Les ucronies d’Òscar Dalmau

22.01.2014

La campanya publicitària protagonitzada per Òscar Dalmau ha estat un èxit. Els mitjans digitals catalans han cobert amb escreix les impressions que se’ls havia encomanat. La campanya potser no ha tingut el mateix impacte que la de The mamzelles de l’any passat, però ha calat.

 

Les ucronies d'Òscar Dalmau

 

Veure tres nens concursant en català en un plató de televisió dels anys seixanta, responent a preguntes sobre reciclatge és un anacronisme delirant i deliciós. Si l’espot ha connectat amb el personal és tant per l’humor kitsch que desprèn com per la fantasia política que promou. Perquè darrere l’anacronisme de l’anunci hi batega alguna cosa més: un exercici d’ucronia inquietant.

Els creatius de l’espot ens proposen d’imaginar una Catalunya que, per algun replec desconegut de la Història, viu als anys seixanta en l’abundància de qualsevol altre país occidental, ben bé com si el Franquisme hagués estat un malson del qual ens haguéssim despertat molt abans. Aquesta visió ha connectat amb un públic que aspira a viure en un futur pròxim en un país normal.

L’anacronisme és una picada d’ullet divertida. Però la ucronia ens convida a una fantasia retrospectiva. Però a un país que no pot inventar el seu futur només li queda el consol de reinventar el seu passat?

L’èxit d’aquesta campanya impulsada des de la Generalitat no és un símptoma aïllat. Ara mateix aterren a les llibreries catalanes dues novel·les que també parteixen d’un plantejament ucrònic per especular què hauria passat a Catalunya si les coses, en algun punt de la història, haguessin tombat per un altre cantó. Hèctor Bofill acaba de publicar Germans del Sud, Premi Joanot Martorell de novel·la, i Albert Villaró ha guanyat fa poc el premi Josep Pla amb ‘Els ambaixadors’, una novel·la en què l’autor andorrà es pregunta què hauria passat si els Fets d’Octubre de 1934 haguessin tingut un desenllaç diferent i barreja personatges històrics i de ficció en una història d’espionatge. Per la seva banda Hèctor Bofill fa un exercici d’ucronia semblant, però es recula molt més enllà, fins a la batalla de Muret, l’any 1213, moment en què les tropes catalanes, contra el que ens havien dit sempre els llibres d’història, obtenen una aclaparadora victòria contra les tropes franceses comandades per Simó de Montfort.

Ara no voldria parlar de dues novel·les que no he llegit ni pretenc jutjar, sinó de la coincidència de totes aquestes ucronies, i de si tot plegat suma prou per parlar d’un símptoma. La fascinació per la retrofantasia hi és, i ja va més enllà dels llibres. M’han arribat veus que, abans i tot de sortir a la llum, la novel·la de Jordi Villaró ja ha estat valorada per una productora per fer-ne una pel·lícula.

Catalunya, on vas? Som davant d’un futur incert, i ens sentim atrapats en el nostre propi passat, talment com si fos una camisa de força que ens oprimís. La retrofantasia és una via d’escapament ben legítima, però no deixa de ser una maniobra especulativa.

Ara més que mai ens convé imaginar el futur, més que reeducar el passat per afigurar-nos el present que voldríem tenir i no tenim. Qualsevol acció política futura demanarà dosis d’imaginació. També de poesia. ¿Caldrà, però, viure primer la plenitud del país com a ficció, abans que sigui real? Al capdavall J.V. Foix tampoc no es volia equivocar de contenidor quan es preguntava: “les ficcions, i jo en visc, fan esclava la ment o són els seus camins celestes?”

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Posats a parlar de novel·les inspirades en ucronies, “Conspiració a Tarraco” de Jordi Solé és una molt bona mostra d’això. Va guanyar el Premi Néstor Luján 2013 de novel·la històrica i, tot i quedar lluny en el temps, crec que paga la pena tenir-la present.