Catazònia: els caputxins catalans a l’Amazònia

5.04.2018

“Podem entendre les missions dels caputxins a l’Amazones com la tasca d’algú que compromet i es juga la vida per defensar i estudiar la cultura dels altres, tot cultivant l’esperit”, explicava Josep Fornés, director del Museu de les Cultures del Món, a la inauguració de Catazònia. Els caputxins catalans a l’Amazònia. La mostra —que podem visitar fins al 24 de juny amb entrada lliure— vol donar a conèixer la tasca d’aquests religiosos que van documentar a bastament la vida dels “tikuna”: pintures, màscares, collars i corones rituals ens apropen a la idiosincràsia del grup indígena més nombrós de la selva amazònica.

El Museu de Cultures del Món | Foto: Júlia Badenes / ACN

“Ni riure ni plorar, sinó comprendre”, deia Spinoza. També ho vol l’exposició Catazònia. Els caputxins catalans a l’Amazònia, que busca “valorar la tasca dels missioners, més enllà dels tòpics de l’aculturació”, explica el director del museu Josep Fornés. És fàcil odiar el desconegut: les paraules missió i evangelització suggereixen als neòfits un cúmul de connotacions d’invasió cultural, va assenyalar el folklorista Amadeu Carbó parlant de la imatge paternalista o violenta que sovint en mostra el cinema. En la línia crítica d’Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial (2017), aquesta exposició vol aportar coneixement per evitar el prejudici i facilitar l’autocrítica.

El director del Museu Etnogràfic Missional, fra Valentí Serra de Manresa, manifesta que Catazònia “ret homenatge a la tasca ingent dels religiosos que van donar-ho tot per estudiar la cultura de pobles americans com si fos la religió pròpia”. Convé destacar la tasca evangelitzadora a l’Amazònia colombina durant la primera febre del cautxú (1879-1912) que condemnava els tikuna a l’esclavitud: els cautxers —companyies peruanes amb capital anglès— van xocar amb els missioners, que van “aixecar la llebre” sobre les pràctiques esclavistes i de tortura que es cometien —silenciades per la distància existent amb la zona urbanitzada de Colòmbia i el Brasil—, explica fra Valentí Serra. A través dels informes missionals que van arribar a la Santa Seu, es van denunciar els fets de manera pública.

En aquest context, caputxins com Fidel de Montclar, Gaspar de Pinell o Estanislau de les Corts van promoure nous models d’evangelització: amb l’estudi etnològic i lingüístic, volien conèixer tradicions i mites per trobar “escletxes per on pogués penetrar la fe cristiana, sense modificar la cultura autòctona”, matisa fra Valentí Serra. En aquesta línia, el missioner Plàcid de Calella creia “necessari aprendre també la seva parla [dels indígenes], que bon dret hi tenen”.

De manera global, la mostra destaca la figura del frare caputxí Marcel·lí de Castellví, que el 1933 va fundar el CILEAC, Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana: va fer grans aportacions a l’etnografia i a la lingüística, estudiant una norantena de llengües i descobrint-ne dotze de noves. La tasca de Castellví és hereva de la Renaixença catalana: la investigació de la llengua, la música popular o les tradicions indígenes ha permès que avui la llengua “tinigua” s’ensenyi a algunes escoles de Colòmbia. Paral·lelament, aquest patrimoni “els ha permès continuar existint com a poble”, va afirmar Josep Fornés i afegia, amb somriure còmplice, que “els tikuna i els catalans no som tan diferents: també som indígenes”.

Precisament aquests religiosos van valorar la cultura dels pobles amb què treballaven, i d’aquí les peces d’artesania amazònica que podem visitar a Catazònia, descrites per fra Valentí Serra com “un art pur, ingenu i molt actual”. Entre màscares, collars i corones, veiem representacions primitives d’animals de la selva i escenes de la vida quotidiana dels indígenes pintades sobre una fibra vegetal —anomenada yanchama— amb pigments de sucs de fruita, llots del riu i carbó.

Entre les peces trobem un yanchama que mostra una anaconda devorant un peix com a símbol del moviment de la vida a l’Amazones, explicava fra Valentí Serra. Per entrar en aquest món, Josep Fornés ens explica una llegenda tikuna: la història del primer déu, Yuche, que al principi dels temps vivia sol envoltat de feres. Un dia, mentre es rentava la cara al riu, es va adonar que havia envellit i sentia, amb gran cansament, que necessitava reposar a la seva cabana. En despertar d’un son profund i melangiós, va veure dins el seu genoll, ara de vidre, un home i una dona en miniatura. I en intentar aixecar-se va caure i es va trencar el genoll. Llavors, els dos éssers van fugir i van créixer mentre ell moria. Els tikuna busquen encara aquell lloc sagrat, on Yuche habitava quan la història i el temps eren encara un somni.

“Si no ens estiméssim la gent d’un poble, què seríem?”, pregunta de manera retòrica i afectuosa Josep Fornés en relació amb l’episodi en què quatre frares caputxins es van jugar la vida, el juliol del 1960, per salvar un poble indígena davant la petrolífera Shell. Amb tot, la conversa inaugural feia visibles, entre contes de la creació, punts de trobada i alguna diferència entre la mirada religiosa i l’antropològica. Preval, és important de recordar, un diàleg allunyat de les mirades i tòpics colonials, que de facto s’aconsegueix amb un patrimoni cultural integral —que obri a tothom finestres de coneixement, participatiu, instrument de canvi social, que promogui el debat i que eduqui.

Com hem insinuat, l’exposició és polèmica per com s’entén l’acció missional des de la perspectiva actual. Però és molt còmode mirar les coses des d’un sofà fet de petroli, vestits amb roba bengalí i amb un mòbil fet de coltan congolès, i “ser crític amb algú que compromet i es juga la vida per defensar els altres”, ressalta Fornés. El també director del Museu Etnològic conclou reafirmant que “el museu és un espai de confiança on poder mantenir converses incertes, insegures, incòmodes però sinceres”: aquesta és la utopia, de bastir “un espai de compromís compartit amb el coneixement, on poder repensar la Cultura, on compartir idees complexes i on encreuar sentiments”, un “museu social”.