra és oberta altre cop, i el somni medieval reneix d’entre el temps.

L’hora de menjar

El principal sosteniment era el pa negre, elaborat amb diversos tipus de cereals. Solia anar lligat amb el vi, i eventualment formatge, normalment al matí. L’altra ració de pa es menjava al migdia acompanyat amb un plat calent. Acostumava a ser sopa, resultant de bullir les restes de la collita i el rebost del castell, ja fossin faves, llenties, ous de les gallines, ossos dels animals o herbes que poblaven els voltants com la farigola. A l’estiu, i en dies de bona caça, es podia comptar amb un àpat nocturn.

En aquestes èpoques de bon temps els militars s’ocupaven de caçar i comptaven amb rostits de carn d’ovella, xai i cabra. El porc salat però, era pels mesos més freds on el clima feia la situació més difícil del que ja era. Pel que fa al peix, es reservava per a l’època de quaresma. Quan aquests aliments mancaven, s’intentava que el formatge ocupés el seu lloc.

L’exposició mostra restes de cassoles, trípodes de cuina i esclavons que es colpejaven contra la pedra per encendre el foc. Una representació digna dels hàbits alimentaris i de la cuina medieval.

L’hora de jugar

La vida al castell també tenia les seves hores mortes, les quals els habitants del complex les omplien amb les cançons però també amb jocs. Afortunadament, l’exposició ha permès recuperar-ne dos dels que van deixar empremta en una altra època.

D’origen fenici, el tres-en-ratlla es va estendre arreu del mediterrani. Sobre de les pedres, es dibuixava el tauler en el qual dos jugadors intentaven dibuixar una línia unida. També, el tric-trac ocupava un espai de la vida d’oci al castell. Aquest, provinent del joc romà “ludus duodecim scriptorum”, proposava una trifulga on quinze fitxes s’havien de moure en un tauler. Combinant atzar i estratègia, les havia de fer sortir del tauler.

Tota aquesta vida popular s’acompanyava de flautes i timbals, entonades pels joglars i els seus instruments de fusta, os i budells d’animal.

El falçó i la falç del castell de Rocabruna | © Marc Berenguer

L’hora de segar, llaurar i pasturar

Un ampli ventall d’instruments formen els estris que els pagesos de l’època tenien a disposició per portar a terme les seves tasques diàries. L’ús del ferro va fer evolucionar la tècnica i la manera de treballar. Els aparadors ofereixen una visió de tots aquests estris, on el falçó i la falç en són els protagonistes. Els coneguts coltells o ganivets, segaven l’herba i acompanyaven els àpats dels individus.

El treball de la terra exigia esforç i dedicació, on remoure la terra i cultivar la sembra fonamentaven una de les activitats més essencials de la vida al castell. Els rebostos, i també els àpats, sobrevivien gràcies a la tasca dels pagesos. Destaca també l’esquella, un xiulet que portaven a l’hora de pasturar el ramat pels voltants de Rocabruna o el batall, que emetia un so particular amb el moviment i permetia identificar l’animal.

L’hora de lluitar

La vida militar era una de les funcions principals dels castells medievals. En conseqüència, els ferrers es preocupaven d’abastir una munió de soldats que utilitzava les armes tant per la defensa com per la caça.

El treball del ferro permetia una estructura de defensa molt complexa per a l’època. El casc, de vital funció, havia de cobrir la totalitat del cap del cavaller. S’utilitzaven enginys diversos per poder tapar aquelles parts més dificultoses, incloent-hi viseres i altres artefactes.

La cota de malla era una estructura resultant de la unió de moltes plaques de ferro treballades i preparades posteriorment. Permetien cobrir el tors. Colzeres i genolleres es cobrien amb elements autònoms a la roba i el cos per tal de defensar els espais que deixava lliures l’estructura metàl·lica.

De les peces exposades, també destaca un escut que s’ha conservat. Sobre una base de fusta, diversos elements metàl·lics s’estenien de manera circular. Al mig sobresortia l’umbó, que actuava com a element ofensiu. Dins d’aquest repertori, destacaven les ballestes. Eren armes molt utilitzades pels pagesos, tant per protegir el ramat com per aconseguir incloure un plat calent a l’àpat. Cada casa comptava amb la seva ballesta, una estructura de fusta, amb peces metàl·liques i un suport fet a partir de banya o os.

L’exposició compta amb un bon nombre de puntes de fletxes, les quals amb el pas del temps foren substituïdes per les armes de foc que deixaran obsoletes les muralles, i relegaren el castell de Rocabruna a l’oblit. A part del coltell, utilitzat àmpliament en tots els aspectes de la vida al castell, la daga era l’arma imprescindible en l’equipament militar, més llarga i perforant. Aquesta arma de cos a cos, va ser la línia directa en la Guerra Remença.

No oblidar les llances, molt presents en els expositors del recorregut. De formes molt variades, i unides a una estructura llarga de fusta, servien per empènyer els assaltants.

Els animals, a més de pasturar pels voltants d’aquell entorn, també ocuparen una posició d’importància en l’aspecte militar. Les nombroses estructures ferrades mostren la vida diària d’aquells cavallers que guardaven el castell. Encara que pugui resultar curiós, el gos era un animal de guàrdia que s’utilitzava tant per la pastura com per participar en el combat. Les restes trobades mostren magnífiques bèsties provinents dels Pirineus, que vestien afilats collars de punxes.

L’hora de mercadejar

El desenvolupament comercial al llarg del segle XI va obligar a cada territori establir diferents vies de mesura i mesurament per tal d’establir un control monetari i d’intercanvi a cada demarcació. Una figura de l’època era el mostassà, que mitjançava la transacció i garantia el valor dels pesos i mesures en el mercat.

Destaquen, a més de les balances, els marcals que pesaven l’or i la plata, les cavalleres que s’ocupaven del peix i la carn, i les tenderes que s’utilitzaven per a pesos majors. Les eines de mesura de Rocabruna mostren el segell de Camprodon, mentre que la moneda trobada és un vestigi del temps del rei Alfons IV.

La presència dels plats de balança demostren la importància que va tenir la construcció dins del mercat comercial i el procés de recaptació. Les monedes, afirmen un moviment de diners i control sobre la moneda catalana del segle XIV.

Les restes trobades també mostren les decoracions metàl·liques de les caixes i arques, amb motius animals o geomètrics: peixos per la simbologia pura de la cristiandat, i dracs representant el pecat o la discòrdia.

El repicar del martell

El paper del ferrer va destacar al llarg de l’Edat Medieval. Conegut com el manescal, ostentava una posició híbrida entre civil i militar. Prenia cura del bestiar, fabricava artefactes variats i armava els cavallers. A més, també ocupava el paper de veterinari, on la cura dels animals el va portar a establir un control sanitari sobre aquests. En conseqüència, era una figura que comptava amb privilegis en l’hegemonia feudal.

Dintre d’aquest procés, trobem el baster que s’ocupava del cuir, el fuster, el picapedrer, i les dones del castell encarregades de cosir i ornamentar el conjunt. El ferrer, mestre d’orquestra, va esdevenir una figura fonamental en l’època.

També va ser l’encarregat de regir la vida íntima al castell. Els objectes personals com les sivelles de bronze amb decoracions de motius naturals, i fins i tot sofisticades peces de vidre bufat que narren el gust per aquests recipients delicats.

 

Honorar la memòria històrica

L’extens conjunt arqueològic i històric que conforma “Cavallers i Ferrers”, posen de manifest la passió per la memòria històrica. És el fruit final d’una gran troballa, de la història d’un territori. Aquest honorable esforç vol ser un reclam per tornar dintre la terra un bast i icònic patrimoni historicoartístic.

S’ha fet possible la recuperació del coneixement sobre la nostra història, les nostres arrels i els nostres orígens. El castell conformava tot un microcosmos que havia estat enterrat i malbaratat, convertit en runa. Afortunadament, un dels bressols del nostre territori ha renascut.

Com em va afirmar un dels historiadors que ha portat a terme el projecte, “si ets capaç d’endinsar-te en el ferro, hi ha tot un món per descobrir”. I així és, ja que es tracta d’un projecte que recupera les arrels d’un país forjat a la Catalunya Vella, i especialment a la comarca del Ripollès.

“Un viatge a la història mil·lenària de Catalunya, aquella terra de castells i monestirs, de comtes i abats; una terra que té un racó idíl·lic al municipi de Camprodon, on dalt d’un turó, com sorgit de les entranyes de la terra, fa un mil·lenni, va emergir el castell de Rocabruna”, ens recorda Albert Piñeira, el Vicepresident i diputat de Cultura de la Diputació de Girona.

Etiquetes: