Carta oberta sobre el racisme

19.07.2013

Versión en castellano

La carta oberta de Jonas Hassen Khemiri a Beatrice Ask, ministra de Justícia de Suècia, es va publicar en suec al Dagens Nyheter el 13 de març de 2013. Des d’aleshores s’ha publicat en diverses llengües. En anglès a la revista Asymptote i al diari The New York Times. A Alemanya al Theater Heute, a França al Courrier International i a Itàlia al Corriere della Sera. La revista Asymptote s’ha proposat de publicar aquesta carta en tantes llengües com sigui possible. Núvol és el primer mitjà en publicar-la en català, amb traducció de Julia Sanches i Alba Tomàs Albina.

 

Jonas Hassen Khemiri

 

Benvolguda Beatrice Ask,

Hi ha moltes coses que ens fan diferents: vós vareu néixer a mitjans dels cinquanta, jo al tombant dels setanta; vós sou dona, jo home; vós vàreu fer carrera política, jo sóc escriptor. Tanmateix, tenim certes coses en comú: tots dos vam estudiar Economia Internacional (sense obtenir-ne el títol); pràcticament duem el mateix pentinat (tot i que tenim el cabell de diferent color) i tots dos som ciutadans de ple dret en aquest país, nascuts dins d’aquestes fronteres, units per l’idioma, la bandera, la història i les infraestructures. Tots dos som iguals davant la llei.

Per això, quan dijous passat, en el programa de ràdio P1 Morgon, us van preguntar si, en qualitat de ministra de Justícia, us preocupa que la gent —els ciutadans, els que paguen impostos, els votants— declari que ha estat aturada per la policia i que se li ha demanat la documentació només en funció del seu físic —pell fosca, cabells no pas rossos: morens—, em va sorprendre tant que contestéssiu:

“La percepció que té cadascú de ‘per què m’han interrogat’ pot, és clar, ser molt personal. Hi ha qui ha estat prèviament imputat d’algun crim i viu amb la sensació que sempre l’interroguen, tot i que pel sol fet de mirar algú no es pugui saber si ha comès o no un crim […]. Per tal de jutjar si la policia ha actuat o no segons les lleis i les normes, s’ha de tenir en compte la perspectiva general.”

És una tria de paraules interessant “prèviament imputat d’algun crim”, perquè això és exactament el que som; som culpables aquells que no provem el contrari. Fins a quin punt la percepció personal legitima el racisme? Quan esdevé discriminació, opressió, violència? Com pot la “perspectiva general” esborrar tantes percepcions personals dels ciutadans?

Us escric amb una sola demanda, Beatrice Ask: m’agradaria que intercanviéssim les nostres pells i vivències, us hi animeu? Som-hi. Mai no us heu mostrat reticent a les idees un pèl esbojarrades (encara recordo la vostra controvertida proposta segons la qual tothom qui contractés serveis sexuals hauria de rebre un avís en un sobre color lavanda). Durant vint-i-quatre hores ocuparem l’un el cos de l’altra. Primer entraré en el vostre per entendre què vol dir ser dona en el món patriarcal de la política. Després, podreu agafar en préstec la meva pell per entendre que quan surts al carrer, baixes al metro, entres al centre comercial i veus la policia, allí aturada amb la llei al seu costat, amb el dret d’interpel·lar-te i demanar-te que demostris la teva innocència, et surten al pas records. Altres abusos, altres uniformes, altres mirades. I no, no cal que tornem a la Segona Guerra Mundial a Alemanya, ni a Sud-àfrica en els vuitanta. La història recent de Suècia ja ens basta: un seguit d’històries agafades a l’atzar que el nostre cos comú tot d’una rememora.

Amb sis anys aterrem a Arlanda, a la nostra pàtria compartida. Caminem cap a la duana amb un pare a qui li suen les mans, estossega, s’arregla el pentinat i enllustra les sabates sobre els genolls. Comprova dues vegades si duu el passaport suec a la butxaca interior que toca. A tots els qui tenen la pell rosada se’ls deixa passar, però el nostre pare l’aturen i pensem que potser és una coincidència. Amb deu anys veiem la mateixa escena un altre cop. Potser és el seu accent. Tenim dotze anys, i tornem-hi. Potser és la seva bossa esparracada amb la cremallera trencada. Tenim catorze anys, setze, divuit.

Tenim set anys, comencem l’escola i hem estat introduïts a la societat per un pare a qui ja aleshores el terroritzava el fet que els seus fills heretessin l’estigma d’estranger. Deia:

─Quan algú té la pinta que tenim, ha de ser mil cops millor que qualsevol altre si no vol ser un zero a l’esquerra.

─Per què?

─Perquè tothom és racista.

─Tu ets racista?

─Tothom menys jo.

Perquè és així que funciona el racisme. Mai no alimenta el nostre sentiment de culpa, mai la nostra història, mai el nostre ADN. Sempre es troba en alguna altra banda, no pas aquí, ni en mi, ni en nosaltres.

 

Beatrice Ask, ministra de Justícia de Suècia

 

Tenim vuit anys i mirem pel·lícules d’acció on els negres violen, blasfemem amb veu gutural, apallissen les seves dones, segresten els seus fills, manipulen i menteixen i roben i abusen. En tenim setze, dinou, vint, trenta-dos, i veiem els mateixos personatges estereotipats usats una vegada i una altra.

Tenim nou anys i decidim convertir-nos en el setciències, el més aplicat de la classe, el més pilota del món. Tot anava segons el previst i només quan venia un substitut esdeveníem l’alumne problemàtic de la classe.

Tenim deu anys i som perseguits per caps rapats per primera —però no darrera— vegada. Ens identifiquen vora el banc on acostumen a beure, prop de Högalidskyrkan, ells bramen, nosaltres correm, ens amaguem en un portal amb el gust de la sang a la boca, el cor que compartim batega com el d’un conill mentre anem cap a casa.

Tenim onze anys i llegim còmics on els orientals són místicament exòtics, belleses d’ulls bruns, sensuals (i alhora inspiren poca confiança).

Una aspirant al títol de Miss Sweden

Tenim dotze anys i anem al Mega Skivakademien a escoltar discos i, cada cop que hi fem cap, els guàrdies de seguretat ens ronden com taurons, parlant pel walkie-talkie, seguint-nos a pocs metres de distància. I mirem d’actuar de manera normal, procurem que el nostre llenguatge corporal sigui tan poc delator com puguem. Camineu normalment, Breatrice. Respireu com sempre. Apropeu-vos a aquell mostrador de discos i feu per agafar aquell àlbum de Tupac de tal manera que no sembli que teniu intenció de robar-lo. Però els guàrdies de seguretat encara estan a l’aguait i aquí, en alguna banda, en el cos que compartim, probablement s’hi troba el plaer vergonyós de tastar el sistema que va fer caure al parany els nostres pares, de trobar la raó per la qual ells mai no van tenir èxit en aquest país; la raó per la qual els seus somnis van morir en un mar de sol·licituds de feina retornades.

Tenim tretze anys i comencem a freqüentar el centre de joves i a sentir històries. El germà gran d’un amic, que va plantar cara a la policia de Norrmalm, el van tancar a la furgoneta i després el van llançar a Nacka amb el nas rajant sang. El cosí d’un amic va ser arrossegat i apallissat en una petita dependència de la parada de metro de Slussen pels agents de seguretat (li van posar guies telefòniques sobre les cuixes per tal de no deixar marques). L’amic del meu pare, N., va ser trobat per una patrulla de policia i tancat a la cel·la dels borratxos perquè balbucejava. No es van adonar fins el dia següent que alguna cosa no rutllava; a urgències li van trobar una aneurisma i en el funeral la seva xicota va dir: “només que m’haguessin trucat els podria haver dit que no bevia.”

Tenim tretze anys i mig i vivim en una ciutat assetjada per un home amb un rifle i una mira làser, un individu que dispara contra onze persones de cabell fosc durant set mesos sense que la policia faci res. I el nostre cervell compartit comença a creure que sempre són els musulmans els qui surten més mal parats; sempre aquells amb noms àrabs els qui tenen menys poder (i oblida totalment les vegades que tot anava d’una altra manera i eren altres els qui manaven―com quan el noi que a l’escola tothom anomenava “el jueu” el van lligar a una tanca amb un cadenat que li passava per la tira del cinturó dels texans i tothom reia quan intentava alliberar-se; ell també reia; provava de riure; nosaltres, rèiem?).

Tenim catorze anys i sortim del McDonald’s a Hornsgatan i dos policies ens demanen els papers. Tenim quinze anys i seiem fora d’una botiga Expert i aleshores una furgoneta de policia s’atura davant nostre, en surten dos policies, ens demanen els papers, ens pregunten com va. Després tornen a entrar a la furgoneta.

I sempre una lluita a dins. Una veu que diu: no tenen cap refotut dret a prejutjar-nos. No poden acordonar la ciutat amb el seu coi d’uniformes. No tenen permís per fer-nos sentir insegurs en els nostres propis veïnats.

 

Gamla Stan, el barri antic d'Estocolm

 

Però una altra veu diu: i si és culpa nostra? Segurament parlàvem massa fort; portàvem suadores amb caputxes i bambes; els texans eren molt amples i tenien un nombre sospitós de butxaques; vam cometre l’error de tenir un color de cabell criminal; podríem haver escollit tenir menys melanina a la pell; va resultar que teníem cognoms que li recordaven a aquest petit país que és part d’un món més extens. Érem joves i, definitivament, tot canviaria quan ens féssim grans.

I el nostre cos compartit va créixer, Beatrice Ask. Vam deixar de passar l’estona al centre de joves, vam canviar la suadora per un abric negre; la gorra per una bufanda. Vam deixar de jugar a bàsquet i vam començar a estudiar Economia a Handelshögskolan a Estocolm. Un dia estàvem aturats fora de l’estació central d’Estocolm, gargotejant en un quadern (perquè, encara que estudiéssim Economia, teníem el somni secret de ser escriptors).

De sobte un individu va aparèixer per la banda dreta, un home cepat amb un auricular a l’orella. “Com va?” Ens va demanar els papers, ens va engrapar els braços amb una pressa policial i ens va portar a la furgoneta, on, suposadament, havíem d’esperar asseguts mentre li confirmaven que érem qui havíem dit que érem. Suposadament, coincidíem amb una descripció; suposadament, ens assemblàvem a algú altre. Vam estar-nos asseguts a la furgoneta de la policia durant vint minuts. Sols, però no del tot, perquè un centenar de persones van passar davant nostre. Ens fitaven amb un esguard que murmurava: “mira-te’l. Un més. Encara un altre que actua d’acord amb els nostres prejudicis.”

M’encantaria que haguéssiu estat amb mi dins la furgoneta, Beatrice Ask. Però no hi éreu. M’hi vaig estar assegut tot sol, vaig topar-me amb els ulls que passaven i vaig provar de mostrar que no era culpable, que només m’estava aturat en un lloc amb un determinat aspecte. Però és difícil argumentar a favor de la teva innocència des del seient de darrera d’una furgoneta.

És impossible formar part d’una comunitat quan el Poder sempre assumeix que ets un Altre.

Passats vint minuts, ens van fer baixar del vehicle, sense disculpar-se, sense cap explicació. Només: “pots marxar.” El nostre cos, bombejant adrenalina, se’n va anar i el nostre cervell va pensar: “hauria d’escriure sobre això.” Però els nostres dits sabien que no passaria, perquè les nostres experiències, Beatrice Ask, no són res comparat amb allò que els passa a altres; el nostre cos va néixer en aquesta banda de la duana, la nostra mamà és sueca, la nostra realitat és com una cambra confortable plena de coixins, comparada amb el que els passa als que realment no tenen cap poder, ni recursos, ni papers. A nosaltres no ens amenacen de deportar-nos; no correm el risc d’anar a la presó si tornem. Sabent que n’hi ha d’altres que ho tenen molt pitjor, vam triar el silenci en comptes de les paraules i els anys van passar i molt després es va posar en marxa el projecte REVA, “la legal i efectiva execució de projecte”. La policia va començar a escorcollar els centres comercials, va parar guàrdia davant de les clíniques que ajudaven els sense papers i famílies amb fills nascuts a Suècia van ser deportades a països on no havien estat mai; ciutadans suecs van ser forçats a ensenyar els seus passaports per demostrar que formaven part del país i una certa ministra de Justícia va explicar que no tenia res a veure amb un control racial, sinó més aviat amb “percepcions personals”. La rutina del poder, la pràctica de la violència. Tothom feia sols la seva feina: els guàrdies de seguretat, la policia, els agents de duanes, els polítics, la gent.

 

Jonas Hassen Khemiri

 

I aquí vós m’interrompeu i dieu: “per què és tan difícil d’entendre? Tothom ha de seguir la llei”, i nosaltres contestem: “però, i si la llei és il·legítima?”.

Vós dieu: “tot és qüestió de prioritats, i el cas és que no tenim recursos infinits”, i nosaltres contestem: “com és que sempre hi ha diners quan els que tenen pocs recursos són perseguits, però mai no n’hi ha prous quan els que tenen pocs recursos han de ser defensats?”.

Vós dieu: “com podem oferir amplies garanties socials i a la vegada acollir tothom?”, i nosaltres arrosseguem els peus i ens escurem la gola, perquè, per ser completament honestos, no tenim cap resposta clara, però sabem que una persona mai no pot ser il·legal i que cal fer alguna cosa quan els uniformes escampen inseguretat i la Llei es torna contra els ciutadans. I vós ja en teniu prou, Beatrice Ask; intenteu abandonar el nostre cos. Com els lectors, creieu que això ja ha anat massa lluny, que és només repetició i més repetició, i teniu raó: no hi ha final, ni solució, ni sortida d’emergència; simplement tot es repeteix, perquè aquest sistema no desapareixerà votant en contra del projecte REVA; REVA és l’extensió lògica d’una opressió constant i de baixa intensitat; REVA viu encara en la nostra incapacitat per reformular l’statu quo de la nostra autorepresentació nacional i avui, prop vostre, a la cua d’un bar, gent “no blanca” es dispersa perquè no els aturi el porter; i demà, a la cua de les oficines d’habitatge, els qui tinguin noms estrangers empraran el nom de la seva parella per no ser deixats de banda; i just ara, en una sol·licitud de feina, un suec normal i corrent escrivia “NASCUT I CRIAT A SUÈCIA”, en majúscules, perquè sap què passarà si no. Però ningú no fa res, al contrari, ens centrem en localitzar gent que ha vingut fins aquí cercant la seguretat que tant ens enorgullim de poder oferir a (una part de) la nostra ciutadania. I escric “nosaltres” perquè som part d’aquest tot, d’aquest cos social, d’aquest nosaltres.

Ja us en podeu anar.

 Traducció de Julia Sanches i Alba Tomàs Albina.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Magnífica carta, estic molt impressionada que tot això passi a Suecia, tot plegat em deixa un sentiment de profunda tristor.

    • Angela, em temo que els suposats paradisos nòrdics estan molt més aprop del què escriu aquest noi què no pas d’aquella imatge idílica d’un paradís on la protecció social i la igualtat davant la llei impera. Creu-me…

  2. Retroenllaç: Imprescindible: Carta oberta a Beatrice Ask

  3. Esplèndid. No reconforta gens saber que el que passa a Espanya i a Catalunya (la vigilància i la persecució continuada de tots els “diferents”, siguin àrabs, paquistanesos, subsaharians…) també passa a una terra presumptament més democràtica. Però és possible que aquests fets tan ben explicats faci canviar alguna cosa.

  4. Què patètic aquell home. Barreja rasisme amb realitat que un grup molt elevat de joves roba discos etc. que es rasisme es creure que això té quelcom a veure amb el seu color de pell i també realitat molt clara, persones més pobres roba més … que es més probable a Barcelona, nens de famílies català parlants robant la gent o pobres gitanos de Romania ? Es rasisme o observació ? Es rasisme anar a viure a Catalunya i no fer ni mínim esforç a parlar en català o intentar a discobrir la seva cultura etc. etc. rasisme es un problema però problema REAL es pobresa i disrespecte.

  5. Els suecs, tan civilitzats ells, ¿com és que cap rosset no ha denunciat, per un sentit de responsabilitat cívica, aqueixa situació? Deu ser que fins el suequet més digne està malalt de supremacisme blanc. Gràcies, Jonas Hassen Khemiri, ets molt més digne, i suec, que molts suecs de soca-rel.

  6. Una carta excepcional sobre la injustícia, la indefensió i la percepció personal. Es molt trist que al S-XXI i a Suècia, encara passi això.

  7. Penso que en sabem quelcom d’aquestes actituds, sobretot els qui tenim uns anys. el ‘habla en cristiano’ encara ressona dins les nostres orelles i al País Valencià i a les Illes, encara es practica la imposició autoritària de la policia i la Guàrdia Civil, contra els que no parlen la ‘lengua del Imperio’.

  8. M’ha impressionat la carta del Jonas, perquè una vegada més demostra les desigualtats que pateix moltíssima gent. I com tots els que no hi estem d’acord hem de lluitar a tot arreu per eliminar-les.

  9. Rabia, impotència, vergonya però per sobre de tot pena. El racisme està arreu del món, penso que és un símptoma d’aquesta “democràcia”, alguna cosa no rutlla quant els governs de tot el món potencien comportaments que generen odi per una part i por per l’altre. Quan deixarem de tindre els cors plens d’odi i por?, quan podrem veure en un esser humà un germà? Sempre portarem a dins un racisme patològic mentre l’educació es basi en la diferenciació. El bon estudiant i el mal estudiant per exemple. Senyalant amb el dit tot allò que ens fa diferents, on queda allò que ens fa iguals?
    La incultura és la mare de la intolerància.

    • Aquesta carta, inteligent, sensible i carregada de raó, constata una realitat que té lloc als països occcidentals, els que més presumeixen de respectar els drets humans. Igual passa al nostre país i a Catalunya. Es un escrit ple de sensibilitat . Llàstima que no pot arribar a tothom perquè ‘d’on no n’hi ha, no en raja’, que diem.