Carme Colomina: “Europa necessita recuperar el suport de la ciutadania”

10.07.2018

Què fa que ens sentim europeus? Què aporta la idea d’Europa a la resta del món? Quina diferència hi ha entre la cultura europea i la pràctica política de la Unió Europea? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre la idea d’Europa. Com que us ho hem preguntat, ens heu fet arribar la vostra opinió a través d’opinionuvol@gmail.comTwitter o Instagram amb el hashtag #EuropaNúvol, i hem recollit les vostres respostes en aquest article. Si en voleu saber més, escolteu Ràdio Núvol, el nostre Podcast disponible a Itunes i a Ivoox.

Carme Colomina. © Ester Roig

Carme Colomina és la veu que explica Europa a Catalunya. Després de molts anys sent la corresponsal de Catalunya ràdio a Brussel·les, actualment treballa com a periodista del diari ARA, on escriu columna setmanal obligatòria per a qualsevol interessat en els afers europeus, és investigadora associada al CIDOB, professora associada al Collège d’Europe de Bruges i professora del Màster en Periodisme Polític Internacional a la UPF School of Management. Després de molts anys treballant les fonts de desenes d’institucions transnacionals, testimoniant com les negociacions entre Estats poden arribar a encallar-se durant dies només per canviar un verb en una frase, últimament es pot permetre una anàlisi més pausada i en profunditat, sense la pressió d’haver de condensar-ho tot en un directe de 40 segons per a la ràdio. Parlem amb ella sobre la sensació de crisi que travessa Europa i sobre com s’ho han de fer els periodistes per explicar-la.

Et sents europea?

Sí que em sento europea, però és que el sentiment de si ets molt europeu o molt poc està molt vinculat a la teva experiència personal. Sóc dels primers Erasmus de Catalunya, un programa que ha fet molts europeus. Visc amb un belga, així que a casa en sabem molt d’identitats múltiples, he viscut 5 anys a Brussel·les, continuo anant-hi sovint i a les classes que dono a Bèlgica tinc alumnes que vénen becats de tots el estats membres. Per mi, Europa forma part del meu dia a dia, però no tant l’Europa política, encara que em dediqui a escriure sobre això, sinó aquesta oportunitat d’estar en contacte amb gent diferent. Hi ha un centre d’anàlisi britànica, el Chatam House, que va publicar un estudi fa més d’un any que parlava de la diferència de la idea d’Europa entre les elits i el poble. Explicava com l’experiència de certes elits que viatgen per Europa i coneixen altres ciutadans de la Unió Europea fa que la seva identitat sigui molt més semblant a la d’un altre ciutadà d’un altre país amb el mateix tipus de vida, que no pas amb algú del seu mateix Estat però que no formi part d’aquesta mena d’elit. En canvi, si perceps Europa com un ens que està allunyat, que no t’ha cuidat i no et representa, i el que vius és que el teu entorn està canviat i no t’han protegit prou d’aquests canvis, la teva percepció d’Europa és diferent i molt més pròxima a altres ciutadans que s’han sentit desprotegits. Si hem d’arribar a la conclusió que només es pot sentir europeu el que viatja i pot estar un temps fora, aleshores sí que serà la mort d’Europa.

Existeix una idea d’Europa que puguin compartir un polonès i un portuguès?

Durant molts anys a Catalunya Ràdio vaig tenir una secció setmanal on preguntava a gent que no venia de la política què significava per ells Europa. Podríem agrupar 3 tipus de respostes: la gent que deia que Europa és la literatura, la música, la cultura que, en el fons tots hem compartit més o menys, aquells que es fixaven en el vessant més històric, les guerres que hem lluitat entre nosaltres, i la tercera deia que nosaltres ens sentim europeus quan ens veiem fora del continent, és a dir, que un italià i un suec s’adonen que tenen més en comú si es troben als Estats Units que a París. Crec que la idea d’Europa és una barreja de les tres. Però jo faria una distinció entre la idea d’Europa i la Unió Europea. La idea d’Europa és aquesta idea continental, tota la cultura i la història que ens defineixen com a continent, però la Unió Europea és un procés en construcció.

Vaig llegir que deies que la UE no és una finalitat en ella mateixa, sinó aquest procés.

Cal entendre què implica formar part del procés. Aquest procés que ha passat dels 6 Estats dels orígens als 28 que la formen ara no té res a veure amb l’original. S’ha transformat tant l’essència que s’està perdent. L’essència es definia pel bé comú, el consens, la solidaritat, la negociació que entén que un dia perdem per aquí però un altre guanyem per allà. Estem en un moment en què sembla que ningú vol perdre ni acceptar cap sacrifici. Hem reescrit la idea de solidaritat en els últims anys a cop de crisi, de crisi econòmica i rescats, i ara amb la crisi de la migració. Però si alguna cosa definia a la Unió Europea, eren uns valors més o menys compartits, una idea social i un model polític pensat per la protecció social de la seva ciutadania amb un sistema que no existeix a cap altre racó del món. I ara, aquest projecte està molt tocat.

Com és que la crisi econòmica ha sotragat tant un projecte que, suposadament, té unes arrels culturals profundes i una forta vocació política i social?

La crisi econòmica ha destapat les febleses que en anys de vaques grasses no es veien tant. Funcionaris europeus m’han dit que les diferències i les desigualtats entre països de l’euro sempre han existit, però quan hi havia diners, l’economia creixia i aquí es venien pisos, les desigualtats es podien amagar sota la catifa. Però quan les dificultats comencen a aparèixer tot allò que s’amagava surt a la llum. La crisi ens ha fet més conscients de les debilitats sobre les quals s’havia construït tot plegat.

I això que se sent sovint que falta sentiment de pertinença, que Europa s’ha construït “de dalt a baix”?

S’ha construït des de dalt perquè hi havia el que els experts han anomenat “consens permissiu”. Es donava per fet que la ciutadania delegava la construcció europea en uns líders i acceptava les seves decisions. El que s’ha trencat amb les crisis és aquest consens: la ciutadania està enviant el missatge que allò que s’està construint ja no li agrada. Jo no veig com la UE pot seguir avançant i reformant-se sense recuperar el suport de la ciutadania. I el com encara és més difícil. Jo crec que, a mesura que la Unió Europea s’ha fet gran, a dins hi han acabat convivint realitats tant diferents que ja no només són els governs dels estats els que esperen coses diferents de la UE, també és la ciutadania. La idea original dels fundadors d’anar avançant tots junts en la integració està qüestionada cada cop en més pels Estats membres.

Si ens fixem en el que està passant a Itàlia o a Hongria, semblaria que el xoc cultural és un factor important

Com a periodista internacional no he cregut mai en el xoc de civilitzacions. Crec que aquest xoc cultural que ara es fa servir per justificar tensions té components molt diferents. Hi ha experts en Europa central i occidental que intenten justificar que, en el centre i l’est del continent, no hi havia la tradició d’acollida i de barreja cultural i s’ha d’entendre aquesta desconfiança dins de societats com la polonesa, la hongaresa, la txeca, encara que sigui irracional. Però crec que això només és una part de la veritat i el que hi ha és una utilització molt clara d’aquestes pors amb finalitats polítiques. Fa 10 o 15 anys, l’enemic de la majoria d’aquests partits clarament xenòfobs era un altre: ni l’Islam ni els emigrants que han arribat ara. Fa 20 anys el Jean-Marie Le Pen, el fundador del Front Nacional i pare de Marine Le Pen, l’actual líder, es definia pel seu antisemitisme. El que fa la seva filla és simplement canviar l’antisemitisme per l’islamofòbia. Aquests partits polítics s’han limitat a canviar d’enemics perquè donava un redit electoral.

Però si la convivència fos tan fàcil, com és que als polítics els funciona aquesta manipulació de les pors?

Si la idea d’Europa és alguna cosa és, precisament, aquesta barreja de cultures que ha definit el continent europeu. Recorda les discussions durant la fallida constitució Europea del 2005. S’havia de parlar de les arrels cristianes d’Europa o no, i que passava amb l’Imperi Otomà? Perquè al final Europa és això, aquesta barreja de tots els pobles que han passat pel continent. Renunciar a això és renunciar al que som. Per una altra banda, aquesta Europa està construint un relat sobre ella mateixa que nega la pròpia realitat. Parlem d’aquests discursos de la por, d’aquest discurs xenòfob, d’aquesta demanda constant d’enduriment, quan les xifres demostren que les arribades han caigut dràsticament. A Itàlia acaba de guanyar un govern amb un partit feixista -bé, diguem-ne “xenòfob”-, com la Lliga Nord, mentre que, durant aquest primer trimestre, han arribat un  80% menys de persones que l’any anterior. El discurs polític va per una banda i la realitat pe runa altra. Això fa que, per a la resta del món, la Unió Europea cada cop es percebi menys com una idea de res. Abans hi havia un punt d’herència colonial amb l’actitud de “veniu que nosaltres sabem fer les coses”, però ara ja ni això. Quan un estat tant clau per al PIB de l’Eurozona com el Regne Unit vol marxar, el mateix model està qüestionat des de dins. El model original de cooperació basat en la solidaritat es troba en plena transformació.

I quin camí s’hauria de seguir? Creus que aquesta “Europa a diferents velocitats”, amb diferents rangs de pertinença, que proposa Emmanuel Macron és la solució correcta?

Tal com està la UE, no veig que es pugui seguir avançant en la integració tots junts com s’ha fet fins ara. De fet, la tendència dels últims anys ja era avançar per grups: un per la moneda única, un per la cooperació policial i judicial, un altre per a l’espai Shengen, etc. Aquesta s’ha convertit en l’única via possible. Té els seus riscos. El que provoca la idea de Macron de l’Europa a diferents velocitats és la por d’alguns països, que pensen que seran ciutadans de segona, i no de primera. Però és que, ara mateix, el fet de ser membre de la Unió Europea ja no defineix totalment quin tipus d’Estat ets o quin és el teu rol. Ja s’han creat diferències substancials entre els Estat membres i entre els ciutadans de la UE: no tots els ciutadans tenen els mateixos drets perquè depenen d’en quines cooperacions està participant el seu estat. Això sí que és una cosa totalment nova i diferent que està canviant la naturalesa de la Unió: dir “sóc membre de la UE” ja no et defineix totalment, depèn de quin passaports tens.

Carme Colomina © Ester Roig

Això ho veus com una passa enrere per anar endavant?

Crec que hem arribat a un punt en el qual no hi haurà un acord a 28 en els grans temes de reforma que li calen a aquesta Unió Europea i no el veig possible perquè els estats membres no esperen ni volen el mateix. Les seves agendes són incompatibles, el mínim comú denominador ja no existeix sinó que, de fet, en aquests moments, és anar enrere.

La teva feina no només és entendre aquests processos tan complexos, sinó explicar-los i, al Màster en Periodisme Polític Internacional de la UPF, ensenyar a futurs periodistes a explicar-los. Que té d’específic el periodisme Internacional?

El periodisme està canviant i aquesta transformació també es nota en el periodisme internacional. El periodista d’ara té moltes més servituds de les que tenia fa uns anys, com alimentar la web on les xarxes socials i això t’afecta tant sí ets a la redacció, com si estàs cobrint una notícia de proximitat, com si estàs a l’altra punta del món. Abans a Brussel·les ja eres un tot terreny que havia de cobrir 4 institucions i 4 agendes polítiques molt diferents, però ara t’has de marcar uns deadlines en temps real, molt més curts, estàs obligat a mantenir el canal de comunicació obert, etc. Tot plegat dificulta la feina, perquè la tasca de periodista necessita temps. Per llegir, per estudiar dossiers, per treballar-te els teus contactes. Al final, acabes vivint les 24 hores del dia connectat.

El ciutadà entén les relacions internacionals o les percep com una cosa llunyana?

Les relacions internacionals són un encaix d’interessos que moltes vegades es regeixen per unes normes acceptades per tots i que acaben influint en el dia a dia de la gent. No són una cosa abstracta, acaben tenint una traducció en la nostra vida i en els últims anys s’ha accentuat. Durant molt de temps es veia la política internacional com una cosa que feien els caps d’Estat posant-se d’acord entre ells i la gent ho sentia molt llunyà. Tot això s’ha transformat perquè també s’ha transformat la capacitat de vigilar que té la ciutadania sobre la política.  La crisi econòmica ha estat clau per canviar aquesta percepció. Jo que fa 20 anys que parlo d’Europa recordo que els primers 10 cada vegada que parlàvem de com comunicar Europa fèiem servir la mateixa frase “Europa és aquell ens llunyà que la gent no sap per què existeix”. Això amb la crisi canvia: la gent s’adona que el que s’està decidint a Brussel·les afecta directament com acabarà vivint l’endemà. Una altra cosa és si aquest canvi de percepció ha jugat a favor o no.

És cosa meva, o el periodisme internacional tendeix cap a una visió cínica del món?

La frase “els països no tenen amics, tenen interessos” no la va dir un periodista, la va dir un polític. Jo arribo a Brussel·les molt jove i molt innocent en aquest sentit i tenia aquesta idea de l’Europa dels pobles i m’adono que és, sobretot, negociació: jo t’aprovo això avui, tu demà em fas el favor d’aprovar-me allò altre. És un gran mercat on es negocia i quan ho veus tens un contacte brusc amb la real polític i t’exclames: però aquest mercadeig què és? Després veus que aquest mercadeig és en realitat fruit d’un consens i, encara que pot tenir aspectes negatius, obliga a tothom a posar-se d’acord. El repte és com expliques tot això fugint dels grans titulars.

Què és el que més t’ha costat explicar de tot el que has vist aquests anys a Europa?

Amb tot el tema de la crisi migratòria, hi ha hagut una gran càrrega contra Europa, quan la política migratòria depèn dels estats membres i no de la Unió. És veritat que les institucions europees no han tingut ni la voluntat ni els mitjans per implicar-se en aquesta crisi, però qui està tancant fronteres interiors i dient que no vol acceptar refugiats i ha estat aplicant polítiques migratòries i d’acollida enormement repressives són els estats membres. Com a periodista que cobreix l’actualitat europea notes que és molt difícil fer difícil aquesta distinció, explicar-la i transmetre-la adequadament. Tampoc vols ni pots exculpar els altres i intentes fer veure que les responsabilitats són múltiples, però és molt difícil.

La sensació de crisi i declivi quan parlem d’Europa és inevitable. Això vol dir que la Idea d’Europa no és tan bona com crèiem o encara val la pena salvar-la?

L’única manera de recuperar la idea d’Europa és recuperar la seva essència, que consistia a fer una unió entre Estats membres per protegir millor la seva ciutadania. La idea d’Europa ha de tornar a ser el que era, crear un model que no només protegeixi els interessos dels Estats i el lliure mercat, sinó també els treballadors d’aquest mercat, és a dir, als ciutadans. Deixar de protegir als seus ciutadans: això és el que fa que la idea d’Europa s’hagi debilitat.