Catalunya independent?

18.09.2017

Qui visiti l’exposició “Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-39)” entendrà que no vol satisfer una posició en el debat sobiranista. Tot el contrari, afirma Arnau Gonzàlez Vilalta, comissari i artífex: la hipòtesi que planteja és el resultat d’un procés de cocció lenta que ha coincidit temporalment amb la celebració del referèndum i que vol aportar elements per a la reflexió. Es pot veure a la seu del Memorial Democràtic des d’aquest 14 de setembre i fins al 2 de març, i està complementada amb un llibre que porta el mateix títol.

Cartell del 1938 del Socorro Rojo de España | CRAI Biblioteca Pavelló de la República. Universitat de Barcelona

 

 

D’entrada, quan visites una exposició sobre geopolítica cal tenir una cosa clara: la diplomàcia és com un joc de cartes (els fans de la sèrie de House of cards ja m’entendran). L’exposició, que presenta la situació catalana dels anys trenta en clau geopolítica, vol aprofundir i explicar com els serveis diplomàtics van analitzar el futur polític de Catalunya en plena Guerra Civil espanyola, anàlisi que no necessàriament havia de coincidir amb la visió de la Generalitat de Catalunya. I ho fa a partir de documents escrits i gràfics (com articles de premsa, documents diplomàtics creuats per ambaixadors, ministres i cònsols, així com material de suport visual, infografies, gràfics i llibres que reflexionen sobre la qüestió) que obrien una bretxa en la possibilitat que Catalunya pogués esdevenir independent. Precisament perquè es tractava d’un moment convuls en què les fronteres havien canviat molt en el continent europeu: les noves configuracions geogràfiques que havia deixat la Primera Guerra Mundial posaven de relleu aquest canvi, i encara s’evidenciaven més si es comparaven els mapes escolars de l’època (només cal que agafeu un mapa d’Europa de 1900 i un altre de 1930 per fer-vos-en una idea).

Per què era probable el 1936 que Catalunya s’independitzés?

La resposta està en el paràgraf anterior, però analitzem-ho una mica més. Hi ha dos aspectes que cal tenir en compte: en primer lloc, perquè la independència catalana se sumava a una línia de continuïtat amb altres fets similars que s’havien produït després de la Primera Guerra Mundial, pels quals els grans imperis europeus havien donat lloc a petits països. L’imperi austrohongarès es va fraccionar en Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia, i part dels seus territoris es van annexionar a països com Polònia, Romania, Sèrbia o Itàlia. En segon lloc, la diplomàcia internacional coneixia la situació sociopolítica catalana i era conscient que es tractava d’un territori amb un govern autònom i una llengua i cultura pròpies. La independència de Catalunya, doncs, era la culminació final del procés i semblava el pas més lògic. “Ho era, però, per a l’ERC del moment?”, es pregunta Gonzàlez Vilalta, després de convidar-nos a explorar l’exposició.

Ferdinand Tuhoy escrivia a la revista londinenca The Sphere un article titulat Totes les mirades sobre Catalunya en què feia afirmacions com la següent: “Es miri com es miri, a Catalunya tot està a punt per convertir-se en el terreny mortal, punt de partida, que la majoria de nosaltres hem temut tant”. Com assegura Gonzàlez Vilalta, els mapes donaven a Catalunya una protagonisme inesperat.

La visió exterior

Els interessos geopolítics dels països europeus sobre el territori català eren evidents, perquè tenia una posició geoestratègicament privilegiada. Amb la pujada dels governs feixistes dels països de l’entorn (Itàlia, Alemanya i Espanya, que havia entrat en Guerra Civil), França temia quedar-se encerclada i no li convenia una Espanya unificada. “No hem de sorprendre’ns si el general acull amb un riure desdenyós les preguntes sobre la possibilitat de la independència de Catalunya”, escrivia un 4 de novembre de 1936 el diplomàtic i periodista Bertrand de Jouvenel al setmanari francès Vu, en un article en què reflexionava sobre la nova Espanya que construiria Franco.

Catalunya dins de la República espanyola

L’autonomia de Catalunya durant els anys trenta havia aconseguit fer-se un espai molt singularitzat dins de la República espanyola. De fet, molts països europeus tenien interès a tenir a Barcelona consolats que assumissin les mateixes funcions que les ambaixades i s’hi havien instal·lat fàbriques, com Pirelli, que incentivaven l’economia catalana. En poc temps, la ciutat s’havia convertit en el principal centre d’acollida de comunitats foranes a àmbit espanyol, principalment d’italians (Mussolini veia en Catalunya un lloc idoni per exportar-hi el fascio, però no ho aconsegueix), francesos i anglesos. De fet, molts diplomàtics sol·licitaven la ciutat com a destí, pel clima agradable i la gastronomia, cosa que va propiciar que la modernitat arribés primer a Barcelona que a la capital espanyola. Tota aquesta bullícia diplomàtica va escriure anàlisis minucioses sobre la situació actual del país i sobre el catalanisme. No era estrany, com assegura el comissari, que “la diplomàcia internacional veiés aquesta posició com un pas previ a la independència”.

El desenllaç

Cartell francès del 1936: Français, voudrais-tu que ceci soit possible demain?! | Biblioteca de Catalunya

“Sense caure en una falsificació de la història, cal estudiar també els moviments frustrats. Es tracta d’obrir el focus i d’ajudar a comprendre la complexitat dels processos històrics. Sense explicar-ne els fracassos no s’hi pot entendre res”. Aquesta és una de les reflexions que es poden llegir als plafons de l’exposició.

El final de la Guerra Civil coronava Franco com a guanyador i Catalunya no arribaria a independitzar-se, malgrat els bons auguris de la diplomàcia internacional: els països favorables, com França, no es van atrevir a donar suport a un estat català independent, perquè pensaven que així podrien evitar la Segona Guerra Mundial. Sense el suport internacional, la Generalitat, liderada per Lluís Companys, no es va decidir a dur a terme les accions per independitzar-se: imposat el règim dictatorial, les institucions democràtiques són anorreades i la cultura i llengua catalanes, atacades. Catalunya era, durant la dècada dels trenta, un país independent de facto. Catalunya, que podria haver exercit pressió i apostar per aconseguir una independència de iure, tanmateix, va decidir no fer-ho. I així es va fondre l’últim bri d’esperança.

Un últim apunt: l’exposició està farcida amb material molt complet sobre els fets. Val la pena d’anar-hi un dia amb calma per observar tota la documentació i aturar-se a cadascun dels plafons, d’entre els quals vull destacar el que tracta sobre ajut humanitari que es va coordinar als consolats de Barcelona durant la Guerra Civil i com la Generalitat va ajudar a evacuar perseguits.