Castells i Planas, constructors d’escenografies

Aquest dimarts 27 de gener tindrà lloc, a les 19h de la tarda a la Biblioteca de Catalunya, la presentació del llibre Castells i Planas de Cardedeu, escrit per Damià Barbany. Una completa biografia dels 35 anys de professió dels germans Jordi i Josep Castells Planas, en el món de la creació d’escenografies. L’acte comptarà amb la participació d’ Alfred Arola i Damià Barbany, editor i autor del llibre respectivament, els mateixos germans Jordi i Josep Castells Planas  i grans noms de les arts escèniques del país com Oriol Broggi, director de La Perla 29; Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom; Joan Font, director de la companyia Comediants; Jordi Milan, director de La Cubana i el director teatral Mario Gas. A continuació reproduïm un fragment del llibre.

Hi ha pobles i ciutats de Catalunya que podem considerar pedrera teatral, ja que al llarg dels anys han anat nodrint de professionals el cens del nostre teatre. Fàcilment podem vincular localitats com Badalona, Mataró, Sabadell, Terrassa, Olesa, Esparreguera, Reus, Girona, Sitges, amb noms destacats d’actors, directors, dramaturgs, companyies… També Cardedeu ha de ser considerada població pedrera. Allà, en el transcurs dels anys, neixen i creixen uns quants professionals, com l’actriu Olga Vinyals, el creador de màscares Lluís Traveria, els productors Toni Coll i Toni Albaladejo, l’actriu Rosa Vila, el constructor d’estructures teatrals Josep M. Blancafort, el luminotècnic Joan Ruiz, els tècnics de maquinària i il·luminació Pep i Toni Magrinyà, l’escenògraf Lluc Castells, els constructors d’escenografies Jordi i Josep Castells.

Damià Barbany: Fa quaranta anys, quin ambient teatral es vivia a Cardedeu?

Jordi Castells: Molt d’ambient. I de fet, com tu has apuntat abans, el verí del teatre i tot el que sabíem sobre escenografia abans de dedicar-nos-hi professionalment es pot dir que ens venia de família, del nostre pare i també del nostre oncle Quim, que quan pintaven decorats per afició, ens duien a nosaltres per ajudar-los. Sempre van col·laborar, tant en les representacions al local Teatre de l’Esbarjo com en les que es feien al local del Casino, destinades a la colònia d’estiuejants. Recordo que quan teníem sis o set anys, a les representacions de La Ventafocs , com que érem dos bessons idèntics ens feien fer els dos patges: l’un duia el tamboret on havia de seure la Ventafocs, i l’altre duia la sabateta de cristall

D.B: Feieu representacions d’Els Pastorets? 

Josep Castells: També. Com a tot Catalunya, Els Pastorets han estat la gran escola de molts actors. I a Cardedeu, concretament, cada Nadal fèiem innovacions en la posada en escena.

Jordi: Hi havia una escena de l’infern on sortia un drac fabulós amb tres caps…! En aquella època, anys cinquanta i seixanta, l’escenografia la feien tota entre quatre persones del poble: el lampista, el fuster , el nostre oncle i el nostre pare.

[…]

Jordi: Posteriorment, en edat adolescent i amb altres companys del poble, posem en marxa el Grup GAT de Cardedeu, amb seu al Teatre de l’Esbarjo. Ara, s’ha de dir que en tot moment estem parlant d’un teatre no professional.

Josep: Al Casino coincidíem amb el Rafael Masó, un estiuejant artista i amic del dibuixant Opisso, que treballava com a decorador d’aparadors a l’empresa de cosmètica Myrurgia. Ell ens va ensenyar a donar-li un caient estètic als cortinatges, ens va descobrir els drapejats, el valor que poden tenir els plecs suaus i amplis en un teló recollit. La dinàmica que pot adquirir una roba posada en diagonal, al biaix que se’n diu…Sí, sí, del Masó també vàrem aprendre coses que després ens han servit.

D.B: En el capítol anterior ha quedat apuntat que al llarg dels anys setanta, paral·lelament a la vostra dedicació a realitzar escenografies pel teatre amateur, també, i igualment amb esperit voluntariós, feu de gestors culturals i contracteu companyies i artistes de Barcelona. Són valents i s’atreveixen amb els clàssics, posen en escena Tartuf de Molière. Programen un espectacle que ha estat un gran èxit al teatre Poliorama barceloní, la Terra Baixa protagonitzada per Carme Elias i Enric Majó. 

Josep: Érem els dinamitzadors del GAT, de la seva programació. I contractàvem grups de fora, tant de teatre com de música, de màgia, etc. I organitzàvem festivals de jazz i festivals de folk a l’aire lliure. Després, la mort de Franco va significar un esclat imponent! Era una sensació de llibertat molt satisfactòria, difícil d’explicar…!

Jordi: Acabada la dictadura, tot bullia, tot era entusiàstic i solidari. Per part de la gent de la cultura hi havia una empenta extraordinària per a engegar activitats de tota mena. I a més, poc a poc, tot es va anar fent més professional, es començava a treballar amb més rigor. I, molt important, amb més mitjans i suports.

D.B: Quan i com comença la vostra connexió amb Barcelona?

Josep: Havia començat abans, a finals dels anys seixanta. Havíem estat alumnes de l’Escola Massana. El Jordi va estudiar esmalts, retaule i escultura. I jo, pintura i escultura. També va ser una època que anàvem al Jamboree de la Plaça Reial, començàvem a descobrir el jazz.

Jordi: Nosaltres mateixos ens anàvem creant lligams. A més, l’Escola Massana està al costat del Teatre Romea, i els dilluns, dia de descans de la companyia, duien espectacles de fora. Un d’aquest dilluns ens va permetre descobrir una companyia vinguda de Praga, La Llanterna Màgica, que ens va fascinar totalment per com experimentaven amb els efectes de llum negra.

Josep: I la combinació que feien entre teatre i cinema, i com els actors treballaven sincronitzant al mil·límetre les accions que feien en aquell mateix moment, amb unes altres també fetes per ells però prèviament enregistrades en pel·lícula. Vés a saber si ara em dedico al cine impactat per aquell espectacle que potser es va quedar en el meu subconscient…

D.B: Anys després, aquesta fórmula de combinar acció real i acció filmada ens l’oferirà també, com veurem en el capítol XIII, la companyia La Cubana amb el seu espectacle Cegada de amor… 

Jordi: Recordo el dia que a la porta del Romea hi havia un actor negre americà, molt alt, membre de la famosa companyia internacional Living Theatre . Aquell negre imponent, pintava sobre el marbre de la façana la paraula “Antígona“, que era l’obra que es disposaven a representar aquella nit. No vàrem poder veure l’espectacle, però l’endemà, les crítiques eren impressionants, parlaven de gent que marxava escandalitzada a meitat de funció, o de gent absolutament entusiasmada, o de gent desconcertada perquè no arribaven a entendre que el que acabaven de veure fos Antígona , el text clàssic grec que coneixien…

Adolfo Marsillach, del seu llibre Tan lejos, tan cerca:

“En noviembre de 1967 ocurrió en Barcelona un hecho iluminador: el Living Theatre -un grupo norteamericano cuyos creadores eran Julian Beck y Judith Malina- se presentó en el Romea. Yo estaba haciendo con Núria Espert, Gemma Cuervo y Fernando Guillén un Programa Sartre en el Poliorama y, con muchísima curiosidad, fuí a verles. No me defraudaron. Lo que aquella gente hacía era algo nuevo: interpretaban la Antígona de Sófocles pasada por el tamiz de Hölderlin y adaptada por Brecht. La disposición escénica aclaraba su próposito desde el primer cuadro: el escenario era Tebas y la sala, Argos. Cuando la acción sucedía en el patio de butacas, se encendian las luces sobre los espectadores y así se mantenían todo el tiempo con el próposito de implicar al público en lo que estaba pasando…”

D.B: Estrena agitada entre xiulets i aplaudiments; i a la platea no únicament un Marsillach, sinó dos. Luís Marsillach, pare de l’Adolfo i crític teatral de professió, va titular així la seva crítica : “Teatro de gamberros para gamberros“. Una mostra més del conflicte generacional que en aquells anys establia llargues distàncies entre pares i fills.

Jordi: El teatre d’aquella època tenia aquest esperit combatiu i trencador, no sé si excessiu, però era el que tocava en aquell moment…i sí, xocava sovint amb l’opinió de segons quina gent…

Josep: Qui ens ho havia de dir…, que anys després, per a la Festa Major, els mitificats Julian Beck i Judith Malina vindrien a Cardedeu a menjar-se una paella…

 D.B: Sorprenent, aquesta aproximació gastronòmica!  

Josep: Va ser cosa d’Anexa, que quan ja s’havia consolidat com una promotora i productora teatral potent, a la gent del Living Theatre els hi va muntar una gira per l’Estat Espanyol. Els valents organitzadors van ser el Toni Coll i el Toni Albaladejo. Fa unes quantes línies ha aparegut el director Adolfo Marsillach. Doncs, a mi, un espectacle seu em va fer canviar el concepte que jo tenia del teatre. Parlo del Marat Sade que va presentar al Teatre Poliorama l’any 1968. Mentre veia la funció no sabia ben bé si era en un teatre o en un autèntic manicomi…! Ho dic en el millor sentit, ho dic per com va arribar a impactar-me! L’espectacle tenia una energia total!

D.B: Els del manicomi eren els personatges dels bojos de Charenton, recreats per la companyia Cátaro, dirigida per Alberto Miralles, que Adolfo Marsillach va contractar per a integrar-los al seu muntatge Marat Sade de Peter Weiss. En realitat, el títol original i complet que Weiss havia posat a l’obra era : Persecució i assassinat de Jean Paul Marat representats pel grup teatral de la casa de salut de Charenton sota la direcció del senyor de Sade. El mateix Marsillach feia de Marquès de Sade. José M. Prada era Jean Paul Marat. I Serena Vergano era Charlotte Corday

Jordi: Per a l’època va ser un revulsiu absolut, era un teatre nou, un tipus d’espectacle que a Espanya no s’havia vist mai. I a més, li va anar a favor coincidir amb l’estrena de la pel·lícula de Peter Brook Marat-Sade. La gent feia comparacions, anaven a veure la pel·lícula i el muntatge. I l’espectacle de Marsillach aprovava amb nota alta, jo crec que era tan potent com ho podia ser la pel·lícula del gran mestre Brook.

Gonzalo Pérez de Olaguer, del seu llibre Els anys difícils del teatre català. Fragment:

…i va continuar en aquest escenari fins a finals de gener del 69, amb el teatre ple de gom a gom a cada funció. El dia 24 d’aquell mes el govern de Franco va implantar per “Decreto-Ley” l’estat d’excepció i Peter Weiss, en contra de l’opinió de Marsillach, va retirar l’obra. Després, quan es va voler exhibir en temporada l’espectacle a Madrid, va ser Fraga Iribarne, en aquells temps ministre d’Informació i Turisme, qui la va prohibir. “ 

Jordi: Un altre espectacle que recordo és El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Estrenat el 1970 , va fer una llarguíssima temporada al desaparegut Teatre Capsa. L’obra era com un conte brechtià molt denunciador de l’abús de poder…; però sobretot, jo recordo l’escenografia del Fabià Puigserver. Em va impressionar veure tot el partit que treia d’uns quants llistons de fusta. Era tan senzilla com eficaç i suggeridora… 

Josep: I el vestuari, sensacional, tot fet amb una roba gruixuda de color gris, aspre, com de manta rústega…

D.B: Aquell vestuari tenia un poder de concepte i síntesi considerable, perquè utilitzant una única roba, aquella tela basta com de manta, Fabià Puigserver va vestir tant els burgesos, com els militars, com la gent del poble. I les grans diferencies de classe social quedaven retratades a la perfecció només amb les variacions en el disseny dels figurins.

Josep: Fabià Puigserver era molt genial perquè a més dels coneixements teòrics, sabia cosir, sabia construir, treballava alhora amb el cervell i amb les mans. I tenir aquest do, per a un escenògraf i per a un figurinista és essencial!

Jordi: El nostre contacte teatral amb Barcelona, de vegades també ens va dur a voler creuar fronteres. Un estiu : la Carme, el nostre fill Coqui que tenia tres mesos, una tenda de campanya, un cotxe Citroen dos cavalls i jo, agafem la carretera fins plantar-nos al Festival de Teatre d’Avinyó. Algú de Barcelona ens havia dit que un jove actor català que habitualment treballava a París representava Esperant Godot, de Samuel Beckett, al gran escenari del Palau dels Papes. Va ser el nostre primer contacte amb Josep Mª Flotats, contacte indirecte…

D.B: Del contacte directe amb Flotats, en parlarem en un capítol posterior. Ara, la pregunta s’encamina a saber si mai no us va passar pel cap deixar Cardedeu i instal·lar-vos a Barcelona? 

Josep: Potser al principi, en algun moment…La gent sempre et dóna consells amb bona intenció, i ens deien “A Cardedeu esteu molt desconnectats, segur que si veniu a Barcelona treballareu més.”

Jordi: Home, aquesta idea potser la vàrem tenir una mica en compte…, perquè pensàvem que per a algun sector professional nosaltres podíem ser considerats com uns intrusos…Com que no érem de Barcelona ningú no sabria d’on veníem…A més, professionalment, no havíem tingut cap mena d’aprenentatge o formació escenogràfica…

D.B: Però en quin àmbit podíeu ser considerats intrusos? Perquè si repassem, hi havia, igual que hi ha ara, un bon nombre de professionals que no eren barcelonins…I encara eren bastants els que, en aquella època, accedien a la professió sense formació prèvia…

Josep:  En el dels tallers d’escenografia. Pensàvem que aquests ens podien mostrar un cert recel…

Jordi: Però malgrat que pensàvem que potser ells ens rebrien amb una certa “hostilitat”, nosaltres, professionalment, els consideràvem molt. En aquell moment eren una de les nostres referències importants, tant els germans Salvador com l’Antoni Coromines. Tots els altres tallers ja no existien, ja no els vàrem arribar a conèixer. Tal com el món de l’escenografia s’anava configurant, a partir dels anys setanta aquells tallers d’escenografia tradicional van anar quedant obsolets… En tot cas, sí que començava a haver-hi un nou concepte de taller no únicament pictòric, sinó també orientat de cara al decorat corpori.

 Isidre Bravo, del seu llibre L’escenografia Catalana. Edició 1986. Fragment :

“…I  el conjunt de tallers situats en una mateixa escala del carrer de Carretes, en els quals treballaren Morales, Amadeu Asensi, Salvador Sabatés, Frederic Talens, Isidor Bea, Rafael Móra, els germans Joan i Josep Salvador i els fills del primer -Joan i Jordi- i molt especialment Antoni Coromines i Artur Farré, que en el seu taller s’han fet responsables de la realització de molts dels més importants i complexos espais escenogràfics de les dues darreres dècades. Altres tallers actuals importants, més vinculats a nous plantejaments de l’escenografia, són els dels germans Castells a Cardedeu o el de Jordi Albet a Gavà, a part de les empreses i companyies teatrals que disposen dels seus propis tallers com Els Joglars, el Teatre Lliure, o el GAT de l’Hospitalet, aquest darrer dirigit per Alfons Flores.”