Casi Normales: teatre per crear consciència

16.10.2017

Ja tenim a la cartellera de Barcelona Casi normales, de Brian Yorkey i Tom Kitt. No estarà massa dies més a la Sala Barts. I és una llàstima, ja que és una història que val la pena conèixer pel que explica i com ho fa. I és clar, per un elenc de molt bon nivell.  Però per parlar de Casi normales (Next to normal originalment) cal parlar del dramaturg i lletrista Brian Yorkey, una figura controvertida per l‘adaptació de la novel·la Por trece razones a la televisió.

‘Casi normales’ es representa a la sala Barts | Foto: Sala Barts

Un article a El País sobre l’anàlisi de l’impacte de la sèrie, Brian Yorkey deia que a Estats Units temes com les malalties mentals, l’assetjament sexual o el suïcidi estan silenciats i que la gent que es veu afectada per aquests conflictes seten una pressió social que els fa sentir vergonya. Per això el guionista i dramaturg exposa que “si es parla obertament d’això, podrem donar una mica de llum sobre aquests temes. Els que no els coneguin podran aprendre i els que ho pateixin podran tenir una sensació de catarsi”. Està clar que molts podrien subscriure aquestes paraules per parlar del cas Weinstein. Però no. L’escàndol encara no s’havia destapat. I de fet, Yorkey es referia més al tema del suïcidi. Els posem en antecedents. Por trece razones es una sèrie que el curs passat va tenir força èxit. Yorkey va adaptar una novel·la de Jay Asher on s’explicava que un xicot rebia una capsa de sabates buida amb tot de cintes de cassetes des d’on Hannah Baker, una noia que s’havia suïcidat recentment, anomenava tretze persones que l’havien empès a cometre el suïcidi. La sèrie va generar un impacte important i fins i tot va suscitar una forta polèmica pels seus continguts gràfics que podien alterar alguns joves amb tendències suïcides. Així doncs les declaracions de Yorkey tenen tot el sentit. Silenci abans de ferir cap tipus de sensibilitat.

Però a Yorkey l’impacte de Por trece razones no li ve de nou. No és el primer cop que escriu una obra basada en un conflicte emocional, un trastorn. Sembla predestinat a trencar tabús i a enfrontar-se amb el conservadorisme d’una gran part de la societat americana. Però treu ferro de l’assumpte i clarifica que “Quant més intensa és l’emoció amb la què treballes, més ho serà la reacció que obtinguis […] sols volem explicar una història poderosa que tingui impacte a la gent”. El fet, doncs, és que ara tenim una ocasió immillorable per descobrir aquest musical i veure si Yorkey és un irresponsable, un valent o si potser tampoc no n’hi ha per tant.

La producció de Casi normales va a càrrec de Nostromo Live, divisió teatral que ha creat la productora de cinema Nostromo Pictures. Compta amb la participació d’un elenc capitanejat per la Nina, que s’encarrega de donar veu, forma i energia a Diane Goodman, la protagonista, afectada per un trastorn bipolar. Al costat seu hi ha Nando González, Dan, el seu marit; Jana Gómez, Natalie, la filla; Guido Balzaretti, Gabriel, el fill; Fabio Arrante, Henry, pretendent de Natalie; i Roger Berruezo, qui es desdobla en dos personatges, per una banda fa del doctor Fine, psiquiatre, i per l’altra del doctor Madden. Poc a dir referent a la qualitat d’aquests intèrprets; bones veus, interpretacions ajustades als personatges i una execució individual o coral de la partitura fantàstica. Però, bé perquè s’ho mereix sempre, s’ha de destacar la potència escènica que té la Nina. Tenim molt bones veus en aquest país i a la resta de l’estat, però la Nina és una de les veus mestres, un exemple a imitar per la seva capacitat, la seva tècnica i pel seu treball. Sap emmotllar-se a qualsevol tipus de projecte, sigui aquest o el Mamma Mia!, musical d’indústria, o el Mares i filles, musical petit i de proximitat que es va representar el 2014 al Maldà. Aquí la Nina intèrpret troba el punt intermedi entre la dona sobrepassada per la seva bogeria i la mare víctima que lluita per superar la malaltia.

La història ens presenta una mare de família afectada per un trastorn bipolar i com la seva família conviu amb la situació. Primer tenim un marit que es desviu per ella, però que accepta amb resignació i humor certes parts de la seva bogeria. Després hi ha la Natalie, que se sent desatesa pels seus pares. I també hi ha el Gabriel, el fill, l’únic que realment sap entendre a la seva mare, amb qui té una connexió molt especial. També tenim el Henry, el xicot que ronda la Natalie. Durant la primera mitja hora anem veient (i escoltant) per una banda els problemes de la Diane, la convivència amb la seva família i l’adaptació (o no) a les pastilles que li recepta el Dr. Fine. Per altra banda assistim al flirteig i al naixement de la relació entre la Natalie i el Henry.

Serà precisament aquest qui provocarà de manera indirecta un gir en l’argument que engega la verdadera línia dramàtica de la història. No convé revelar res, però a partir d’aleshores la història escrita per Brian Yorkey agafa un altre matís. A partir de llavors, la història es fa cada cop més dramàtica, però els fets que se succeeixen reflecteixen la duresa del procés amb molta veritat, i els personatges es mantenen en els seus caràcters sense caure en falses afectacions. Després de la mitja part, la història deriva cap a una crítica directa a l’estament mèdic que, sigui amb pastilles o amb teràpies més agressives, acaba sent més el problema que la solució.

Així doncs, mentre a la primera part els personatges lluitaven per esborrar un trauma, en aquesta segona part l’esforç està, en certa manera, en el contrari. L’objectiu del dramaturg podria ser el de fer avançar l’acció buscant la reconstrucció de les relacions per arribar a un final catàrtic, on l’amor i la felicitat finalment acaben vencent tots els entrebancs. I tot sembla que vagi encarat cap aquí, però la “cura” de Diane no es resol en aquest sentit. I s’agraeix. Sens dubte, Casi normales sorprèn pel desenvolupament de la seva història, per la seva escalada dramàtica, sense perdre els punts d’humor, i sobretot per un final dur però just. La gran obra mestra Rent tenia un gran error: un final fals i forçat. No el trobaran a Casi normales. Però un sortirà més reconfortat, més fort i més tolerant. Probablement els mateixos sentiments que Brian Yorkey devia perseguir a l’escriure aquest musical.

Casi normales es representa a la sala Barts de Barcelona fins al 29 d’octubre i sense possibilitat de pròrroga. Vagin i opinin per si mateixos.