Mathias Enard: ‘Carrer Robadors’, o com escapar de l’infern

29.04.2013

Mathias Enard, autor francès resident a Barcelona, acaba de publicar la novel·la ‘Carrer Robadors’. Enard hi analitza la situació de les dues ribes del Mediterrani des de la perspectiva d’un jove tangerí.

 

Mathias Enard, autor d'El carrer Robadors (Columna)

 

L’infern entès com una condemna a observar el món, en tota la seva dimensió, tancat dins d’una presó amb les parets de vidre. Com donar voltes fins caure esgotat en els cercles concèntrics que plantejava Dante, sense més rumb a la vida que gravitar per sempre a l’entorn de l’horror. És aquest infern una cadena perpètua, o és possible escapar-ne? Com trencar-ne els límits i guanyar-se la llibertat, encara que sigui momentània? Una via és a través de l’energia i l’ímpetu que donen la joventut, quan tot el pes del passat acumulat, per molt horrorós que sigui, encara no pot compensar la capacitat d’atracció del futur que resta per endavant, a l’espera.

Lakhdar, el protagonista i narrador de ‘Carrer Robadors’ (Columna / Mondadori 2013), la darrera novel·la de Mathias Énard, salta d’un cercle infernal a un altre com si fossin les caselles d’un joc de l’oca. Com si estigués guiat per un jugador maldestre o abocat a la mala sort, a qui els daus sempre li atorguen la pitjor de les opcions. Aquest viatge de Lakhdar pels inferns que es multipliquen a la terra sustenta la novel·la, segons l’escriptora i periodista Llúcia Ramis, que va acompanyar Enard a la presentació de ‘Carrer Robadors’ a la llibreria Laie. També hi van ser Robert Juan-Cantavella, traductor al castellà de bona part dels llibres d’Enard, i l’escriptora Marina Espasa. “Són inferns entesos no pas com a llocs físics, sinó com estats de perdició”, apunta Ramis. Però en lloc d’entomar aquest destí com una maledicció i submergir-se en els seus abismes, el jove marroquí sempre aconsegueix mirar endavant. Mancat d’un rumb concret, sense tenir mai del tot clar què l’espera, tan sols amb la consciència que aquesta és l’única perspectiva possible. Com quan des de ben jove, dalt de la Medina de la seva Tànger natal, porro fumejant en mà, al costat del seu amic Basam, deixa passar el capvespre observant les esteles que deixen els vaixells que creuen l’Estret de Gibraltar. Espanya, a l’altra banda, no és per ell cap idea concreta, com tampoc ho és el concepte de futur. Simplement conformen la línia de l’horitzó, on la mirada hi va a parar irremediablement.

‘Carrer Robadors’ va ser finalista del Premi Goncourt 2012. Una nova fita de Mathias Énard, escriptor francès resident a Barcelona des de l’any 2000, i autor de títols tan celebrats –i diferents- com ‘Remuntar l’Orinoco’, ‘Zona’ o ‘Parla’ls de Batalles, de Reis i d’Elefants’. Énard és l’antítesi d’aquells escriptors que, novel·la rere novel·la, escriuen el mateix llibre, obsessionats sempre amb els mateixos personatges, èpoques i circumstàncies. Per ell, cada nou projecte literari sembla una oportunitat per fer ‘tabula rasa’, i en certa manera de reinventar-se, malgrat que qüestions com la civilització mediterrània, el viatge o el món àrab (Énard és un expert arabista i coneix perfectament el territori del Magreb) són constants en la seva obra.

Mathias Enard

 

Amb ‘Carrer Robadors’, l’autor ha volgut escriure “una barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures”, tal i com va destacar a la Laie. Aquests tres gèneres es personifiquen en la figura de Lakhdar, un jove que narra en primera persona les seves peripècies des de que l’expulsen de la casa familiar de Tànger a causa de l’escàndol que genera la relació il·lícita amb la seva cosina Meryem, fins que va a petar a un pis del carrer Robadors, meca de la marginalitat del barri barceloní del Raval. Durant aquest llarg camí, durant el seu pas pels diferents inferns, Lakhdar s’ha d’empassar els beuratges més amargs. Però també troba persones que l’endolceixen una mica el viatge i descobreix en sí mateix una resistència insospitada. “Potser perquè hi ha en la joventut una força infinita, un poder que fa que tot llisqui, que fa que res t’afecti realment”, afirma el protagonista en les primeres pàgines del seu periple.

La maledicció familiar el porta a malviure com un vagabund als carrers de Tànger fins que el rescata un col·lectiu d’islamistes radicals, el Grup de Difusió del Pensament Corànic, que lidera l’inquietant Nuredine i que ja ha abduït el seu company Basam. La relativa tranquil·litat que viu durant uns mesos com a gestor de la biblioteca del Grup (ven llibres com ‘La sexualitat a l’Islam’ i enciclopèdies coràniques als fidels que surten de la mesquita) i que combina amb la lectura de novel·les policíaques franceses que treu d’un quiosc del barri, es veu truncada amb la irrupció de la Primavera Àrab, matisada al Marroc però en plena ebullició a Tunis i a Egipte. El paper que adquireix el grup radical en aquest nou i confús context i la sospita que Basam pot estar involucrat en el sagnant atemptat al cafè Argana de Marràqueix, l’obliga a marxar sense mirar enrere. Aquí comença la seva perenne fugida d’un infern per caure immediatament en un altre. Després del seu pas per una editorial francesa amb seu a la Zona Franca de Tànger on es dedica a mecanografiar documents per ser digitalitzats, un treball absurd i alienant que exerceix en condicions gairebé esclavistes, s’acaba enrolant en la tripulació d’un dels vaixells que creua a diari l’Estret. Fins que l’armador, ofegat pels deutes, cessa l’activitat i els mariners queden atrapats al port d’Algesires, un “no-lloc” del qual tampoc sembla haver-hi sortida. Però torna a aparèixer una via d’escapatòria que passa per acceptar el treball d’ajudant del personatge més tenebrós del paisatge humà que conforma el llibre. Es tracta de Cruz, propietari d’una funerària, que col·labora amb les autoritats locals recollint a les platges d’Algesires i de Tarifa els cadàvers dels immigrants que han mort ofegats en intentar creuar l’Estret. Un autèntic dimoni, malgrat que la desgràcia pesa més en ell que no pas la vilesa, que tan sols mostra estima pels seus dos magnífics gossos i que mata les hores del dia en què no busca immigrants morts veient vídeos reals de violència extrema per Internet. La necessitat de fugir de l’horror porta Lakhdar a la parada final del seu viatge iniciàtic, Barcelona. Hi arriba a la recerca de Judit, una estudiant d’àrab que coneix a Tànger, de qui s’ha enamorat sense remei i que és per al protagonista de la novel·la l’únic far que el guia en les seves tribulacions. La capital catalana el rep sacsejada pel descontent social i l’auge del moviment dels Indignats, en un clima d’insurrecció similar però, a la vegada, tan diferent al que es viu a l’altra riba de la Mediterrània. Lakhdar descobreix, estupefacte, que la mateixa ciutat que el dia de vaga general es converteix en un camp de batalla apocalíptic es desperta a l’endemà com si res no hagués passat, sotmesa de nou a la més estricta rutina. “Aquí tothom té encara massa coses a perdre per llançar-se a la insurrecció”, li diu Munir, el tunisià amb qui comparteix pis al miserable carrer Robadors.

Mathias Enard (Foto Melania Avanzato)

En paraules de Marina Espasa, ‘Carrer Robadors’ “és una novel·la que aconsegueix connectar amb l’esperit de l’època”. Énard la va iniciar el 2010, any en què esclata la Primavera Àrab, i la va segellar el 2012, quan se certifica el retorn del PP al govern d’un Estat espanyol que acumula gairebé un lustre de crisi profunda. “És una novel·la escrita a temps real sobre esdeveniments reals, entre els quals intento establir relacions” explica l’autor. Esdeveniments que ja han estat analitzats des de tots els angles en forma de notícies, cròniques i reportatges als mitjans de comunicació. “Però jo he volgut fer una novel·la que funcioni com un artefacte totalment allunyat del periodisme, i que es pugui llegir d’aquí a 50 anys”, afegeix. Quina nova perspectiva de tots aquests fets es pot aportar des del llenguatge novel·lístic? “Els usos del temps i de l’espai són molt diferents, els personatges adquireixen una càrrega simbòlica, i pots establir imbricacions entre els fets que en format periodístic no tindrien cap interès”, defensa l’autor. Aquest seguit d’esdeveniments que creuen la novel·la d’Énard es filtren a través de la figura de Lakhdar, la gran troballa literària i autèntic motor de l’obra. Lakhdar intenta explicar-se a sí mateix tot el que li passa, des de la urgència de la joventut i la perplexitat pròpia d’aquell a qui la realitat que l’envolta escapa a la seva comprensió però a qui no li queda alternativa que entomar-la i mirar de seguir endavant. I així, malgrat la seva cruesa, malgrat els personatges i escenaris sinistres que la poblen, malgrat que l’horitzó per al seu protagonista sempre és borrós, la novel·la impedeix que la foscor s’apoderi de tot. Com diu Énard, “Crec que hi ha esperança en el llibre, que sorgeix directament del propi personatge, de l’energia de la seva joventut que li permet sortir d’experiències tan dures”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una bon article. Simple i sense pretensions però dóna una visió ben realista de la novel.la d’Enard. M’agrada que el protagonista sigui un jove igual que en la novel.la de auður ava ólafsdóttir, Rosa càndida.