Carod-Rovira i el protestantisme

La primavera de 1940, policies franquistes interroguen a Barcelona un protestant resident al carrer Nàpols. S’han interceptat les cartes que, des de l’exili argentí, li ha adreçat el predicador espanyol Samuel Palomeque i volen esbrinar la misteriosa identitat de Mateu, Marc, Lluc, Pere i Timoteu, repetidament esmentats, perquè els agents, “tot fa pensar que no pertanyents als servei d’intel·ligència”, ignoren que són tres evangelistes, l’apòstol i el company de Pau de Tars. És una anècdota que recull Josep-Lluís Carod-Rovira a la seva impressionant Història del protestantisme als Països Catalans, publicada per la valenciana 3i4 edicions.

L’obra, d’una extraordinària erudició, és el resultat d’anys de recerca que l’autor ha fet sobre la història de la que és la segona confessió en importància del nostre país, i apareix a les portes del cinc-cents aniversari de l’inici de la Reforma protestant, per Martí Luter, que l’octubre de 1517 publicava les seves 95 tesis al castell de Witemberg. Els efectes d’aquell acte simbòlic havien de canviar el món literalment, com és prou sabut,  perquè obria una nova època a Europa, just en el moment en què s’iniciava l’aventura – o, millor, la desventura- colonial per castellans i portuguesos, que aviat serien imitats pels anglesos, francesos i holandesos, en una primera versió de la globalització que, en aquests dies atribolats, ajuden a entendre la sorprenent victòria de Trump, com un intent desesperat de mantenir la supremacia dels WASP, ja en franca decadència. Perquè el protestantisme va tenir unes conseqüències profundes i duradores sobre les creences i la conducta de la gent, sobre l’economia, la política i la cultura de la modernitat, segons han estudiat a la primera meitat del segle passat personalitats del gruix de Max Weber, Werner Sombart o Erich Fromm.

Dit això, resulta sorprenent que fins ara no hi hagués en l’àmbit català una obra de referència sobre el fenomen, tret de la ja clàssica de Joan González Pastor, El protestantisme a Catalunya (1968), que Carod elogia pel seu rigor i la voluntat d’abastar també el País Valencià i les Illes. El llibre de l’ex-conseller en cap i destacat intel·lectual en actiu ens obre la porta a la comprensió de la diversitat de protestantismes que parteixen dels pares fundadors, dels Luter, Calví, Melachton, Zuingli o Bucer:  luterans, presbiterians, hugonots, anglicans, baptistes, metodistes, adventistes, evangelistes, quàquers o assemblees de germans, i sobre tot ens parla de l’impacte que han tingut als Països Catalans,  territori de cruïlla des del despertar de la història per on penetren constantment una multiplicitat de gent i d’idees, en oposició a les terres de l’interior peninsular, per on tradicionalment no hi passa res ni ningú.

Entre les grans aportacions que ens depara la lectura hi ha el reconeixement degut a  un conspicu intel·lectual que fins ara ha passat entre nosaltres amb més pena que glòria: el teòleg, filòsof, hel·lenista i humanista Pere Galès i Reyner. Nat a Ulldecona (Montsià) el 1537, és la figura més important del protestantisme als Països Catalans i al seu temps va ser qualificat d’acutissimus i doctissimus, després del seu pas per Roma, Bolonya, Torí, Nàpols i París. A causa de les seves idees reformistes va ser torturat per la Inquisició romana fins deixar-lo borni i va tornar a Catalunya, fins que el 1582 s’establiria definitivament a Ginebra, com a membre de l’església calvinista. Encara hi ha una altra dada que destaca especialment l’autor: que el 1832, un any abans de la publicació de l’”Oda a la Pàtria” d’Aribau, que iniciava formalment la Renaixença, s’havia publicat a Londres Lo Nou Testament, la primera versió d’aquest text capital, sota els auspicis del pastor ginebrí Abraham Louis Lissignol, que en recomana l’edició perquè els catalans mantenen orgullosament  la seva llengua i tenen una gran influència al regne d’Espanya.

Però, dades concretes a banda, Carod ens enfronta a una terrible realitat històrica, la de la repressió sistemàtica que ha hagut de suportar el nostre país sota el domini d’un estat secularment autoritari i fanàtic, incapaç d’acceptar la diferència, amb els mals incalculables que ens va reportar la Inquisició castellana , imposada pels Reis Catòlics entre el 1482 i el 1488, i abolida formalment el 1834, però que encara actua al subconscient hispànic. Els milers de víctimes, la censura i l’autocensura que va implantar van fer un mal irreparable a la nostra vida i la nostra cultura, allunyada dels grans debats ideològics i científics que travessaven Europa. De manera que el destí dels nostres protestants, perseguits, amagats, reprimits, torturats i morts, ha estat només una mostra del nostre destí com a país i de la nostra difícil marxa cap a la llibertat. Perquè el protestantisme havia nascut amb  la voluntat de renovar una església podrida per la corrupció i la simonia, pel cinisme i la hipocresia, amb la idea que només calia repensar la relació entre l’home i Déu a partir de l’individualisme, de la lliure interpretació de la Biblia i d’unes noves virtuts que, al capdavall, havien de resultar ser ben catalanes: l’esforç, el treball, el sentit de la professió, el deure i la sobrietat, tan allunyades de les manifestacions barroques i de l’exhibicionisme que la Contrareforma va promoure.

El relat del desplegament  lent i dolorós de les diverses esglésies reformades arreu del nostre àmbit lingüístic, l’esforç de centenars d’homes i dones que busquen escampar  una nova espiritualitat, les seves relacions  amb el republicanisme i la maçoneria, la seva literatura i la seva premsa sempre als límits de la precarietat són episodis de la nostra història nacional que Josep-Lluís Carod-Rovira ens posa a l’abast en aquest llibre imprescindible per a una millor comprensió de qui som i d’on venim, ara que sembla que volem anar cap a algun lloc.