“Castiga’m o salva’m, m’és indiferent”

“Només a través de la llengua poètica podem entendre la vida i la condició humana”. Deixeu-vos acaronar i guiar per aquestes paraules del periodista iranià refugiat a Austràlia Behrouz Boodhani quan aneu a veure Blasted (Rebentats) de Sarah Kane al TNC. Quan hi aneu, no si hi aneu, perquè aquest és un espectacle que cal veure. Deliciosament incòmode, extremadament poètic, angoixant i esperançador, el muntatge dirigit per Alícia Gorina navega pels grisos i els entremigs d’aquestes dicotomies amb destresa i subtilesa.

És diumenge a la tarda a la Sala Petita del TNC. Les localitats estan exhaurides, a banda i banda de l’escenari el públic observa una habitació luxosa d’hotel mentre sona música dels anys noranta. En breu coneixerem l’Ian (Pere Arquillué), un periodista de successos de mitjana edat, misogin, racista, homòfob i malalt, que escup insults i flegma a parts iguals, i la Cate (Marta Ossó), una jove innocent que tartamudeja, pateix atacs de pànic i pèrdues de coneixement ocasionals. Entre ells observem una relació desigual, d’abús repetit per part d’Ian, un tipus d’abús que malauradament no ens resulta forani. El primer cop que sentim la veu de Cate es per llegir el titular d’un dels diaris d’Ian. “Totes podríem ser Diana Quer”. Gorina tria aquest, però podria triar-ne qualsevol dels que segueixen: “Totes les dones hem patit assetjament sexual algun cop”. O bé “Totes les dones rescatades per Proactiva Open Arms han estat violades”.

Estrenada el 1995 al Royal Court Theatre de Londres, Blasted s’ha convertit gairebé en unicorn del teatre: tothom en parla però pocs l’han vist. Paradigma del teatre dels anys 90 conegut com a ‘in-yer-face’ theatre (teatre a la cara), hi haurà qui és pregunti si cal dur aquesta obra als escenaris, si no s’ha fet vella, si encara és necessària. I la resposta és rotundament sí. No només per una qüestió de “justícia teatral”, com apunta Alícia Gorina al text que acompanya el programa de mà, o perquè el teatre català arribi a la maduresa, com piulava el company Oriol Puig Taulé, sinó perquè els temes que tracta són rabiosa i dolorosament vigents. Blasted entra en conversa amb els casos d’abús sexual i violència patriarcal que s’han destapat en els darrers mesos arrel del moviment #MeToo, amb la violació de la manada, el cas de Diana Quer, el violador de Llavaneres, amb la guerra de Síria i la crisi dels refugiats a Europa, amb els Rohingya i el terrorisme i ho rebenta tot. El que ens queda després de Blasted, però, no és desolació, sinó esperança. Una esperança que es manifesta en el darrer acte de Cate i les darreres paraules d’Ian.

Durant la primera part de l’obra observem a mode de voyeurs la violència íntima entre Cate i Ian, tancada en les quatre parets d’aquesta habitació. Pere Arquillué està immens en el paper gens fàcil d’Ian, i Marta Ossó transmet fragilitat i força a parts iguals amb la seva gran interpretació. L’espectador sempre és testimoni del que passa en escena però aquest cop, l’espai escènic dissenyat per Silvia Delagneau –que un cop més ha fet una feina excel·lent– ens empeny a pensar quin és el nostre lloc en el que estem veient. A mida que l’obra avança la relació entre els personatges es converteix en cada cop més abusiva, i els primers espectadors comencen a abandonar el teatre. És diumenge a la tarda a la Sala Petita del TNC.

Aviat però el ritme de l’obra farà un gir. L’arribada d’un soldat (Blai Juanet) farà que el món que hi ha allà fora envaeixi l’íntim espai de l’habitació. Els trencaments de Blasted són múltiples. L’entrada del soldat i l’explosió que el seguirà al cap de poc trenquen la intimitat de l’habitació d’hotel i les dinàmiques en la relació entre Ian i Cate, trenquen les unitats teatrals aristotèliques, i les expectatives de l’espectador. A partir d’aquest moment, tota engruna de naturalisme s’esfondra sota nostre. Aquest trencament però també estableix un lligam, entre la violència íntima i la violència d’estat, entre els abusos sexuals i la guerra, violències fruit d’una mateixa llavor. La violència de la que parla Blasted no existeix en el buit, ni és fruit de la imaginació de Kane, al contrari, es tracta d’una violència que ens envolta, i que Kane ens convida a mirar de front mentre ens ofereix un espai per pensar-la.

El tractament de la violència en el text, i les encertadíssimes decisions preses per part de Gorina ajuden a que ens allunyem del sensacionalisme al que ens tenen acostumats els mitjans de comunicació i prenguem una distància necessària per pensar el que estem veient des de l’ètica. El muntatge, amb el públic a banda i banda de l’escenari fa que no només observem i pensem la violència, sinó també que ens observem i pensem a nosaltres mateixos, que ens veiem en els espectadors que tenim al davant.

Un altre grup d’espectadors abandona la sala. És diumenge a la tarda a la Sala Petita del TNC. Fosc i final. Darrere meu una dona remuga: “A veure qui és el guapo que comença a aplaudir ara”. A través de la seva poètica Kane xiuxiueja, el dolor i la violència ens envolten més enllà d’aquestes quatre parets, en som responsables encara que mirem cap a un altre costat.