Carmelina Sánchez-Cutillas, tornem a la terra encesa

11.04.2016

L’editorial valenciana 3i4 recupera un dels seus llibres insígnia en una nova edició: Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, que a l’any 1975 va rebre el Premi Andròmina en el marc dels Premis Octubre. Un clàssic descatalogat que ara torna a les llibreries per fer-nos descobrir una escriptora poderosa i molt emocionant. Jaume C. Pons Alorda en fa la lectura.

Carmelina Sánchez-Cutillas

Carmelina Sánchez-Cutillas

La matèria de Bretanya és el nom genèric que es dóna a tot aquell compendi de textos que desenvolupen el món de la literatura artúrica: totes aquelles obres que se centren en temes, motius, històries, anècdotes, recurrències i personatges relacionats amb la figura del Rei Artús. Si bé ell és el màxim protagonista, el que engendra cercles concèntrics al seu voltant, tampoc no podem oblidar altres figures que s’hi relacionen, com el mag Merlí, l’amada Ginebra, el cavaller traïdor Lancelot o la funesta Morgana. Les seves vivències tenen lloc en un regne mític, amb objectes ancestrals com la Taula Rodona de la igualtat, l’espasa Excalibur o el sant Greal, un objecte màgic important per a les diferents trames del cicle.

Perquè el sant Greal era el calze que Jesucrist va fer servir durant la nit del sant sopar amb els seus apòstols. Cobejat inclementment, és una metàfora perfecta per entendre objectius impossibles que transformen una recerca en quelcom que va molt més enllà del que representa. Cercar es converteix en objecte, i el viatge d’Ulisses, com el d’Artús i dels seus cavallers, és el que dóna sentit al conjunt, no el seu retorn, tal com indicava el poeta grec Konstandinos Petru Kavafis en el conegut poema “Ítaca”. Es pot identificar el sant Greal amb qualsevol persecució impossible, com ho seria intentar recuperar el nostre passat, que ja ha quedat enrere per sempre per molt que ens esforcem, ja forma part d’una altra música i d’unes altres esferes.

Però la literatura és una eina contra el desrecord. Al pròleg del seu llibre, Carmelina Sánchez-Cutillas ho té molt clar: “He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables”.

Amb aquesta justificació, que ens mena a l’origen i a la raó de ser d’aquesta Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, crec que és una descripció perfecta del que trobem davant dels nostres ulls il·luminats, la cacera funesta es torna a demostrar inevitable, punt primer del fet creatiu. Sánchez-Cutillas persegueix el seu sant Greal, i és aquí on el fracàs esdevé conquesta: almenys part d’aquest món que va existir i que ja ha desaparegut per sempre no morirà del tot. Encara que els mots siguin una barrera ens separa de les coses, també és l’única eina que tenim per relacionar-nos amb la història, amb l’entorn i amb nosaltres mateixos.

Sempre he cregut, encara ara ho faig, que bona part de la millor literatura que s’escriu als Països Catalans, la més radical i atrevida, la que convida a arriscar-nos de forma bullent i desmesurada, és d’autors nascuts a les terres del País Valencià. No és res estrany: les zones de sud comporten una espècie de fúria de viure en qualsevol racó del món. Revisem el cas dels surenys William Faulkner, Carson McCullers, Harper Lee o John Kennedy Toole. La seva visió del món estava marcada per una geografia particular, i per això els seus llibres són tan característics. Si intentem analitzar el nostre cas, podem entendre Mallorca com una mena de sud illenc? Sempre he pensat que aquesta illa gran de les Balears és la Cuba de la literatura catalana, però no sé si m’estic escapant de mare…

Tornem a la terra encesa de Teodor Llorente: si vull compondre un cànon personal no només he d’obligar-me a esmentar els emblemàtics Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March o Roís de Corella com a membres d’aquest passat il·lustre, sinó que també cal que recordi que un dels millors escriptors vius del món resta amagat al seu pou de Sueca, sí, estic parlant de Josep Palàcios. I què em dieu del seu germà de confraria com és Jaume Pérez Montaner? Es tracta d’un altre creador sensacional que ara mateix està treballant en els seus Collected Poems, que ben aviat apareixeran a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner Editor. Quins altres poetes no podem deixar enrere? Doncs penso en Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Joan Navarro, Anna Montero, Vicent Alonso, Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig, Begonya Pozo… Això només per oferir un primer tast.

Bé, i què passa amb els narradors? Imprescindibles són Salvador Company (darrer guanyador del Premi Pin i Soler amb Sense fi), Xavier Aliaga (actual director del setmanari El Temps però responsable de deliris novel·lístics com Si no ho dic, rebente o Els neons de Sodoma, guardonats amb el Vila de Lloseta i l’Andròmina respectivament), Juli Alandes (el Tarantino de les lletres valencianes amb Trencatenebres, també mereixedor de l’Andròmina), Raquel Ricart Leal (que va merèixer el Premi El Lector de l’Odissea amb l’excel·lent El temps de cada cosa) o Anna Moner (que ha rebut trofeus literaris com l’Enric Valor o l’Algons el Magnànim i que ha acabat de treure el recull Gabinet de curiositats).

I dels més joves puc esmentar un trident claríssim: Pau Sif, Paco Bononad i Rubén Luzón. Tots ells són fonamentals, i també me’n deixo d’altres pel camí, sens dubte, però ara mateix no vull fer una inclement llista de la compra.

El cas és que aquesta operació per reivindicar autors d’aquesta zona geogràfica concreta ve a tomb pel simple fet que Carmelina Sánchez-Cutillas escriu amb tendresa furiosa, amb el foc combatiu i extraordinari de la seva terra, parany de tresors, cova de joiells. O almenys així és com jo ho veig: té una identitat pròpia, plena de soroll i d’ancestres, d’eufòria solar. I, com a bona autora del sud, que dèiem abans, el seu estil està molt marcat per una mena de realisme màgic de l’estil dels escriptors sud-americans. No perquè això sigui una voluntat d’imitació només, sinó perquè el que aconsegueix és convertir la infantesa en un espai ancestral. Carmelina Sánchez-Cutillas està creant una mitologia comprensible i accessible, tal com els presocràtics varen intentar entendre i desvetllar els mecanismes del món a través d’una plenitud poètica del coneixement. És la mateixa operació que l’autora duu a terme amb el seu llibre de poemes, Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, també a 3i4, tot i que en un context exòtic:

“Quan l’església ja no tinga ni veus ni pregàries, i el pa àzim del sionista l’esmicole un xiquet pels senderols de la faula, jo encendré un ciri verd del tribut només per demanar-te que germinem una raça inèdita. El dissabte s’abat, s’entela com un gran miracle solitari, i totes les larves del desert fan un pacte d’esterilitat. Oh! Qui haurà perdut la clau medieval de la tortura, entre el plomatge del falcó i les escates roges d’un peix mil·lenari?”

La Matèria de Bretanya, per tant, és un refugi que salva de la mort, del desconcert, de la desmemòria a través de la instauració d’una llegenda privada que pugui arribar a un públic lector que s’identifiqui i en pugui aconseguir coneixement per viure i transmetre. Donar llar a desesperades criatures del passat per salvar una tradició en perill, en la millor tradició folklorista com la de Joan Amades o Jordi des Racó, tot i que al País Valencià no ha existit una figura cabdal del mateix esperit. En certa manera, la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas reïx en els mateixos fonaments d’aquests recuperadors de memòria col·lectiva, ho fa a través d’una operació fantasmal, cendrosa, talment una pantalla de cinema on es projecten ombres mòbils. I aquest és un ritual que consola:

“A voltes érem al poble un dia sencer i a poqueta nit a Capnegret. A voltes romaníem més dies. I si hom em preguntava quin lloc m’estimava més jo no sabia contestar, perquè tot allò, la vila i el camp i les muntanyes i la mar era una part del meu ésser. Després va passar molt de temps, molt de silenci… i ara, les poques vegades que torne per allí tot em sembla diferent, com si hagués plogut una cendra molt fina sobre els xiquets i els homes d’aleshores. Sobre totes les coses.”

Bella atenció dedica Sánchez-Cutillas a la figura del contrabandista. No és estrany: en aquella època era una forma última de supervivència, una demostració més que l’ésser humà farà qualsevol cosa per tirar endavant. Aquesta mena de pirates a la força han incentivat la larva de la imaginació en moltes ments que han vist en ells un homenatge a odissees desfermades. Dos autors he llegit que m’hagin fet eriçar la pell quan han parlat, doncs, dels contrabandistes, m’han fet entendre la seva fascinació, i són Carmelina Sánchez-Cutillas amb aquesta Matèria de Bretanya i Antoni Vidal Ferrando amb Cicle d’Almandaia (Gall Editor, 2015), la trilogia narrativa que inclou La lluna i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens, un monument secret al Mediterrani i a la seva perversitat.

Llegim a Matèria de Bretanya el següent, que condensa bona part de la significança del llibre, i il·lustra molt bonament quina és l’operació de mistificació que duu a terme la seva autora a partir de l’eixamplament de la memòria com a fonament de temple emocional, de vívid sentir:

“Però en aquell món fabulós de la infantesa convertíem els somnis en realitats, i els fets diaris se’ns entelaven com els fets boirosos d’una contarella. I les nits sense llum, només vesprejar, eixíem al Baluard, i amb els ulls i amb el desig d’aventures seguíem les llums escampades per la mar, les llums de les barques de parella que nosaltres volíem confondre amb l’estol de contrabandistes més nombrós que mai hagués creuat la mar.”

Som testimonis, quan llegim aquest llibre imprescindible, d’un viatge heroic a través de la infantesa, amb sang i foc, espases i cendres, cavallers i pirates, així com monstres invisibles que viuen dins del text com una amenaça històrica de tot l’horror que encara haurà de venir. Un periple impressionant a través de les entranyes de la vida. Sí, perquè la matèria de Bretanya, com anunciàvem al principi, és el material amb què estan fets els somnis, els mateixos fantasiejos onírics que Carmelina Sánchez-Cutillas caça al vol i ens els ofereix talment carnassa en aquest banquet final que és el seu llibre. Una delícia incomparable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris