Cartografia narrativa 2012: debuts i sorpreses

2.01.2013

Ahir un rotatiu barceloní publicava un rànquing dels deu millors títols de narrativa catalana de 2012. De la llista sorprenia que només un dels títols era estrictament un llibre de contes. L’altre escàndol era que dels deu llibres seleccionats, nou eren del Grup 62, com si no hi hagués vida més enllà del carrer Peu de la Creu.

 

Alba Dedéu i Bel Olid | Foto de Pere Virgili

 

Som a final d’any i a l’hora de fer balanç d’aquest 2012, que Núvol ha cobert parcialment (des del mes de març) no hem volgut fer un rànquing dels millors llibres sinó una tria dels millors debuts o sorpreses o revelacions d’aquesta anyada, que en alguns casos no han tingut l’atenció que es mereixien per part de la premsa. Podríem parlar de les novetats refrescants de narrativa de Toni Sala, Francesc Serés o Joan Carreras, però són ja

Adrià Pujol Cruells

ganàpies per sortir en aquesta foto. A continuació us presentem algunes revelacions acompanyades de comentaris, sense que l’ordre en què les presentem tingui cap valor de rànquing.

Yannick Garcia

En un article publicat a Paper de vidre i recollit posteriorment a Núvol, Manel Ollé ens descobria un dels reculls de contes més interessants de l’any, Barbamecs (Cossetània), de Yannick Garcia, un autor de qui hem publicat també el conte ‘Crec, bum, paf’. Ollé recomana Barbamecs perquè “en els vuit contes del llibre les primeres frases hi compten més que les últimes, i perquè en totes les frases del llibre s’hi nota l’oïda de qui practica una escriptura polifònica  i conscient de la primera matèria amb què treballa: s’hi nota la sensibilitat i la paciència de qui sospesa cada paraula, de qui escolta el revers del ritme i modul·la la lleu però visible dicció de la parla de l’Ebre en els relats”.

L’escriptor Pere Guixà ha saludat dos reculls de contes agermanats per Edicions Proa, que en va fer un llançament simultani: La mala reputació de Bel Olid i L’estiu no s’acaba mai, d’Alba Dedeu. Segons Guixà “Bel Olid domina la frase iterativa, com a forma de crear ritme i tensió, però eludint els perills del gest massa retòric; la dicció busca l’acumulació de períodes sintàctics que transcendeixen una quotidianitat (urbana, costumista, adotzenada) que, com sabem, formen el primer impuls narratiu de bona part dels nostres contistes i que Olid desplaça a un terreny protagonitzat sovint per una dona en crisi”. Dels contes d’Alba Dedeu, Guixà ha afirmat: “El que més sorpèn d’aquests deu relats és la seva maduresa, i la idea del conte que hi subjau. El nucli de la narració, perseguit en tot moment per el·lipsis, sovint es desdibuixa, tot i que res més lluny de la intenció de l’autora que busca la desobediència de les lleis naturals i validades del gènere. Els finals són més tancats del que a primer cop d’ull percebem, i tot plegat els descobrim amb l’estricta observança i la coherència dels eixos que han fet progressar el relat. La subtilesa, tant en el fraseig com en el sentit últim de la narració, és sempre de rigor, i ens fa pensar en les narracions de Clarice Lispector o Alice Munro”.

Tina Vallès

L’escriptor Pau Vidal ens ha apadrinat Un altre got d’absenta de Tina Vallès, publicat per LaBreu Edicions: “Els retrats calidoscòpics d’Un altre got d’absenta són la versió 2.0 de les novel·les de Juli Vallmitjana. Del Barri Xino al Raval, dels pinxos, les putes i la sordidesa als paquis, la turistalla i el fals disseny. De la llengua com a aglutinador al poti-poti contemporani. Extingida la parla popular com a aferrall de les classes populars al terreny, la Tina l’ha substituïda per la literatura. Però alerta que llengua literària no vol dir encarcaramenta ni paraules rebuscades: perquè el mèrit principal d’aquesta escriptora és que escriu en català. No en burocratès ni en tevetresenc, que van molt bé per guanyar premis grossos i escriure als diaris; ella escriu en català, una llengua genuïna i, si m’ho permeten els multicultis analfabets, neta d’interferències i de barbarismes innecessaris”.

Damià Bardera, autor de 'Fauna animal' i 'Els homes del sac'

‘Els homes del sac’ de Damià Bardera ha estat una de les grans sorpreses de l’any. Bardera, que també ha publicat en una editorial perifèrica com El cep i la nansa, té la virtut de no assemblar-se a cap altre escriptor ni d’acusar visiblement cap influència, com passa sovint amb els autors joves. Bardera té només trenta anys però ens convida a mirar-nos el món des d’un desengany radical. L’escriptor Lluís Muntada l’ha definit molt bé des de Núvol: “La prosa de Damià Bardera manifesta un deliberat afany per no caure en el virtuosisme, entenent que l’habilitat narrativa ha de ser transferida d’una manera eficaçment invisible. D’acord amb l’acompliment d’aquest principi poètic, la narrativa de Bardera cristal·litza en una mena d’oxímoron: allò que podríem anomenar un primitivisme sofisticat, un estil que alterna el llenguatge procaç i proverbial amb la reflexió tallant i profunda, el cinisme amb la pietat, la rudesa i el sentit sumptuós, la llum amb l’ombra”.

En el gènere de la novel·la, hem pogut també celebrar més d’una opera prima. Marina Espasa s’ha estrenat amb ‘La dona que es va perdre’, una obra que ‘explora el concepte de realitat i el de la identitat, a través del pas del temps amb uns diàlegs àgils i frescos’, com ha apuntat Laura Basagaña a Núvol. “La protagonista és una persona addicta al concepte de novetat, la rutina l’atabala, busca espurnes de vida i plaer a través del món de les sensacions: els festivals de música, les substàncies psicotròpiques i la fantasia permanent. Marina Espasa ha escrit una novel·la que enganxa i ens fa pensar”.

 

L'escriptora Mònica Batet | Foto: Oriol Fuster.

Mònica Batet ha reaparegut amb la seva segona novel·la, No et miris el riu, una obra que recrea la sorprenent relació entre un riu, una ciutat i els seus habitants.  “Professors que estudien l’ofegament com a fenomen i clubs de familiars d’ofegats al més pur estil Alcohòlics anònims, persones que conviuen en un mateix sostre però no es comuniquen verbalment entre ells o una xiqueta prodigi de la natació olímpica són alguns dels elements que configuren l’interessant No et miris el riu, editada per Meteora”, ens ha escrit Oriol Fuster i Cabrera, col·laborador de Núvol i guanyador del premi de Notícies de tres ratlles convocat per la revista L’Avenç i Núvol.

També hem destacat a Núvol la novel·la de Daniel O’Hara, Dependent ben plantat per a hereu sobiranista (Tres i Quatre). Segons l’escriptor Jordi Llavina: “Daniel O’Hara se serveix, sense pudor, de la comèdia de traç gruixut per explicar una història d’un gran dramatisme. El Robert Valera és un jove dependent en una luxosa botiga de llums. Es fa dir a l’anglesa, Ròbert, per allunyar-se d’uns orígens humils: és fill de Sant Ildefons de Cornellà. L’Oriol Recasens, força més gran que el dependent (la polisèmia del nom fa la cosa), home atractiu i separat, baluard del sobiranisme patri, és un “heterosexual que s’allita amb homes”, i en aquesta frase, magnífica, hi ha resumida tota la seva controvertida condició (el Ròbert una vegada, només una vegada, li ha ficat el dit al cul: els papers, entre ells, estan inequívocament assignats. El Robert fa el paper de marieta; l’Oriol, el de mascle alfa).

Daniel O'Hara

Segons Enric Gomà, escriptor i guionista, “O’Hara retrata molt bé la Barcelona actual, cosa que no és gens habitual. També la Moliner n’és hereva, d’en Vilanova: mentre ella satiritza la progressia fleuma (l’esquerra benpensant), O’Hara és més agosarat i satiritza, en part, l’extraradi. El grimpador de Cornellà, inculte, desorientat i cursi com una col.

De València ens han arribat dues novel·les de premi. Vides desafinades, de Xavier Aliaga, premi Joanot Martorell i premi de la Crítica Valenciana, una novel·la que exposa en clau generacional el dolor individual d’uns individus (indivídeos que en diria que Gustau Solaç) que no acaben de trobar el seu lloc. El mateix Xavier Aliaga ens descobria a Núvol la darrera novel·la d’Esperança Camps, Col·lecció particular, una nouvelle de 137 pàgines escrita d’una sola alenada que és una acta literària de la decadència valenciana, un retrat despietat de la corrupció al País Valencià. La mateixa Esperança Camps, menorquina de naixement i valenciana d’adopció, ens deia en una entrevista que li feia aquí Joan Mascaró M. que “qui doblers toca, ses mans se n’unta”.

També val la pena destacar La gatera (Amsterdam), de Muriel Villanueva, premi Just M. Casero i un dels millors títols del palmarès d’aquest premi. Isidre Grau ha dit que “La gatera és un exercici de llibertat creativa per a lectors lliures”. “El tema de fons de La gatera és l’escriptura o, més concretament, “què vol dir escriure i de què serveix”, declarava Muriel Villanueva en una entrevista que li feia aquí Carla González Collantes. Per a Villanueva, La gatera és un llibre  d’“autoconeixement”, el procés d’escriptura del qual li ha permès indagar dins seu i intentar respondre alguns interrogants.

Rubèn Intente

Uniformement desordenat (Angle Editorial) és la segona novel·la de Rubèn Intente i suposa un pas endavant en la trajectòria d’aquest autor terrassenc. Segons Andreu Grau, col·laborador de Núvol, Uniformement desordenat “és com un trencaclosques. La novel·la està pretesament fragmentada, de tal manera que vivim l’acció a través d’un mosaic de personatges que ens van descabdellant els esdeveniments. Cada personatge aporta la seva veu i la seva veritat, inevitablement subjectiva, i és el lector qui s’encarrega de posar en ordre la trama de la història”.

El mateix Andreu Grau ens recomanava l’opera prima de David Ventura, ‘Algú parla de mi’ (Amsterdam), “una novel·la que retrata una Barcelona molt contemporània i que a vegades queda amagada en la nostra literatura. A Algú parla de mi la gent du pírcings i mira Telecinco i llegeix la revista Cuore i juga a la Playstation, tot i que també hi ha cinèfils i llicenciats en Periodisme i noies que viuen a Gràcia. Una visió completa i realista de la nostra societat, que no és difícil reconèixer, especialment si no es supera la trentena”.

David Ventura

De la mà de LaBreu ens arriben dues novel·les de gran densitat literària: El talent de Jordi Nopca i Vulcano de Max Besora.

En paraules d’Anna Maria Iglesia, col·laboradora de Núvol, Max Besora ha construït “una novel·la fragmentària, d’estil i ritme poètic, però que s’inscriu dins de la tradició novel·lística dels grans autors com James Joyce, Virginia Woolf o William Faulkner, els mestres del monòleg interior, del flux de consciència”.

Per la seva banda, l’escriptor Albert Forns manifestava així el seu entusiasme pel debut de Jordi Nopca: “M’ha agradat tant El talent perquè és una novel·leta, sí, però de simple no en té res. Cada pàgina, i això és potser el que trobo més meritori de la història, cada pàgina està feta amb la mateixa originalitat que la primera, amb la mateixa frescor, intentant anar més enllà, intentant fugir del realisme barceloní que tot ho mata, i cada pàgina desprèn la mateixa sensació de festa, de com de bé s’ho ha passat el Nopca prenent-los el pèl a tots”.

Gràcies a l’editorial Raig Verd hem pogut llegir a Víctor Sabaté, amb El jove Nathaniel Hathorne. Xavier Serrahima en va fer una  crònica de la presentació del llibre a la llibreria Taifa de Barcelona.

 

Adrià Pujol Cruells

 

Deixem pel final un cas singular, una descoberta que ens agrada molt per la seva profunda excentricitat. Es tracta d’Adrià Pujol, autor de l’Escafarlata d’Empordà (Edicions Sidillà), “un dietari sorneguer, una mena de joc de l’autor amb si mateix, barreja de quadern d’observacions d’un antropòleg curiós i llibreta de poeta perplex”, com ha escrit Isidre Ferré. “És l’exercici creatiu de qui vol ser cronista d’un temps i d’un ecosistema i alhora de qui té la voluntat de restablir una certa relació cordial amb si mateix, (aquella que només aconseguim si ens remuntem a la que teníem —o creiem que teníem— a la infantesa). Llàstima que l’esforç de fer una cartografia existencial sigui un dels treballs d’Heracles”.

La llista no s’acaba aquí. Seria injust tancar-la sense esmentar El mercader, de Coia Valls, novel·la de tremp narratiu que ha captivat lectors i ha merescut premis dels lectors de L’illa dels llibres o Llegir en cas d’incendi. N’ha parlat en un magnífic article Roser Pros Roca.

M. Mercè Curtiella, premi Llibreter 2012 | Foto de Pere Virgili

Tampoc podem oblidar una revelació en tota regla que ens ha arribat a través del premi Llibreter, que aquest any ha distingit la novel·la Germans, gairebé bessons (Brau) de M. Mercè Cuartiella, una autora pràcticament desconeguda pel gran públic. N’hem parlat aquí i tornem a felicitar l’autora.

Ens hauria agradat recollir també altres debuts que no surten als mapes, com el de Berta Noy (Llocs que no surten als mapes), Carme Martí (Un cel de plom), Isabel Sucunza (La tienda y la vida), Manel de la Rosa (Cada color d’un riu) o la primera novel·la de Víctor Nubla (El regal de Gliese). Esperem cobrir-los aviat a Núvol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Després de llegir la notícia, he investigat una mica i és cert: dels deu de narrativa catalana que publica el “rotatiu” (El Periódico, pel que he pogut esbrinar), només un no és del Grup 62 / Planeta, la novel·la “CADA COLOR D’UN RIU” que esmenteu al final. Teniu raó, és un escàndol. Però mira, així ja sé segur quina em compraré de les deu, que segur que aquesta no està a la llista “per poders”.

  2. Millor…La Sucunza escriu en castellà o és un títol en estranger? I si escriu en espanyol què hi fa aquí tan sola??